Adéu, Casal
El Casal Jaume I d’Alacant ha tancat les seues portes. Al web d’Acció Cultural encara no s’han adonat, però sí al bloc del Casal. Anuncien l’obertura en breu d’un nou espai. Ja vorem. Mentrestant, es tanca una etapa de 12 anys de treball, en bona part dels quals vaig col·laborar amb entusiasme.
L’estiu de 1996 a penes tres persones carregàvem amb la mudança des de l’antiga oficina, i traslladàvem els trastos cap al nou local del carrer Elda, al popular barri del Pla. S’obria una nova etapa per al nacionalisme a Alacant però també al País Valencià, amb la inauguració formal en gener de 1997. El Casal d’Alacant era la primera seu pública, que no oficina, del nacionalisme: un local cultural, on fer xarrades, exposicions, reunions, teatre, música. El Casal significà un pas endavant per a tot el moviment alternatiu de la ciutat, que no disposava de locals propis i oberts on desenvolupar aquestes activitats. Només Esquerra Unida, la CNT i els jesuïtes del Centre Loiola disposaven d’espais públics. Ràpidament el Casal reactivà l’associacionisme i la trista vida cultural de la ciutat, amb una programació estable i de qualitat. A més, serví per implicar el Casal en les lluites populars de la ciutat. Deixàvem de ser “los del valenciano” per a passar a ser un subjecte polític reconegut.
Però el tancament del Casal d’Alacant no és només la fi d’una etapa, sinó la crònica d’una mort anunciada. La major part dels Casals, llevat d’alguna excepció honrosa, no funcionen, i en aquests 12 anys de camí se n’han tancat una bona pila. Alacant no ha estat una excepció; a les errades que vam cometre els que participàvem en la seua gestió, es va unir l’abandonament de la direcció d’Acció Cultural. I quan aquesta va intervenir, en maig de 2006, ho va fer donant un colp de puny damunt la taula: va expulsar a 3 de les 5 persones que formàvem part de la Junta Gestora, les úniques a més que no érem assalariades de la casa. Era evident que, per als capitostos, distorsionàvem la imatge moderada, “cívica”, cultureta i complaent del Casal que des de València es volia donar davant d’alguns estaments de la ciutat: Universitat, intel·lectualets, progressia variopinta; en definitiva, fora radicals, i benvinguts buròcrates i amics de les institucions. Aquest ha estat el si del Casal en els darrers dos anys, i el tancament d’un local que poca gent usava diàriament ha estat el darrer capítol.
Anuncien l’obertura d’un nou local. Esperem que siga cert, i que siga encara millor que l’antic. Que torne a il·lusionar; que torne a ser un focus de creativitat; que torne a unir i a mobilitzar; la cultura catalana en Alacant ho necessita.
