Abans de veure Hannah Arendt
Abans d’anar al cine convé reflexionar. Abans de fer films o escriure al respecte també. Pensar és saludable abans, durant, i després de cada projecció. Més quan parlem d’un film biogràfic dedicat a una pensadora. Hannah Arendt (2012) és segons Margarethe von Trotta “un film sobre una dona que pensa”. En aquesta ressenya no podem exposar les idees de la pensadora. Concentrem-nos en el pensament d’on sorgeix el film.
L’argument es centra en quatre anys en què les vides de Arendt i Adolph Eichmann es creuen: des que ell és capturat pels serveis secrets d’Israel, fins que ella publica el llibre Eichmann a Jerusalem –Un informe sobre la banalitat del mal. L’activitat acadèmica d’investigadora i professora apassionada, la duresa de l’exili, la vida a Nova York, amb el marit Heinrich Blücher i amics com l’autora Mary McCarthy o el filòsof Hans Jonas, i l’afer amorós amb Martin Heidegger, completen el retaule.
A banda d’investigar les aportacions, es pretén revelar el caràcter i personalitat del personatge, mostrar-la com a dona, amant, i amiga. Recerca de material escrit i audiovisual, llibres i cartes, entrevistes a gent afí a la vida i obra, per definir què dir-ne i quin període de la vida tractar. El guió es desenvolupa durant gairebé deu anys per intercanvis amb Pam Katz via correu electrònic, telèfon, i presencials. El visionat d’una conversa amb Günter Graus fixa el perfil psicològic a plasmar.
Narrativament es busca confrontar dos personatges radicalment diferents. Xoc explosiu històric i emocional entre la pensadora intransigent i heterodoxa, i el buròcrata submís i diligent. La teoria política i el pensament independent oposats al funcionari submís que tria ser un subordinat entusiasta. On ella defensa que “ningú té el dret d’obeir”, o de desobeir les pròpies idees i creences, ell fa valer el deure de romandre fidel al jurament d’obediència envers els superiors, tot renunciant a la capacitat de pensar per un mateix.
La cara fosca correspon a Eichmann: “Una barreja fatal entre obediència i incapacitat de pensar per sí mateix l’ha dut a transportar milions de persones a les càmeres de gas”. Formalment, es considera que la veritable “banalitat del mal” només pot sorgir del personatge real. La solució: emprar metratge d’arxiu per mostrar-ne el caràcter no-pensant, mediocre. Una única escena a l’audiència on apareix un actor d’esquenes. La resta del judici és retransmès a la sala de premsa, on l’addicció al tabac justifica la inserció de metratge d’arxiu.
Diversos flaix-back traslladen el relat als anys vint i cinquanta per mostrar l’apassionat afer entre Hannah i Heidegger, i el seu retrobament anys més tard. Ell és aquí presentat com el primer amant amb qui roman una connexió visceral malgrat la seva afiliació al partit Nazi, contraposat a un marit que confereix seguretat. Al final, discurs de vuit minuts per intentar captar l’atenció de l’espectador durant una estona i fer-li entendre les conclusions de l’estudi. Verificades les hipòtesis sobre el caràcter d’Eichmann, constatats els ferotges i injustos atacs per aquestes, es genera en l’audiència el desig d’escoltar-la uns instants. El film sencer parteix d’aquest moviment gradual vers una seqüència que ve a ser el clímax emocional i intel·lectual de l’obra.
Posada en escena d’una dona i el seu treball per un equip de dones: actriu, directora, co-guionista, productora, fotografia, editora. “Observació d’una dona que es dedica bàsicament a pensar”. Abans de veure Hannah Arendt recomanem escoltar la veritable Arendt, la paraula que vehicula el seu pensament, la veu que millor la pot retratar.
