El passat 20 de juny l’esquerra abertzale i Eusko Alkartasuna (EA) van signar al palau Euskalduna de Bilbao un acord estratègic d’actuació conjunta per la constitució d’un Estat basc. Rufi Etxeberria, Jone Goirizelaia, Txelui Moreno, Idoia Aiastui, Karmele Aierbe i Iñaki Olalde, per part de l’esquerra abertzale, i Pello Urizar, Ikerne Badiola, Mariano Àlaba, Santi Merino, Koldo Amezketa i Maider Carrere, del costat d’EA, van ser els encarregats de rubricar el pacte, en presència de centenars de militants de les dues corrents polítiques i de delegacions arribades des de tot el món, també dels Països Catalans. En temps en què el qualificatiu d’històric és utilitzat de forma abusiva, l’acte de l’Euskalduna n’és sens dubte mereixedor, tant per la naturalesa dels protagonistes, com pel contingut de l’acord i, especialment, per les seves possibles conseqüències en el futur.
Reaccions del ventall polític
Abans de desenvolupar aquests tres punts, no és sobrer centrar un moment l’atenció en les reaccions que l’acord ha suscitat en el panorama polític d’Euskal Herria. No tant a nivell de l’Estat espanyol, perquè allà es manté una estratègia de discurs uniforme respecte al “tema basc”, que no casa amb moviments com els que s’estan produint, i que farà més complicada la tasca pedagògica que, sens dubte, hauran de fer els governants espanyols amb els seus conciutadans. Però a Euskal Herria, l’acord entre l’esquerra abertzale i EA ha mogut un escenari que abans d’ahir semblava totalment bloquejat, obligant a la resta de formacions polítiques a resituar-se. En són una clara mostra les polèmiques com la sorgida entre el president del PSE, Jesús Eguiguren, i el secretari general del seu partit i actual lehendakari, Patxi López (amb intervenció destacada del ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, reconvenint a Eguiguren), o la desorientació que mostren partits com PNB i Aralar, les crítiques dels quals a l’acord les podrien signar tranquil·lament el PP o el PSOE.
En l’àmbit mediàtic, les primeres declaracions que tendeixen a treure valor a l’acte a l’Euskalduna (i que argumenten que és “més del mateix”), han donat pas a actuacions dirigides a crear contradiccions i incomoditats entre els signants.A ha estat, en aquest sentit, el principal objectiu de la majoria d’aquestes tendencioses valoracions, ja que se li ha atribuït el fet d’haver assumit el discurs històric de l’esquerra abertzale, haver cedit les seves sigles o, fins i tot, haver estat absorbida pels seus nous socis. A l’esquerra abertzale també li han volgut buscar les pessigolles, retraient-li que desistia dels seus principis per unir-se a la “socialdemòcrata” EA. L’esquerra independentista, però, arriba a aquest moment després de mesos de debat intern en què ha definit la seva estratègia, i les seves bases són per tant prou impermeables a aquestes afirmacions. I a EA també fa temps que treballen per assentar fermament els fonaments d’aquest nou cicle entre els seus afiliats.
Trobada de dues branques abertzales
L’acord del Euskalduna suposa la trobada de dues branques diferents de l’abertzalisme, cosa que les dues parts reconeixen en el document, on admeten fins i tot que les seves actuacions polítiques han estat en ocasions “molt contradictòries”. EA ha format part de l’abertzalisme més institucional; el seu fundador, Carlos Garaikoetxea, va ser el primer lehendakari de la partició – entre la CAV (Comunitat Autònoma Basca) i Nafarroa- i ha format part de governs que han colpejat durament a l’esquerra abertzale a través de l’Ertzaintza. L’esquerra abertzale, en canvi, ha deslegitimat des de sempre les institucions autonòmiques i boicotejat seus actes, i en l’àmbit municipal algunes de les seves campanyes han fet viure moments molt difícils a càrrecs d’EA.
Amb aquest bagatge, cal subratllar el fet que les dues parts hagin arribat a un acord d’aquest calibre i que ho hagin fet a més amb l’objectiu que han expressat. Perquè els signants assenyalen nítidament que el seu “objectiu principal és la constitució d’un Estat basc independent” i ho consideren com “l’única manera d’assegurar el futur d’Euskal Herria”, tant des del punt de vista nacional com en el social i econòmic. En aquest camí, sostenen que l’objectiu de construir un Estat basc passa per superar les estructures juridicopolítiques existents i construir-ne de noves “que possibilitin a les institucions basques disposar de competències i capacitats en matèria econòmica, social, cultural i lingüística superant la realitat restrictiva i impositiva vigent”. A més, per exercitar el dret d’autodeterminació valoren que cal una fase de” reconeixement i institucionalització del subjecte nacional basc “.
Superació del conflicte
Pel que fa a la superació del conflicte polític, que, assenyalen, “resideix en la negativa estructural a que la ciutadania basca sigui mestressa del seu destí”, les dues parts expressen el seu compromís amb els “principis Mitchell”, que van servir per canalitzar el conflicte irlandès, i que es fonamenten en el compromís exclusiu amb les vies pacífiques i democràtiques per a la resolució del conflicte. Així mateix, valoren que el procés democràtic necessita, a més de “recuperar les condicions democràtiques mínimes”, que es donin avenços en el “reconeixement dels drets civils i polítics”, així com la derogació de la Llei de Partits i el cessament de les polítiques de càstig als presos polítics bascos, així com que es donin passos en un procés que tingui per objectiu que siguin excarcerats.
Potencialitat de la unitat d’acció independentista
L’acord de l’Euskalduna és històric per tot el que s’ha explicat i, sobretot, per les seves conseqüències de cara al futur. En primer lloc, perquè no es pot entendre com un fet aïllat, sinó que vindrà acompanyat d’altres moviments que faran canviar encara més l’escenari polític basc. I també perquè la potencialitat política, sociològica i electoral d’una unitat d’acció independentista és enorme. Sense ser l’element més important, a ningú se li escapa que una confluència independentista en termes electorals -amb la forma que sigui, potser que com pactes postelectoralsalteraria l’actual correlació de forces a les institucions basques, i tampoc és desgavellat pensar que un bloc independentista es podria conformar com a primera força electoral. Les dades d’anteriors comicis així ho indiquen.
I l’Estat espanyol tindria un gran problema si les institucions basques estiguessin per primera vegada governades per forces declaradament independentistes i amb un full de ruta definit i acordat per a la constitució d’un Estat basc.
*Iker Bizkarguenaga és periodista
+ Lortu Arte. Acord estratègic entre l’esquerra Abertzale i EA (castellà)
