“A Colòmbia no pots estar en contra del Govern, perquè senzillament et maten”

>> Entrevista a Desarme, grup de música colombià

Desarme és un grup de música colombià que ha visitat els Països Catalans aquest estiu. Aquest grup forma part de Vivo Arte, un projecte de difusió de la realitat colombiana a través de l’art. La visita al nostre país forma part de la gira europea Tour Denúncia Sonora 2009, que té l’objectiu d’explicar la vulneració sistemàtica de drets humans que pateixen al seu país. L’ACCENT hi hem parlat perquè ens expliquin el projecte Vivo Arte i la situació política i social de Colòmbia.

Què és Vivo Arte?
És una proposta contracultural, creada fa 10 anys, que vol apropar un pensament diferent a les persones, on l’eix bàsic és la denúncia de la violació dels drets humans a Colòmbia, mitjançant l’art i la cultura. Al projecte participen 16 grups (bandes de música, teatre, i grups d’indígenes i camperols en resistència) i som unes 150 persones. Alhora també funciona com un projecte que es fa cada any amb una exposició artística, amb tot el material de denúncia dels diversos grups.

Com va sorgir la idea?
Sorgeix per iniciativa del pare i la mare d’uns companys, en Carles i l’Estela, que treballaven amb organitzacions de drets humans a Colòmbia, i després s’hi uneix una banda de música, Skartel, i en ajuntar-se les dues propostes, l’artística i la de drets humans, es creà Vivo Arte. Va començar amb les exposicions de la mostra artística anual, i va anar agafant cada vegada més força fins a convertir-se en la plataforma que és actualment.

Per què creieu que ha d’existir aquesta plataforma?
A Colòmbia hi ha una situació de guerra des de fa 50 anys, i la violació dels drets humans és molt greu. A més, s’ha intensificat significativament des del 2002. Davant d’això, veiem Vivo Arte com una alternativa de resistència, perquè estem segurs que l’art i la cultura són un àmbit que encara no han pogut criminalitzar, i per a nosaltres és la manera de fer arribar a la gent què està passant, perquè els mitjans de comunicació no ho mostren, per tant és com el nostre mitjà alternatiu de comunicació per fer denúncia.

Quin material de difusió utilitzeu?
Per una banda, els documentals que parlen sobre la situació política i social, sobre com afecten les multinacionals a Sudamèrica, com estan finançant les guerres al diversos països i com estan explotant els recursos naturals. I per una altra, físicament, hi ha uns 60 quadres a l’oli, i entre 30 i 40 fotografies en format digital.

Ens podeu explicar la gira europea que Vivo Arte esteu fent aquest 2009?
Fa quatre anys ençà ens vam adonar de la necessitat de difondre el que està passant al país a la resta del món, perquè els mitjans de comunicació no expliquen que es massacra, es viola i es vulneren constantment els drets humans. Una de les tasques principals es recórrer el món i explicar tot això. Al 2005 Skartel va estar a Alemanya, a l’Estat espanyol i al País Basc. Al 2008 Desarme va fer una gira per Brasil i Veneçuela. Ara estem fent el Tour Denúncia Sonora a Europa, intentant contactar amb el màxim de col·lectius i organitzacions perquè coneguin i difonguin la realitat colombiana, alhora que es socialitza la proposta del Vivo Arte.

Existeixen altres formes d’organització i resistència de la joventut colombiana?
Els processos de resistència política i social es fan sobretot des de l’àmbit dels moviments sindicals, camperols, indígenes… on hi ha joves, homes i dones implicades, també als moviments culturals i artístics. Dins del sistema electoral colombià hi ha el Polo Democrático; una de les seves àrees és el Polo Joven, on es pensa com fer resistència i oposició al govern d’Uribe. A més, també hi ha els grups anarquistes (los Banderas Negras), el Partit Comunista, les FEU (Federació d’Estudiants Universitaris), grups de dones feministes…

Denunieu que a Colòmbia hi ha control social, però com es manifesta?
Amb la repressió de la policia, l’exèrcit i el paramilitarisme contra qualsevol forma de lluita i organització, s’han militaritzat les ciutats i el camp. Vivo Arte treballa des de l’acció a les comunitats, als barris, amb altres organitzacions, amb l’objectiu d’integrar i articular les diverses formes d’organització i combatre en comú les causes de la situació que patim.

Es pot fer política a Colòmbia?
El que no es pot fer a Colòmbia és estar en contra del govern, perquè en simplement et maten. Però malgrat que reben amenaces, els segresten i els maten, hi ha persones que fan política en diversos llocs del país, i obtenen triomfs electorals. En relació a l’activisme social, n’hi ha molts que en fan, però ha de ser d’amagat, amb compte que no et criminalitzin ni et facin desaparèixer.

Quines expectatives teniu de cara a les eleccions previstes per al març del 2010?
Tot just la setmana abans de començar la gira, va augmentar la pressió i les amenaces a organitzacions, col·lectius i líders, i també les massacres i les accions militars. Això vol dir que Uribe s’està organitzant molt bé el camí per a les eleccions, per assegurar-se que al març, ja sigui ell (gràcies a un canvi en la Constitució), ja sigui un dels seus, continuarà amb la Seguretat Democràtica, que és la bandera del seu programa de govern. Hi ha una situació molt greu de pressió i desinformació; per exemple, pel 4 de setembre es va organitzar una marxa per la dignitat de Colòmbia, que anava en contra del mandatari veneçolà, Hugo Chávez. Això és un cop d’opinió a favor del govern actual, ja que Chávez és l’únic socialdemòcrata que està protegint els interessos de la democràcia a Sudamèrica. Tornant a les eleccions, l’únic partit d’oposició, que és el Polo Democràtico, aconseguirà alguns avenços, però seran petits comparats amb la presidència.

Quina és la valoració que feu de les relacions entre els EUA i Colòmbia?
Els acords més importants i significatius dels últims anys s’han firmat amb el nou govern d’Obama. Tant hi fa si és republicà o demòcrata, ell té molt clar quina és la seva agenda econòmica, i  Colòmbia és un punt estratègic per aturar els diversos models alternatius que han avançat els darrers anys en països propes com Veneçuela, Brasil, Equador o Bolívia. Els EUA té molt interès polític i econòmic en el nostre país, cosa que ha suposat que el Tractat de Lliure Comerç (TLC) se signi fins i tot abans de les eleccions al març. Obama està pressionant molt per a que se signi des del Congrés, i alhora està implementat un desplegament militar de molt més abast (ja s’han pactat les set noves bases militars, de les quals quatre es troben a la frontera amb Veneçuela i tres amb Ecuador). És com si estiguessin col·locant fitxes d’escacs a Sudamèrica per aturar qualsevol cosa que s’assembli a un socialisme sudamericà. La figura de l’Obama és més aviat un show, ja que el canvi de president nord-americà no ha canviat pas la relació dels EUA amb els països llatinoamericans. Veiem que continua el poder de les grans corporacions que estan per sobre dels governs, i que són les que tracen l’agenda d’intervenció al sud dels Estats Units. No es pot separar el paper de les multinacionals del saqueig i extermini de les comunitats, de la memòria històrica o dels recursos naturals. Aquestes corporacions són les que veritablement exerceixen pressió per quedar-se amb la part del món que creuen que els correspon.