Amb la dignitat per bandera
En 24 hores tretze persones han estat detingudes als Països Catalans (1, 2). Aquestes detencions es sumen a desenes d’altres des del dia de la vaga general del passat 29 de març. Paral·lelament, uns 250 estudiants i professors de València han rebut la notificació d’una sanció que en alguns casos s’enfila fins a 6.000 euros per haver-se manifestat al carrer en l’anomenada Primavera Valenciana. Aquesta ha estat els darrers dies la resposta del poder al desafiament al carrer contra la rapinya a què estan sometent la cosa pública i les butxaques de treballadors i treballadores. En el que portem de 2012, una quarantena de militants de l’esquerra independentista han estat detinguts. A aquesta quarantena s’hi sumen altres desenes de militants i activistes dels moviments populars. Aquesta xifra no ens situa per damunt de res ni de ningú, però sí que és indicativa de l’aposta inequívoca de l’esquerra independentista per l’estratègia de la unitat popular, i de la potencialitat d’aquesta estratègia per posar en dificultats el poder mentre s’acumulen forces.
Tots els episodis repressius, que no han estat pocs, demostren l’alarmisme existent entre les classes dominants. El simple ensurt electoral grec ha fet aflorar la possibilitat que fer donar un tomb al panorama polític d’un país. El descrèdit absolut del discurs polític i econòmic ha instaurat en la consciència de la gent el dubte i la necessitat de pensar autònomament, i alhora la convicció que tot està a l’aire i tot és possible. El primer pas de tot canvi és la sensació que aquest és possible que s’esdevingui.
El nostre discurs avança. I a mesura que avança va ressituant tothom. Des del progressisme n’hi ha que malden per a crear una Syriza a la catalana, jugant per enèsima vegada amb el miratge del reduccionisme electoral. D’altres intentaran espanyolitzar una vegada i una altra els espais de lluita en nom de la solidaritat entre els pobles -que és una cosa ben diferent!-. I finalment, l’independentisme que a l’hora de la veritat fuig per les clavegueres, tronarà mil vegades que tot el que no sigui un front patriòtic és fer política espanyolista.
També des de fa un temps, alguns opinòlegs del catalunyisme radical regionalista estan pretenent desacreditar la lluita del moviment popular i la implicació de l’esquerra independentista fent al·lusions a la Guerra Civil i al fet que, segons ells, l’esquerra catalanista del moment lliurés el país en mans de la FAI abans d’anteposar un pacte nacional amb la dreta catalanista. Exactament el mateix discurs que feia la Lliga Regionalista fa setanta anys… just abans d’anar a aixoplugar-se sota el capot del general Franco. I aquesta és una lliçó que no hem d’oblidar, ni ara quan aquest tipus de discursos s’intensificaran emparats per altaveus de tota mena, ni més tard quan caiguin les bambolines de l’autonomisme i els qui sempre han tallat el bacallà apareguin altra vegada lligats de mans i peus a l’estat espanyol.
Tot plegat deixa poques receptes màgiques, però sí algunes d’importants. Perseverar en l’estratègia i no distreure’s en bambolines dóna fruits. També dóna els seus fruits avançar de bracet amb el moviment popular, servir-lo i no servir-se’n. I sobretot saber que el camí serà llarg i que de setmanes com aquesta malauradament n’hi haurà més. La solidaritat ha de ser la nostra arma més potent. L’exemple de solidaritat del moviment cap als represaliats és en els temps que corren un exemple de dignitat que fa que la bona gent -aquest concepte tants anys segrestat pels votants dels partits d’ordre- s’identifiqui i entengui les raons de la nostra lluita. I els nostres represaliats i represaliades, amb la seva dignitat per bandera, són l’exemple del poble que anem construint dia rere dia, lluita rere lluita.
