[bar group="860×106"]

A De Carreras li agrada que el bombardegin

“No se quantes vegades va caldre bombardejar Barcelona .(…) Crec que aquesta vegada es resoldrà sense necessitat de bombardejar Barcelona”. Aquestes paraules, i algunes altres, de Gregorio Peces-Barba, pare de la Constitució i “enorme fill de puta” en paraules de Joan Tardà (“perdoneu, però algú ho havia de dir”), van provocar que alguns advocats catalans abandonessin un Congrés de l’Advocacia a Cadis i tota una sèrie de reaccions posteriors. Els polítics catalans han fet l’indignat davant les mateixes gracietes que riuen en els seus “dinars de treball” a Madrid. En els mitjans catalans s’han publicat tot tipus de respostes en la mateixa línia. La més encertada la de Pilar Rahola, sense que serveixi de precedent. Però també ha rebut el suport d’alguns i la comprensió d’uns altres, dins i fora dels Països Catalans.

 

En el capítol del botiflerisme destaca, com no, Francesc de Carreras. A La Vanguardia del 29 de novembre s’adreça al seu “estimat Gregorio Peces-Barba” en aquests termes: “Potser no ho vas calcular, estaves a Cadis, ciutat liberal, et va contagiar l’ambient”. I així completa el quadre del liberalisme modern, que sembla que consisteix en robar els treballadors i bombardejar els catalans. Per justificar l’esmentat robatori normalment es donen complexíssims cercles discursius que conformen un gran circumloqui anomenat (neo)liberalisme. Per a justificar els bombardeigs, en canvi, l’estratègia de Carreras consisteix, simplement a … no esmentar-los. Ni una sola paraula sobre la qüestió en tot el seu article. Avui el liberalisme consisteix a menysprear olímpicament la realitat, que ha quedat a mans de fanàtics i totalitaris, com un servidor i el periòdic que teniu a les mans. I, com és sabut, a un bon liberal català no li importa que bombardegin la seva ciutat si ho fan els espanyols, encara que sigui amb el suport de l’aviació de la Itàlia feixista, per exemple.

De Carreras centra la qüestió en aquesta altra declaració: “què hauria passat si ens quedem amb els portuguesos i deixem que se’n vagin els catalans?: igual ens hagués anat millor”. S’excusarà en el fet que els advocats començaven a desfilar en aquest punt i abans que esmentés els bombardeigs. I amb aquesta omissió es permet de concloure: “no has dit res inconvenient, has fet una broma de manera explícita, ni tan sols seria insultant encara que parlessis de debò”. I és que, de tant fanàtics, no tenim sentit de l’humor. Com escrivia Pilar Rahola el mateix dia al mateix diari si un polític català o un basc diguessin que “ja no necessitem matar espanyols per obtenir la independència” tots ells, com a bons liberals, s’ho prendrien amb molt d’humor. I jo afegeixo que si un dirigent alemany relativitzés els problemes dins la UE per què “segurament ara no caldrà arrasar París per imposar la nostra línia” els francesos, que són molt liberals, s’ho prendrien amb molt d’humor.

Els autoanomenats liberals acostumen a oposar a la nació “identitària” un concepte de la nació com a lliure associació de ciutadans. I aquí està el punt car Peces-Barba estableix el seu discurs des de un “nosaltres” (“ ens quedem amb els portuguesos i deixem que se’n vagin els catalans”) que no inclou els catalans. D’això es dedueix que els catalans no formem part de la “ lliure associació de ciutadans”, és dir, que o bé no ens hem associat mai lliurement a Espanya, cosa que és certa però de Carreras no pensa i Peces-Barba tampoc, o que l’esmentat “nosaltres” es refereix a una cosa diferent del conjunt dels ciutadans, és dir la nació espanyola en sentit identitari. I aleshores diuen liberalisme quan volen dir espanyolisme.


[bar group="860×106"]