Per dijous dia 26 de febrer hi ha convocada vaga a les universitats del Països Catalans. A més dels estudiants, a la Universitat de Barcelona els treballadors, tant docents com Personal d’Administració i Serveis, han fet també convocatòria de vaga. Parlem amb Gerard horta, de la COS de la UB, sobre aquesta convocatòria.
Quins són els motius que us han portat a convocar els treballadors de la UB a la vaga el proper 26 de febrer? Com afecta el 3+2 Els docents i treballadors universitaris?
La implantació del Pla Bolonya en els termes que s’ha dut a terme i el desenvolupament de l’Estratègia Universitària 2015, junt amb el programa de reestructuració universitària en marxa, determinen la fi de la Universitat de Barcelona com a universitat pública en els termes que l’hem conegut fins ara. La COS UB vam néixer a l’estiu del 2012, pocs mesos després de les últimes eleccions als comitès d’empresa, per mirar d’articular una resposta col·lectiva que superés el classisme estratificador dels sindicats a la UB i poder ajuntar professorat i PAS i, alhora, unir-nos amb els estudiants. Portem dos anys i mig intentant negociar com a assemblea de professorat –debades– amb l’equip de govern de la UB tot allò que els comitès d’empresa han deixat pel camí: la no-renovació de docents i investigadors, en molts casos amb trajectòries acadèmiques excel·lents, formats amb recursos públics i amb més de 10 anys de feina a la UB; la dignificació de les condicions laborals i salarials dels 1.600 falsos associats de la UB (sobre 5.000 docents), amb sous d’entre 300 i 500 €; la seva estabilització a través d’una figura contractual de caràcter indefinit que reconegui la tasca estructural que el professorat associat du a terme; l’estabilització del 40% de personal d’administració i serveis (PAS) amb contractes temporals; la presència de corporacions privades al Consell Social de la UB (amb gent com Salvador Alemany, delerós d’aterrar sobre els terrenys del Servei d’Esports de la UB a la Diagonal, us imagineu quin negoci en sortiria?); la transferència de recursos públics a institucions privades…; la relació d’àmbits del conflicte és inacabable…
Tot plegat ho situem en un pla que ningú no planteja: quin és el paper de la universitat pública dins la societat catalana? Quina discussió hi ha hagut als darrers 35 anys sobre això? El partit únic governant (CiU, PSC, ERC, PP, ICV-EUiA, C’S) dóna per bona la perpetuació de les universitats com a mitjans de reproducció de la cultura burgesa i del model social capitalista, i n’afirmen la subordinació al servei dels poders econòmics. Estem tractant d’institucions postmedievals que no es regeixen, ni de bon tros, per paràmetres racionals ni científics. Com pot una xavala estudiant de classe treballadora que penca bé, i amb un cervell que rutlla, aspirar a esdevenir docent? No pot competir amb la gent de casa bona, és impossible resistir aquesta precarietat, llevat que les xarxes de relacions clientelars, personals, polítiques, etc., l’afavoreixin: és una derrota anunciada.
Convoquem la vaga per exigir que s’iniciï un veritable procés de debat a la Universitat de Barcelona a fi d’acordar en quines condicions s’ha de modificar la planificació i la durada de graus i de màsters, entenent que de cap manera els canvis han de significar un obstacle econòmic per accedir als estudis. El pas del model de 4 anys de grau i 1 de màster a 3 de grau i 2 de màster significa una convergència amb la resta de la Unió Europea, per bé que paradoxalment no s’hi convergeix respecte als preus d’accés i d’estudi a la universitat que regeixen en estats com França.
El decret del 3+2 aprovat pel Consell de ministres espanyol implica un pas més en aquest procés d’elitització i privatització que ja fa anys que està transformant el model d’universitat pública en detriment de les classes treballadores catalanes. El 3+2 s’afegeix a la pujada escandalosa del preu de les matrícules, la davallada de la quantitat destinada a beques, el foment de la transferència de coneixements (obtinguts mitjançant el finançament col·lectiu) a empreses que els utilitzaran per obtenir beneficis (privats) i l’augment del poder de les empreses privades en els òrgans directius universitaris. Un grau de tres anys no deixa de ser un grau generalista que no obtindrà ni el més mínim reconeixement social: caldrà pagar molt més per fer l’especialització, els dos anys de màster. Fa anys que veiem alumnes abandonar els estudis perquè no poden pagar-los, o que no poden fer el màster o el doctorat per fer la tesi doctoral: se’ls està segregant per motius socioeconòmics, així de clar. Molts estudiants matriculen la meitat dels crèdits que podrien fer cada curs per manca de diners.
Alhora, totes aquestes reformes s’insereixen en l’afavoriment dels màsters privats, que creixen i creixen mentre l’oferta de màsters públics davalla cada any. I qui imparteix els màsters privats? Professorat amb sous d’universitats públiques.
La reducció del nombre d’alumnes i grups que implicarà el 3+2 buidarà les aules d’alumnes de graus i màsters, i això provocarà l’acomiadament –”no-renovació”, en diuen– d’una part considerable de la plantilla de les universitats públiques: com sempre, de les treballadores més desprotegides: les precàries i explotades, tant professorat com PAS.
Per què penseu que les treballadores han d’anar també a la vaga i mobilitzar-se demà, a més dels estudiants?
Perquè no acceptem l’estat de les coses. Perquè homes i dones de tots els temps han lluitat perquè nosaltres poguéssim estudiar i treballar en una universitat pública com la UB. Perquè, tot i sostenir que una cosa és la vaga com a instrument de lluita i l’altra fer un miserable dia de vagueta ritual anual, no hem parat de cercar l’espurna que conduexi la gent a mobilitzar-se. La UB i la universitat en general és un medi profundament classista i individualista: trobaràs fins i tot discursets progres i profes enrotllats a classe, però se’ls en fot l’alumnat que ha de plegar a meitat de carrera per raons econòmiques, se’ls en fot que els seus companys associats no cobrin ni el salari mínim interprofessional. Si la societat occidental es funda en la mentida i l’explotació, que se’n pot esperar de la universitat? El problema real no és l’equip de govern de la UB, el problema és l’egoisme, la mesquinesa i la misèria moral generalitzats que reconeixem en qualsevol àmbit socioecònomic. Això, a la universitat, s’hi projecta d’una manera sagnant.
La COS UB hem pencat, allà on estem arrelats, amb estudiants i assemblees fins on hem pogut, amb els nuclis del SEPC de la UB, amb estudiants autònoms i llibertaris, de vegades també amb gent de l’AEP, amb tots aquests ens veiem dia a dia i ens trobem en marcs col·lectius d’actuació i discussió. Amb el SEPC UB tenim una molt bona relació, ens hem donat suport recíproc i, lluny de frontspatriotismes interclassistes i reformistes, compartim un mateix combat per una universitat lliure al servei d’uns Països Catalans lliures: la lluita per la independència i per la revolució –transcendir, superar, esmicolar les estructures polítiques, econòmiques i culturals burgeses dominants– és la mateixa. De les companyes i els companys del SEPC UB només hem rebut suport, suport i suport, i nosaltres els hem tornat el que ens donen amb una satisfacció immensa per afirmar la reciprocitat, l’amistat i la solidaritat com un camí de vida i de lluita col·lectiva.
Heu estat molt crítics amb el paper dels sindicats majoritaris. Podeu explicar per què?
A la UB els sindicats majoritaris són CCOO, CGT, UGT i CAU, i el CSC i el CSIF amb les seves microquotes de representació. Jo vinc del món llibertari, sóc i seré un anarquista primitiu i ditxaratxero amb el lliri a la mà, i si dins el context de la UB milito a l’esquerra independentista és perquè només a la COS he pogut dur a terme una pràctica assembleària, rupturista i independentista sense embuts ni cotilles fastigoses. Parlem de sindicats amb gent que porta 10, 15 i 20 anys als comitès d’empresa –el rècord és un paio que en du 23–; parlem de sindicats amb gent que els concep no pas com a instruments de lluita sinó com a esglésies intocables; parlem de sindicats que defensen la professionalització i la burocratització de les estructures sindicals; parlem de sindicats que no saben què significa la paraula “rotació”; parlem de sindicats que incompleixen el primer mandat de tots: defensar a mort les treballadores que diuen que representen, sempre; vehicular els mitjans perquè les preses de decisions siguin veritablement col·lectives; i traspassar mecànicament tota la informació que reben els comitès d’empresa, tota, a les assemblees de treballadors. Si féssim un estudi de com s’estabilitzen amb llocs professionals superiors els membres del comitè d’empresa del professorat laboral, temporal, al·lucinaríem. Tota aquesta gent menteix, ho dic per experiència, no pel broc gros: menteixen sempre i menteixen tots, totes, tothom. Si fóssim al 1936 no crec que tinguessin els ovaris ni els pebrots de mentir així. La gent ho sap i ho consent, aquest és el problema: però la gent n’està farta, no són imbècils. Què hem fet nosaltres? Explicar-ho, deixar-los en evidència, dir el que ningú no havia dit mai per no incomodar gaire res i fer coses, lluitar. Des del 1978 amb els Pactos de la Moncloa, el sindicalisme groc ha estat responsable de desmobilitzar i despolititzar la classe treballadora catalana: la gent ho ha permès i n’hem pagat unes conseqüències fatals.
Al febrer del 2013, en una assemblea a la Facultat de Filologia un dissabte al matí, vam cridar tots els comitès d’empresa a la unitat d’acció: completament inútil. Què hem fet com a COS UB des d’aleshores? Donar suport a les mobilitzacions estudiantils, de professorat i PAS que s’han decidit col·lectivament o que hem impulsat, i participar en assemblees, tancades al rectorat i lluites antirepressives; ser els primers a convocar la gran vaga del 2013 quan ningú ho veia clar; donar suport al naixement de la Coordinadora UB a causa de la mort anunciada de la PUDUP per la maleïda endogàmia sindical i les contradiccions barates i mequines entre discursos i pràctiques; donar suport a aturar, amb els estudiants autònoms, al febrer del 2014, l’aprovació de l’Estatut UB pel claustre, per primer cop en la història de la UB i sense que cap altre sindicat obrís la boca; tirar endavant quatre reclamacions col·lectives del professorat precari; participar en tasques de difusió política presencials i a través de la llista de correu, cosa que devem a la voluntat personal del rector Dídac Ramírez, que suposo que no s’esperava trobar-se amb gent disposada a patir el que estem patint per defensar la nostra pròpia dignitat; analitzar i contraargumentar planificacions de reestructuracions de qualsevol tipus; denunciar els problemes de salut laboral amb els casos creixents de lipatròfia que hi ha en edificis com els del Campus d’Humanitats del Raval; informar i denunciar la irracionalitat de les polítiques de lloguer, adquisició o venda d’edificis de la UB i d’equipament; denunciar les transferències de recursos per convenis amb empreses privades; visibilitzar la inoperància cínica de comitès d’empresa com el de professorat laboral, que després de dos anys de lluita vam aconseguir que pogués començar a negociar amb l’equip de govern de la UB mesures per posar fi a l’explotació del professorat associat. Doncs bé, van fer una primera reunió a l’octubre passat i… ja està, res més, silenci dens. Vam denunciar-ho fa unes setmanes i no han obert la boca, ningú, ni equip de govern ni sindicats grocs, esgrogueïts o groguencs.
Que consti que de gent honesta n’hi ha en tots els sindicats, la nostra crítica s’adreça als dirigents, als membres d’uns comitès d’empresa que perpetuen uns models de sindicalisme putrefacte, perquè han venut la gent que havien de defensar. N’hi ha que cobren per fer de sindicalistes, nosaltres paguem i damunt rebem hòsties: doncs molt bé, n’estem orgullosos, n’estem orgulloses d’esdevenir un gra de sorra en la conquesta per la platja grossa de la llibertat. La COS UB som gent anònima, som el carrer, ens hem conegut i ens estimem com a companys de batalla, no tenim res a veure ni amb veterans col·locats ni amb pseudoactivistes modernets i enrotllats aptes per rebentar vagues i presentar-se a càrrecs sense vergonya. A la UB hi ha sindicats que ningú pensaria que hagin pogut intentar rebentar-nos i, justament aquests, ho han intentat. I hem guanyat. Som respectats, tenim credibilitat, i som lliures. Fa un temps dèiem als 7.000 treballadors de la UB que estem sonats, perquè mai no ens vendrem! I el més impactant de tot és que és cert. El que ens fa diferents és que allò que prediquem es correspon amb allò que fem, i això genera curtcircuits de tota mena, és clar.
La darrera estocada ha estat el model 3+2, però els atacs contra l’ensenyament públic universitari i en tots els nivells de l’educació no deixen d’acumular-se en els darrers temps, quin paper penseu que poden fer els docents i treballadors d’ensenyament en la lluita contra aquests atacs?
Als anys 80 pensàvem que havíem conquerit el dret a l’accés a la universitat pública catalana pel combat de la classe treballadora. És cert, com ho és que el desenvolupament del model econòmic capitalista necessitava gent formada als estudis superiors. Som al 2015 i ja no cal gent formada: ens volen, sí, tontos i malalts. La cultura i el coneixement científic abracen el món, la societat, i l’acadèmia n’és un espai, però tothom ha de tenir dret a estudiar el que li plagui més enllà de les lògiques productives del capital. Ara no ens deixaran fer ni tan sols els graus d’Humanitats i Ciències Socials per plaer, perquè l’antropologia social sobra, sobra la història, la filologia, la filosofia… qui vol antropòlegs professionals qüestionant l’ordre de relacions socials establert? Enfront d’això, portem anys anunciant que o la gent s’activa o perdem la universitat pública. La gent no s’activa i l’estem perdent. Què podríem fer? Una vaga indefinida fins a aconseguir engegar un replantejament integral de l’estructura universitària. Només amb un 10% de treballadores de la UB i amb suport social extern de la gent treballadora, això ho guanyàvem, però la gent té por de la llibertat i del poder de la col·lectivitat. Narcisistes progres de la UB que aspiren a esdevenir regidors o diputats en organitzacions suposadament esquerranoses, ciutadanistes, regeneracionistes i partidàries de la segona transició espanyolista no han mogut ni un dit, ni un dit, per defensar la gent explotada de la UB, ni per defensar els qui hem donat la cara. No podem ni volem comptar amb ells, però sí que podem fer-ho amb tanta i tanta gent oberta, sensible, senzilla, terroritzada que això s’ensorra i que els seus, els nostres fills i filles, no podran accedir a estudiar ni a la UB.
A més de la COS, l’Assemblea de Professorat Reclamant també s’ha afegit a aquesta convocatòria de vaga, quina és la situació d’aquests companys?
No ho he dit abans, però el major èxit, per mi, de la COS UB ha estat impulsar les quatre reclamacions col·lectives del professorat associat, amb més d’un centenar de signants –sembla poc, però això a la UB significa una multitud: gent que perd la por, feia dècades que no succeïa!!!–. Per què ho dic que això fou un èxit? Perquè d’aquí en va sorgir l’Assemblea de Professorat Reclamant de la UB, de la qual la COS hem volgut ser-ne un instrument de lluita per transmetre els seus comunicats, accions i posicionaments a la UB, per cridar a la mobilització, perquè s’autoorganitzin, per convocar una vaga com la del 26 de febrer d’enguany. A més això permet, sobre el paper, trencar lògiques sindicals, i si hi ha dues companyes honestes al comitè d’empresa –que n’hi ha– i elles vénen a l’assemblea, treballem junts amb confiança i amb tota la satisfacció del món. Conèixer companyes i companys d’altres facultats, d’altres rams del coneixement, amb experiències laborals i socials distintes –professorat i PAS– i compartir inquietuds i lluites és una vivència preciosa, és un privilegi, a mi personalment em posa la pell de gallina i dóna sentit al que fem. L’APR ha dut a terme campanyes genials com “Apadrina un associat”, s’ha autoconvidat a actes institucionals per donar veu als explotats, s’ha presentat a les eleccions del maig del 2014 al Claustre de la UB i va obtenir el 34% dels vots globals malgrat que només es va presentar en 9 de les 18 facultats de la UB. Tenim 7 dels 9 candidats que van ser escollits, estan batallant al claustre i hi ha un company de l’APR implacable al Consell de govern. Estem plantant cara a tot arreu: als àmbits formals i als àmbits no-formals. La COS UB defensem l’autoorganització horitzontal i col·lectiva, volem una APR potentíssima, no hi ha cap misteri ni competència. Ara mateix, arran de la vaga del 26F, tota la premsa pública i privada, liberal, socialdemocràta i progre ha ningunejat que la COS UB ha estat l’únic sindicat a convocar la vaga, i què? Aquests mitjans han mostrat el paper de l’APR i això per nosaltres és un triomf: la lluita no la guanyarem la COS UB ni la volem guanyar com a COS UB, la lluita ha de ser de les assemblees, integrant-hi gent diversa i creativa, ferotgement crítica i alhora ferotgement capaç de proposar i desenvolupar alternatives constructives i emancipadores.
Vull agrair a l’Accent que sigui l’únic mitjà que ens heu donat veu com a COS UB i us expressem tota la nostra gratitud perquè sou l’única gent que ha volgut saber què caram fem, què caram volem, per a què i per què: simplement mantenir la dignitat de la classe treballadora catalana en combat dins la UB, i ho fem amb humilitat però sense complexos ni servituds. Rebeu una abraçada i endavant, sempre endavant.
Més informació:
https://cosub.wordpress.com + https://twitter.com/COS_UB
https://professoratreclamantub.wordpress.com/ + https://twitter.com/ReclamantsUB
