Segones parts, primeres parts, les comparacions són odioses…..bé. En qualsevol cas, hi ha elements de dos elements d’una sèrie que si que es poden comparar, no? Per exemple, entre les “Musiquetes per a la Bressola” (Cançons populars per a petits i grans) del 2007 i “Cançonetes per la Bressola” (Xavi Lloses i l’escolania de la quadratura del cercle, Anna Roig, Gerard Quintana, Jaume Pla “Mazoni”, Lídia Pujol, Lluís Gavaldà, Raül Fernàndez, Rosa Pou) del 2010.
D’entrada el títol i la informació que apareix a la portada poden ser una bona pista sobre el que hi trobarem. Precisament els títols penso que estan just a l’inrevés. Si al primer volum el que hi ha són ben bé cançons, cançonetes segons els cas, al segon més aviat hi ha musicasses, car és una mena de cantata d’on n’afloren les cançons.
I el subtítol? Doncs al del 2007 ja aclareix lo de les cançons, que són populars, i diu que és per a públic familiar. Al del 2010 el que s’hi aclareix és el nom dels i les cantants i del conjunt i l’artista que han fet la feina de musicar-ho i vestir-ho tot plegat.
I reprenent el títol d’aquest text, la frase que el Lluís Gavaldà empra a l ‘article del darrer Enderroc sobre el tema per remarcar el tarannà català complet de l’empresa és molt certa. Bé, d’intenció vull dir, perquè malauradament no es reflecteix gens ni mica al disc. Viam:
*2007
Si mirem l’origen dels i les cantants, el mapa és el següent: Xàtiva, Sabadell, Alpicat, Lleida, La Garriga, Xàtiva novament, Perpinyà, Ciutat de Mallorca, Terrassa, Millàs, Gràcia, Tortosa, Catarroja, Ciutat de Mallorca novament, Oliva, Constantí i Barcelona. Déu ni do, no? Cal tenir molt present que això es tradueix en un ventall prou ric de parlars, tan orientals com occidentals, de Terra endins, de Mar enllà., o del Sud o del Nord.
*2010
Tornem a mirar d’on venen els i les cantaires: Barcelona, Girona, La Bisbal d’Empordà, Constantí, Vilanova i la Geltrú, i un parell d’orígens més que desconec, però pel que sona, que no són gaire lluny de la resta. I a la versió venal s’hi afegeixen els Tekameli de Perpinyà.. Ai! No és ben bé el mateix, oi?
Ah! I els “nins i nines de la Bressola” que s’esmenten en menut i al darrera.
Cal tenir present que tothom empra el mateix dialecte, amb l’afegitó dels característics trets fonètics del parlar del Camp de Tarragona que el Gavaldà amb tant encert gasta i reivindica, i l’aportació del rumbers rossellonesos. Ai, ai , ai…que estem perdent terreny!
I si comparem d’on venen les cançons dels reculls, tot i que és un àrea molt més imprecisa i variable, el resultat és tristament similar.
Què hem de fotre jovent? Tan sols una reflexió: el nostre País és com és, senceret i “ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a Poble” que deia el Joan Fuster des de Sueca. Els Països Catalans, o com en vulgueu dir, tant fot, són el nostre país, i dificultats administratives a banda, són el nostre medi, el nostre àmbit natural d’actuació i la fera ferotge que hem d’alimentar i enfortir.