«Amb l'acció a l'església de Sant Miquel, hem evidenciat moltíssimes coses que estaven amagades»

«Amb l'acció a l'església de Sant Miquel, hem evidenciat moltíssimes coses que estaven amagades»

El passat mes de desembre, el Tribunal Suprem va desestimar el recurs de cassació interposat per les cinc activistes feministes condemnades a un any de presó per l’Audiència Provincial de Balears amb motiu de la protesta duta a terme a l’església de Sant Miquel de Palma, el 9 de febrer de 2014, contra l’Avantprojecte de reforma de la legislació de la llei d’interrupció voluntària d’embaràs. Dies després que transcendís de la sentència del Tribunal Suprem, vàrem conversar amb una de les activistes condemnades, Laura Dorado, i César Oltra, membre del col·lectiu antirepressiu d’Alerta Solidària.

Daniel Escribano i Ariadna Suari

En quin context es va produir l’acció del 9 de febrer de 2014?

**fem_stmiquel

L. D.** Això era el curs polític 2013-14, s’estava a punt d’aprovar la contrareforma de Ruiz Gallardón, del PP, en què els drets reproductius de les dones tornaven enrere i on se succeïen accions diverses a Mallorca, als Països Catalans i a la resta de l’Estat espanyol. Nosaltres també volíem participar en aquestes protestes. Tot i que ja s’havien assenyalat altres culpables d’aquesta proposta de contrareforma, notàvem que faltava assenyalar un altre dels principals: l’Església catòlica, apostòlica i romana, que n’era un dels impulsors i, a més, té una influència brutal en la política estatal. Aleshores, des d’una comissió d’Arran Palma, en el marc de la campanya d’accions Febrer Lila, abans del 8 de març, es varen organitzar diverses accions en clau feminista, una de les quals va esser aquesta. Es va estendre de boca-orella i es va firmar com Antipatriarcals Mallorca, perquè hi havia gent d’altres organitzacions, gent que no militava, que venia a títol individual, gent que coneixíem, gent que no.

Quins eren els objectius principals de l’acció?

L. D. Volíem assenyalar aquesta aquesta relació implícita i tàcita, que pareix que no hi és, entre Església i estat, i que no només s’evidencia amb la contrareforma de la llei de l’avortament, sinó també amb molts comentaris i declaracions de la Conferència Episcopal, de bisbes i capellans, no només contra els drets de les dones, sinó també contra qualsevol dissidència sexual. Pareix és que és un estat aconfessional, que no és el mateix que laic, però tenim present aquesta religió en molts àmbits de la nostra vida. Tot i que l’article 16.3 de la Constitució espanyola declara que «cap confessió té caràcter estatal», tot seguit estableix que els poders públics han d’establir «relacions de cooperació amb l’Església catòlica» i, significativament, la sentència de l’Audiència de Balears recorda que «la religió catòlica és l’única que té reconeixement constitucional exprés». Setmanes després de l’aprovació de la Constitució, l’Estat espanyol va subscriure un nou Concordat amb el Vaticà, que estableix restriccions de la llibertat de càtedra, per no contradir la doctrina cristiana, la qual s’ha d’oferir obligatòriament a tots els centres d’ensenyament i impartida per personal designat digitalment pel bisbat, reconeix el dret de l’Església a establir centres docents no universitaris i organitzar cursos a les universitats públiques, imposa el compromís de l’Estat de sostenir amb recursos públics de l’Església catòlica, com també li concedeix un caramull d’exempcions fiscals i confirma l’assumpció del calendari festiu cristià com a calendari festiu oficial. Havíem d’assenyalar aquesta connivència que hi ha, encara ara, entre Església i estat i que, suposadament, en un estat aconfessional no hi hauria d’esser, però que és clara. N’hi ha prou de veure que, al Codi penal, hi ha un article específic sobre els actes contra cerimònies religioses en centres de culte, en aplicació del qual ens han condemnat (el 523), separat del precepte sobre actes adreçats a impedir el desenvolupament d’altres reunions o manifestacions autoritzades (514.4) i que les penes en el primer cas són molt més altes.

Hi ha una confusió molt gran sobre si una protesta política pacífica en una església pot esser considerada constitutiva del delicte tipificat a l’article 523 del Codi penal.

L. D. Diuen «amb violència, amenaça, tumult o vies de fet», no diu res de protesta pacífica. En qualsevol cas, la protesta va esser totalment pacífica. De fet, si hi va haver violència, va esser per part de la gent que hi havia allà dins; hi va haver empentes, estirades de cabells, arrencades d’arracades, ens varen arrabassar la pancarta. I, és clar, això els testimonis del judici no ho varen comentar i, de fet, la sentència diu que mos varen aconseguir fer fora «amb les mans enlaire». Això és totalment fals. I nosaltres, pacíficament, vàrem retrocedir, no vàrem oposar gens de resistència, fins que vàrem sortir.

C. O. El que diuen molts de juristes és que la Constitució és una cosa prou oberta per poder-la utilitzar a favor seu, a través de lleis i decrets. I, sovint, el que ens trobam els moviments socials és que ells ens guanyen i fan el que volen, perquè, al final, els qui dicten la llei són ells. Ells són els que modelen aquesta Constitució.

Us varen detenir l’endemà que el bisbat interposàs la denúncia…

C. O. La part més dretana de l’Església catòlica s’havia posat en marxa molt abans per pressionar la policia perquè començàs a investigar una cosa que encara no s’havia denunciat, la qual cosa és bastant il·legal.

L. D. L’acció va esser diumenge 9 de febrer. El divendres següent, 14, el bisbat ens va denunciar. El 17 de febrer varen detenir les primeres persones. Com pot esser que el bisbat posi una denúncia divendres i en un cap de setmana, amb aquesta celeritat i energia, ja tenguin tres detingudes dilluns?

C. O. A més, les detencions es varen produir tres dies diferents a tres setmanes diferents, en un marge de dues setmanes entre les primeres i les segones. Això demostra un objectiu clar d’intentar ofegar-nos repressivament, a l’organització, als moviments socials, per ficar por. La detenció d’una companya que no havia estat allà va crear encara més malestar i por.

Vàreu converses amb el bisbat per a evitar el judici, que no conclogueren en cap acord.

**fem_judici

C. O.** El capellà, al principi, quan va sortir la notícia, va dir que no denunciaria. I, si es va denunciar, va esser perquè el varen pressionar. Hi varen haver pressions polítiques des del bisbat, o des del sector més conservador del bisbat, perquè això anàs per la via legal. No hi va haver converses serioses fins al darrer moment. Durant tot el procés, molta gent, monges, tot tipus de partits polítics, sense el nostre consentiment directe, varen intercedir per convèncer el bisbat perquè rebaixàs la petició de penes o que no demanàs penes de presó. Nosaltres en cap cas havíem dit que volguéssim converses amb el bisbat, sinó que qui hi volgués parlar, que ho fes, però no en nom nostre, sinó en el seu. Ens varen convocar per la pressió de la solidaritat, perquè tota la societat mallorquina, molta part de l’Estat espanyol i, sobretot, els Països Catalans ens donaven suport. Abans que es produís aquesta reunió, hi varen haver cartes entre advocats. Hi va haver un moment que ens vàrem dir que, si demanàvem perdó, tot estaria arreglat. Nosaltres de cap manera teníem intenció de dir res que paregués perdó. Això ho teníem claríssim.

L. D. Veien que se’ls anava de les mans, que havien demanat quatre anys i que no sabien com sortir-se’n, que la gent s’estava esverant. Varen posar la data de judici, i supòs que es pensaven que nosaltres ens acollonaríem, i va esser quan ens varen convocar al bisbat per tenir aquesta conversa. Vàrem anar allà, tot molt protocol·lari, molt correctes, però l’objectiu final era que demanàssim perdó i que els asseguràssim que això no tornaria a passar. I vàrem dir que nosaltres no estàvem disposats a demanar perdó, perquè crèiem que no havíem fet res mal fet, i que no els podíem assegurar que això no es repetiria, ja no per part nostra, sinó per altres grups feministes que decidissin dur a terme aquest tipus d’accions. No els entrava dins el cap que nosaltres no tenguéssim el control sobre les accions a les esglésies. No vàrem tenir cap més conversa i mos vàrem tornar a veure al judici, que era el que ells volien evitar.

Inicialment, l’acusació particular del bisbat demanava quatre anys i la Fiscalia, un i mig.

L.D. El darrer dia de judici, a les conclusions finals l’advocat del bisbat va dir que s’adheria a la petició de la Fiscalia i, per tant, tots dos en demanaren un i mig. Com que demanaven menys de dos anys i cap de nosaltres no teníem antecedents, sabien que no aniríem a presó, que era el que tothom volia evitar i, al final, va caure un any, que és ridícul igualment…

A banda del contingut de la sentència, en els aspectes més formals sorprenen les valoracions personals que conté, com ara que el capellà va mostrar «gran prudència i aplom».

L. D. El capellà va declarar com a testimoni i hi treia molta importància. Va dir que només s’havia aturat la missa deu minuts, que després l’havien represa sense problema i que havia explicat als feligresos que hi havia gent que no estava d’acord amb ells. I també ens va estranyar, per com havia anat tot, perquè, en principi, pareixia un home bastant raonable. Sobre el comentari de la sentència, em sorprèn que la magistrada digui això de l’«aplom», una persona que ni tan sols era allà…

Durant el judici també va esser així? Els magistrats varen mostrar qualque inclinació?

**fem_palma_mani

L. D.** Hi havia coses irrefutables: una de les companyes que estava encausada, realment, no era a l’acció. Al final, la varen absoldre. La Policia Nacional va mostrar un vídeo de la porta de l’església, ja quan ens n’anàvem: hi passava una senyora, vestida de negre, amb una motxilla i ells deien que era la nostra companya (que no ho era). I la magistrada va mirar com dient: «jo no hi veig res». En aquest aspecte era imparcial, però, alhora, als testimonis de l’Església els donava més atenció i a nosaltres ens va despatxar en poc temps.

Veieu qualque tipus de contrast entre l’actitud de l’arquebisbat de Madrid davant del judici a les encausades per l’acció de protesta contra la capella de la Universidad Complutense de Madrid, que, després de tenir-hi converses, va retirar la denúncia, i la del bisbat de Palma?

L. D. Al final, crec que la varen retirar, però perquè Rita Maestre va demanar disculpes. El modus operandi és el mateix.

C. O. Al Principat, també el 9 de febrer de 2014, hi va haver una acció com la nostra en una església de Banyoles. La Fiscalia només denuncià Jaume Roure, que havia estat condemnat l’any 2007 per l’Audiència Nacional, a quinze mesos, i l’Audiència de Girona l’ha condemnat a sis mesos.

L. D. A Sabadell també ho varen fer, a la missa del gall, i allà no va passar res.

Considerant el to de la sentència i les interpretacions forçades que fa el tribunal dels preceptes que pren com a pretext, fa la impressió que tenia decidida la condemna per endavant i que després ha intentat vestir jurídicament la decisió.

L. D. A la sentència del Suprem s’avantposa la llibertat religiosa a la nostra llibertat d’expressió. Tanmateix, del dret a la llibertat religiosa, no se’n dedueix la prohibició de dur a terme actes de protesta política pacífica en esglésies. Encara menys quan l’objectiu de la protesta no era dissoldre la cerimònia, sinó protestar contra l’Avantprojecte de Ruiz Gallardón i la posició de la jerarquia eclesiàstica en aquest conflicte. A més a més, el fet que les penes establertes a l’article 523 del Codi penal siguin més elevades que les del 514.4 és discriminatori envers les reunions o manifestacions no religioses i vulnera el principi d’igualtat dels espanyols declarat a l’article 14 de la Constitució. Tot plegat palesa novament els privilegis de què gaudeix la religió catòlica en l’ordenament jurídic espanyol.

Sorprèn el contrast entre la interpretació restrictiva de l’exercici del dret a la llibertat d’expressió de les sentències sobre el vostre cas i la de la protesta contra la capella a la UCM. Segons la sentència de l’Audiència Provincial de Madrid, «en una societat democràtica avançada com la nostra, el fet que dues joves es despullin ja no ha d’escandalitzar ningú, com tampoc que algunes d’elles es facin besades». Sembla, en canvi, que per a l’Audiència de Balears i el Suprem el fet de cridar avortament gratuït i fora rosaris dels nostres ovaris atempta contra el dret a la llibertat religiosa. Quina interpretació en feu?

C. O. La sentència del judici a Rita Maestre serà diferent des del mateix moment que ella és una política i s’hauria embolicat molt més si a ella la condemnaven a més anys que a nosaltres, perquè ella té un altaveu amb què nosaltres no comptàvem. A més, Rita Maestre va demanar perdó i, doncs, es va estimar més esser políticament correcta que no militant dels moviments socials compromesa amb la lluita feminista.

L’Audiència de Balears al·lega, en un dels fonaments jurídics, que pertanyeu «a un grup organitzat».

**fem

L. D.** Amb l’excusa de l’acció, ens jutjaven pel fet d’esser feministes, independentistes, de pertànyer a una organització com Arran. Aquest comentari et demostra que anaven per nosaltres. A què treu cap, si no? Estan evidenciant que, de totes aquelles persones, ens en varen agafar a nosaltres sis perquè érem d’Arran. Hi ha altres persones que també varen participar a l’acció que no eren d’Arran. Érem vint o trenta persones en l’acció en aquella església i totes les que varen encausar érem d’Arran en aquell moment i amb un perfil activista bastant actiu i, a part, una de les persones que varen encausar ni hi era, però, com que era d’Arran i estava fitxada, la varen ficar en el cas.

C. O. Des del minut zero, això era un judici polític. En aquella època, Arran estava molt actiu. Assenyalava tot allò que estava portant la crisi: desnonaments, corrupció… I podia fer en una setmana fins a dues accions. El nivell de compromís que tenien les companyes era molt alt. Si el judici no hagués estat polític, ells no haurien abaixat la pena que demanaven, de quatre anys i mig, que és el mateix que demanava la Fiscalia. Ells tenien clara una cosa molt evident: si ens absolien, l’Església quedava malament, però si ens condemnaven a quatre anys, com demanaven, l’Església també quedava malament. Llavors, si tu et bases en la llei, no penses que quedes malament, continues amb la pena que demanes, perquè tens clar que ho estàs fent bé. Però, si no ho tens clar, el que fas és demanar el mateix que demana la Fiscalia, rebaixar les penes. Sabien que, amb manco de dos anys, no entraríem a presó, i era el que volien evitar. Però sí que volien que tenguéssim un càstig.

Llevat de la persona que no hi era, vàreu reconèixer i reivindicar l’autoria dels fets.

L.D. Sí.

C. O. Fins i tot la defensa de la persona que no hi era, fora del judici, per no rompre la defensa, deia «jo ho tornaria a fer».

L. D. I que si hi hagués estat, també hi hauria entrat. No va poder venir aquell dia, però òbviament hauria estat amb nosaltres.

Quina acollida política i popular va tenir l’acció?

C. O. Tota l’esquerra s’hi va bolcar, davant la injusta petició que feia el bisbat.

També l’esquerra institucional?

C. O. Sí, tota.

L. D. Podien no estar d’acord amb l’acció o amb com havíem dut les coses —la majoria no hi estaven—, però, alhora, reconeixien que mos demanaven penes desorbitades i que això no podia acabar en judici, per si acabàvem a la presó.

I ara, després de la sentència del Tribunal Suprem, heu rebut mostres de solidaritat?

L.D. Quan vàrem fer la conferència de premsa, el 28 de desembre, va venir gent de Podem, tant dels anticapitalistes com de l’altra branca.

C. O. De Més, però, no, i del PSIB, tampoc.

Presentareu recurs d’empara al Tribunal Constitucional i, si escau, al Tribunal Europeu de Drets Humans?

C. O. Les encausades s’esgoten mentalment i són molts de doblers. Ara hem de pagar les costes del judici, que són molt elevades. Ells tenien un objectiu clar, que era desactivar-nos políticament, mitjançant la repressió i la por. Va passar tot el contrari: no ens varen desactivar i, amb un any, ells es pensen que ens retiren del carrer, en el sentit que, si es comet un altre delicte, s’hauria de repensar com s’executa aquesta pena, o l’executòria que se n’ha fet, però el que no saben és que la nostra activitat política continua, que una condemna d’un any no ens pararà els peus i que seguirem fent feina política i que, si hem de tornar a entrar a l’església, hi tornarem a entrar.

L. D. No vivim com una derrota el fet que ens hagin condemnat a un any de presó, perquè hem aconseguit moltes coses: es va tirar enrere la contrareforma, encara que s’ha aprovat algun article restrictiu; no vàrem demanar perdó ni ens vàrem agenollar en cap moment, que era el que ells volien; els vàrem posar en evidència davant tota la societat mallorquina; fins i tot veïnades i persones que són religioses que ens coneixen no es podien creure que demanassin aquest tipus de penes. Crec que, al final, moralment, hem guanyat nosaltres, per tot el que hem aconseguit i crec que puc parlar per totes si dic que estam satisfetes per com ha anat el procés, perquè hem evidenciat moltíssimes coses que estaven amagades. Jo crec que, al final, la victòria és nostra.

Un extracte d’aquesta entrevista que l’Accent publica completa va aparèixer al «Diari de Balears» el passat mes de gener.