60 aniversari de l’OTAN
El 4 d’abril és un dia gran per als defensors de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, OTAN (en anglès, NATO: North Atlantic Treaty Organization). Hem de llançar flors a una actuació grotescament perversa?
Com tots sabem, l’OTAN és una organització internacional establerta el 1949 que pretenia la defensa als àmbits polític, militar i econòmic. Va nàixer per mig d’un acord denominat Tractat de l’Atlàntic Nord que va ser signat a Washington el 4 d’abril de 1949 i va ser dirigit per assolir la seguretat dels estats d’Europa Occidental front la Unió Soviètica i, per suposat, els seus aliats. Després de l’admissió i el possible rearmament de la República Federal d’Alemanya, es va crear el Pacte de Varsòvia el 1955 per contrarestar l’OTAN després de l’admissió i el possible rearmament de la República Federal d’Alemanya. Seguint la línia de la Guerra Freda, les forces de l’OTAN van actuar només com força dissuasòria i més tard l’OTAN es va replantejar les seues metes i activitats perseguint una falsa seguretat de tot l’hemisferi nord. En aquest marc, es va aprovar l’atac a un país de l’OTAN, l’atac contra Iugoslàvia el 1999- no fa gaire-. Estava destinat a aturar la neteja ètnica a Kosovo per part de Sèrbia. L’ús per part de forces de l’OTAN d’armament radioactiu (els projectils d’urani empobrit) ha sigut -i encara és- polèmic. Des d’aleshores, l’OTAN ha participat en les invasions de l’Afganistan i l’Iraq.
El 3 i 4 de abril d’enguany, els 26 països membres de l’OTAN han festejat a Estrasburg (Estat francès) i a Kehl (Alemanya) el 60 aniversari de l’organització militar amb un desplegament de seguretat que buscava aturar els massius moviments antimilitaristes previstos en aquestes dues ciutats entre el 1 i el 5 de abril. Aquestes acciones, seguides en nombrosos països, arremeteren amb les seues pancartes contra les polítiques salvatgement agressives de l’Aliança, las guerres d’Afganistan i l’Iraq, pel tancament de les bases militares de la OTAN, contra l’establiment de l’escut antimíssils a Europa i per la destrucció de les armes nuclears de l’Estat francès, Gran Bretanya i els Estats Units.
Això traduït en números són 25.000 policies a Estrasburg i més de 16.000 en la ciutat fronterera de Baden-Baden, on va tenir lloc l’encontre dels països. Serveis repressius que han transformat la ciutat en autèntiques fortaleses…, restricció sense precedents de la llibertat de reunió, protesta democràtica i lliure circulació, és a dir, parlem de trencament dels Drets Humans. Comptem amb les dades de la mobilització al 22 de març, on 450 pacifistes van ser detinguts a Brussel·les.
Després d’aquest historial de delinqüència permissiva i passivitat còmplice, estem disposats a continuar lluitant per drets que han estat omesos durant tants anys?Ara més que mai necessitem la unió que sols una crisi econòmica, social i cultural pot permetre. Ara més que mai hauríem assistir a les mobilitzacions per la defensa de la nostra identitat com a classe treballadora. Ara més que mai no hem de deixar que les ombres ens provoquen por perquè això sols significa que hi ha una llum a prop.
