Quan intento interpretar, comprendre i analitzar el flux diari de notícies, tendeixo a localitzar el que està passant en el rerefons de dos models distintius, però que tenen interseccions, de com funciona el capitalisme. El primer nivell és un mapeig de les contradiccions internes de la circulació i acumulació de capital a mesura que el valor monetari flueix a la recerca de beneficis a través dels diferents “moments” (com Marx els anomena) de producció, realització (consum), distribució i reinversió. Aquest és un model de l’economia capitalista com a espiral d’expansió i creixement sense fi. Es fa bastant complicat, ja que s’elabora a través, per exemple, de les lents de les rivalitats geopolítiques, dels desenvolupaments geogràfics desiguals, de les institucions financeres, de les polítiques estatals, de les configuracions tecnològiques i de la xarxa en constant canvi de divisions de treball i de relacions socials. Entenc aquest model com a integrat en un context més ampli de reproducció social (a les llars i a les comunitats), en una relació metabòlica continua i en constant evolució amb la natura (inclosa la “segona naturalesa” de la urbanització i l’entorn construït). i tota mena de formacions socials culturals, científiques (basades en el coneixement), religioses i contingents que les poblacions humanes creen normalment a través de l’espai i del temps. Aquests últims “moments” incorporen l’expressió activa de les voluntats, necessitats i desitjos humans, la voluntat de coneixement i significat i l’evolució de la cerca de realització en un context de canvis organitzatius institucionals, disputes polítiques, enfrontaments ideològics, pèrdues, derrotes, frustracions i alienacions, tot treballant en un món de marcada diversitat geogràfica, cultural, social i política. Aquest segon model constitueix, per tant, el meu treball de comprensió del capitalisme global com a formació social distintiva, mentre que el primer tracta de les contradiccions dins del motor econòmic que impulsa aquesta formació social a través de determinats camins de la seva evolució històrica i geogràfica.
Quan el 26 de gener de 2020 vaig llegir per primera vegada sobre un Coronavirus que estava guanyant terreny a la Xina, vaig pensar immediatament en les repercussions per a la dinàmica global de l’acumulació de capital. Sabia, des dels meus estudis sobre el model econòmic, que els bloquejos i les interrupcions de la continuïtat del flux de capital derivarien en devaluacions i que si les devaluacions es generalitzessin i aprofundissin, això significaria l’aparició de les crisis. També era conscient que la Xina és la segona economia més gran del món i que havia salvat efectivament el capitalisme mundial després del 2007-2008, per la qual cosa qualsevol impacte sobre l’economia xinesa tindria conseqüències greus per a una economia global que estava, en qualsevol cas, ja en condicions estantisses. El model d’acumulació de capital existent estava ja, al meu parer, en molts problemes. Els moviments de protesta es van produir gairebé a tot arreu (de Santiago de Xile Beirut), molts dels quals es van centrar en el fet que el model econòmic dominant no funcionava bé per a la majoria de la població. Aquest model neoliberal es basa cada cop més en un capital fictici i una gran expansió en l’oferta de diners i la creació de deutes. I s’enfronta ja al problema de la demanda efectiva insuficient per realitzar dels valors que el capital és capaç de produir. Aleshores, com podria el model econòmic dominant, amb la seva legitimitat enfonsada i delicada salut, absorbir i sobreviure als inevitables impactes del que podria esdevenir una pandèmia? La resposta depenia molt de la durada i la propagació de la interrupció, ja que, com va assenyalar Marx, la devaluació no es produeix perquè les mercaderies no es poden vendre, sinó perquè no es poden vendre a temps.
Durant molt de temps he refusat la idea de “natura” fora de la cultura, de l’economia i de la vida quotidiana. Tinc una visió més dialèctica i relacional de la relació metabòlica amb la natura. El capital modifica les condicions ambientals de la seva pròpia reproducció, però ho fa en un context de conseqüències no desitjades (com el canvi climàtic) i en el rerefons de forces evolutives autònomes i independents que formen les condicions ambientals perpètuament. Des d’aquest punt de vista, no hi ha cap desastre natural. Els virus muten sempre per estar segurs. Però les circumstàncies en què una mutació posa en perill la vida depenen de les accions humanes. Hi ha dos aspectes rellevants. Primer, les condicions ambientals favorables augmenten la probabilitat de mutacions vigoroses. Per exemple, és possible esperar que hi puguin contribuir els sistemes d’aprovisionament intensiu o d’alimentació dels subtròpics humits. Aquests sistemes existeixen a molts llocs, incloent-hi la Xina al sud de Yangtse i el sud-est asiàtic. En segon lloc, les condicions que afavoreixen la transmissió ràpida a través dels cossos amfitriions varien molt. Les poblacions humanes d’alta densitat semblen un objectiu amfitrió fàcil. És ben sabut que les epidèmies de xarampió, per exemple, només floreixen en els nuclis urbans més grans, però moren ràpidament en regions poc poblades. La manera com els éssers humans interactuen entre ells, es mouen, es disciplinen o s’obliden de rentar-se les mans afecta la transmissió de malalties. Els darrers temps sembla que els SARS, la grip aviària i la grip porcina han sortit de la Xina o del sud-est asiàtic. La Xina també ha patit molt de febre porcina durant l’últim any, cosa que va suposar la matança massiva de porcs i l’augment del preu del porc. No dic tot això per acusar la Xina. Hi ha molts altres llocs on els riscos ambientals de mutació viral i difusió són elevats. La grip espanyola de 1918 podria haver sortit de Kansas i Àfrica pot haver incubat el VIH / SIDA i certament va iniciar el Nil Oest i l’Ebola, mentre que el dengue sembla florir a Amèrica Llatina. Però els impactes econòmics i demogràfics de la propagació del virus depenen de fissures i vulnerabilitats existents en el model econòmic hegemònic.
No va sorprendre especialment que COVID-19 es trobés inicialment a Wuhan (tot i que no es coneix del cert si es va originar allà). Els efectes locals serien clars, atès que es tractava d’un greu centre de producció, probablement hi hauria repercussions econòmiques mundials (encara que no en tingués ni idea de la magnitud). La gran pregunta és com es pot produir el contagi i la difusió i quant durarà (fins que no es pugui trobar una vacuna). Una experiència anterior havia demostrat que un dels inconvenients de la globalització creixent és la impossibilitat d’aturar una ràpida difusió internacional de noves malalties. Vivim en un món molt connectat, on gairebé tothom viatja. Les xarxes humanes de difusió potencial són vastes i obertes. El perill (econòmic i demogràfic) seria que la disrupció duri un any o més.
Si bé es va produir una caiguda immediata dels mercats borsaris globals quan es van produir les notícies inicials, va ser sorprenentment seguit d’un mes o més en els quals els mercats van assolir nous màxims. La notícia semblava indicar que tot seguia amb normalitat arreu excepte a la Xina. La creença semblava ser que experimentaríem una reedició dels SARS que va resultar ser prou ràpida i amb un impacte global baix, tot i que tenia una elevada taxa de morts i va crear un pànic innecessari (en retrospectiva) en els mercats financers. Quan va aparèixer COVID-19, una reacció dominant era representar-la com a repetició de SARS fent que el pànic fos redundant. El fet que l’epidèmia sorgís aparentment a la Xina, que ràpidament i implacablement es va mobilitzar per contenir els seus impactes, també va portar a la resta del món a tractar erròniament el problema com una cosa que passava “cap allà” i, per tant, fora de la vista i de la ment (acompanyat d’alguns problemàtics signes de xenofòbia anti-xinesa en determinades parts del món). L’estocada que el virus va clavar en la història de creixement altrament triomfant de la Xina es va rebre fins i tot amb alegria en certs cercles de l’Administració de Trump. Tot i això, van començar a circular històries d’interrupcions a les cadenes de producció globals que passaven per Wuhan. Aquestws es van ignorar o tractar com a problemes per a línies de productes o corporacions particulars (com Apple). Les devaluacions eren locals i particulars i no eren sistèmiques. Els signes de caiguda de la demanda dels consumidors també es van minimitzar, tot i que aquelles empreses, com McDonalds i Starbucks, que tenien grans operacions al mercat interior xinès van haver de tancar allà les portes durant un temps. L’encavalcament de l’Any Nou xinès amb l’esclat del virus va emmascarar impactes durant tot el mes de gener. La complaença d’aquesta resposta anava molt mal encaminada.
Les notícies inicials de la difusió internacional del virus eren ocasionals i episòdiques amb un brot greu a Corea del Sud i alguns altres focus com l’Iran. Va ser l’esclat italià el que va provocar la primera reacció violenta. La caiguda del mercat de valors a mitjans de febrer oscil·lava lleugerament, però a mitjans de març havia suposat una devaluació neta de gairebé el 30% dels mercats borsaris a tot el món. L’escalada exponencial de les infeccions va provocar una sèrie de respostes sovint incoherents i, de vegades, afectades pel pànic. El president Trump va fer una imitació del rei Canut* davant una potencial marea ascendent de malalties i morts. Algunes de les respostes han estat estranyes. Que la Reserva Federal tingués els tipus d’interès més baixos davant d’un virus semblava estrany, fins i tot quan es va reconèixer que aquesta mesura volia pal·liar els impactes del mercat en lloc de frenar el progrés del virus. Les autoritats públiques i els sistemes d’atenció sanitària van ser gairebé arreu sobrepassats. Quaranta anys de neoliberalisme a tot Amèrica del Nord i del Sud i Europa havien deixat al públic totalment exposat i mal preparat per afrontar una crisi de salut pública d’aquest tipus, tot i que els ensurts anteriors de SARS i Ebola proporcionaven avisos abundants i també lliçons convincents sobre què hauria calgut fer. En moltes parts del suposat món “civilitzat”, els governs locals i les autoritats regionals/estatals, que formen invariablement la primera línia de defensa en aquest tipus d’emergències en seguretat i salut pública, havien estat mortes de fam gràcies a una política d’austeritat dissenyada per finançar retallades d’impostos i subvencions a les corporacions i als rics. Les grans corporacions farmecèutiques ténen poc o cap interès en la investigació no remuneradora sobre malalties infeccioses (com tota la classe de coronavirus coneguts des de la dècada de 1960). Les grans farmacèutiques rarament inverteixen en prevenció. Té poc interès a invertir en preparació per a una crisi de salut pública. Li encanta dissenyar cures. Com més malalt estem, més guanyen. La prevenció no contribueix al valor dels accionistes. El model de negoci aplicat a la prestació de salut pública va eliminar les capacitats excedents de cobertura que es requeririen en cas d’emergència. La prevenció no era ni un camp de treball suficientment temptador per atraure inversions en partenariats público-privats. El president Trump havia retallat el pressupost del Centre per al control de malalties i va dissoldre el grup de treball sobre pandèmies del Consell de Seguretat Nacional amb el mateix esperit que va retallar tots els fons de recerca, inclòs el del canvi climàtic. Si volgués ser antropomòrfic i metafòric sobre això, conclouria que COVID-19 és la venjança de la Natura contra més de quaranta anys del maltractament i abusos a mans d’un extractivisme neoliberal violent i no regulat.
Potser és simptomàtic que els països menys neoliberals, la Xina i Corea del Sud, Taiwan i Singapur, hagin arribat fins ara a la pandèmia en millor forma que Itàlia, tot i que Iran plantejarà dubtes d’aquest argument com a principi universal. Tot i que hi havia moltes proves que la Xina havia gestionat els SARS bastant malament amb moltes ocultacions inicials i negació, aquesta vegada el president Xi va canviar ràpidament a la transparència obligatòria tant en informes com en proves, com ho va fer Corea del Sud. Tot i així, a la Xina es va perdre un temps valuós (pocs dies marquen la diferència). El que era notable a la Xina, però, va ser el confinament de l’epidèmia a la província de Hubei amb Wuhan al seu centre. L’epidèmia no es va traslladar a Pequín ni a l’Oest ni encara més al sud. Les mesures adoptades per limitar el virus geogràficament eren draconianes. Serien gairebé impossibles de replicar en altres llocs per motius polítics, econòmics i culturals. Els informes que sortien de la Xina suggereixen que els tractaments i les polítiques no eren gaire atents ni carinyosos. És més, la Xina i Singapur van desplegar els seus poders de vigilància personal a nivells invasius i autoritaris. Però semblen haver estat extremadament eficaços en conjunt, tot i que si les accions de contra s’haguessin posat en marxa pocs dies abans, els models suggereixen que es podrien haver evitat moltes morts. Aquesta és una informació important: en qualsevol procés de creixement exponencial hi ha un punt d’inflexió més enllà del qual la massa creixent queda totalment descontrolada (observeu aquí, una vegada més, la importància de la massa en relació amb la velocitat). El fet que Trump hagi perdut el temps durant tantes setmanes pot resultar molt costós en vides humanes.
Els efectes econòmics estan entrant en un espiral descontrolat tant a la Xina com a fora. Les disrupcions produïdes a través de les cadenes de valor de les empreses i en determinats sectors han resultat ser més sistèmiques i substancials del que es pensava inicialment. L’efecte a llarg termini pot ser la d’escurçar o diversificar les cadenes de subministrament alhora que s’avança cap a formes de producció amb menys esforç laboral (amb enormes implicacions per a l’ocupació) i una major confiança en sistemes de producció amb intel·ligència artificial. La interrupció de les cadenes de producció comporta acomiadar o malbaratar treballadors, cosa que disminueix la demanda final, mentre que la demanda de matèries primeres disminueix el consum productiu. Aquests impactes sobre el costat de la demanda haurien produït, per si mateixos, almenys una lleu recessió.
Però les majors vulnerabilitats existien en altres llocs. Els modes de consumisme que van explotar després del 2007-8 s’han estavellat amb conseqüències devastadores. Aquests modes es basaven a reduir el temps de facturació del consum el més a prop possible de zero. La inundació d’inversions en aquest tipus de consumisme tenia molt a veure amb l’absorció màxima de volums de capital creixents exponencialment en formes de consumisme que tinguessin el menor temps de rotació possible. El turisme internacional era emblemàtic. Les visites internacionals van passar de 800 milions a 1.400 milions entre el 2010 i el 2018. Aquesta forma de consumisme instantani va requerir inversions infraestructurals massives en aeroports i companyies aèries, hotels i restaurants, parcs temàtics i esdeveniments culturals, etc. Aquest lloc d’acumulació de capital ja està condemnat, les companyies aèries estan a prop de la fallida, els hotels estan buits i l’atur massiu a les indústries de l’hostaleria és imminent. Menjar fora no és una bona idea i restaurants i bars han estat tancats en molts llocs. Fins i tot sortir sembla arriscat. S’està acomiadant el vast exèrcit de treballadors de l’economia dels encàrrecs o en altres formes de treball precari sense cap mitjà de suport visible. Es cancel·len esdeveniments com ara festivals culturals, tornejos de futbol i bàsquet, concerts, convencions empresarials i professionals i fins i tot mítings polítics al voltant d’eleccions. S’han tancat aquestes formes de consumisme experiencial basades en esdeveniments. Els ingressos dels governs locals han caigut. Les universitats i les escoles tanquen.
Bona part del model d’avantguarda del consumisme capitalista contemporani no funciona en les condicions actuals. L’empenta cap a allò que Andre Gorz qualifica de “consumisme compensatori” (en què els treballadors alienats se suposa que recuperen l’ànim a través d’un paquet de vacances a una platja tropical) s’ha esvait.
Però les economies capitalistes contemporànies són impulsades en un setanta o fins i tot un vuitanta per cent pel consumisme. Durant els darrers quaranta anys, la confiança i el sentiment dels consumidors han esdevingut la clau per a la mobilització de la demanda efectiva i el capital ha esdevingut cada vegada més dirigit per la demanda la necessitat. Aquesta font d’energia econòmica no ha estat objecte de fluctuacions salvatges (amb algunes excepcions com l’erupció volcànica islandesa que va bloquejar els vols transatlàntics durant un parell de setmanes). Però COVID-19 no es basa en una fluctuació salvatge, sinó en un atac omnipresent al cor de la forma de consumisme que domina als països més pròspers. La forma espiral d’acumulació de capital interminable s’està col·lapsant cap a l’interior d’una part del món a totes les altres. L’únic que pot salvar-ho és un consumisme massiu inspirat i finançat pel govern evocat del no res. Això requerirà socialitzar tota l’economia als EUA, per exemple, sense anomenar-ho socialisme.
Fàbrica a Wuxi, 8 febrer 2020
Hi ha estès un mite convenient que les malalties infeccioses no reconeixen les barreres i límits socials de classe o d’altres. Com molts refranys, hi ha una certa veritat. En les epidèmies de còlera del segle XIX, la transcendència de les barreres de classe va ser prou dramàtica com per generar el naixement d’un moviment públic de sanejament i salut (que es va professionalitzar) que ha durat fins avui. Si aquest moviment estava dissenyat per protegir tothom o només les classes altes no sempre va ser clar. Però avui, els efectes i impactes socials i de classe diferencials expliquen una història diferent. Els impactes econòmics i socials es filtren a través de discriminacions “habituals” que es mostren a tot arreu. Per començar, la mà d’obra que s’espera que tingui cura del nombre de malalts cada cop més elevat és típicament caracteritzada pel seu gènere, caràcter racialitzat i ètnia a la majoria de les parts del món. Reflecteix les forces de treball basades en classe que es troben, per exemple, als aeroports i altres sectors logístics. Aquesta “nova classe treballadora” està a l’avantguarda i suposa la possibilitat de ser la força de treball amb més risc de contraure el virus a través del seu lloc de treball o de quedar-se sense recursos per culpa de la contracció econòmica aplicada pel virus. Hi ha, per exemple, la pregunta de qui pot treballar a casa i qui no. Això fa més gran la fractura social de la mateixa manera que es fa la pregunta de qui es pot permetre l’aïllament o la quarantena (amb o sense pagar) en cas de contacte o infecció. De la mateixa manera que vaig aprendre a anomenar els terratrèmols de Nicaragua (1973) i la Ciutat de Mèxic (1995) “terratrèmols de classe”, el progrés de COVID-19 presenta totes les característiques d’una pandèmia de classe, de gènere i racialitzada. Si bé els esforços de mitigació s’inclouen convenientment en la retòrica que “estem tots junts”, les pràctiques, sobretot per part dels governs nacionals, suggereixen motivacions més sinistres. La classe treballadora contemporània dels Estats Units (composta principalment per afroamericans, llatins i dones assalariades) s’enfronta a la lletja elecció de contaminació en nom de proveir les cures i mantenir obertes les infraestructures de la provisió (com les botigues de queviures) o l’atur sense cap benefici (com ara una assistència sanitària adequada). Personal assalariat (com jo) treballa des de casa i cobra les seves retribucions igual que abans, mentre els consellers delegats i executius volen en avions privats i helicòpters.
Igualada, 18 de març 2020
Les forces de treball de la majoria de parts del món s’han socialitzat des de fa temps per comportar-se com a bons subjectes neoliberals (cosa que significa culpar-se a elles o encomanar-se a Déu o si alguna cosa va malament, però mai atrevir-se a suggerir el capitalisme pot ser el problema). Però fins i tot els bons subjectes neoliberals poden veure que hi ha alguna cosa que va malament amb la resposta a aquesta pandèmia.
La gran pregunta és quant de temps passarà? Podria passar més d’un any i, quant més duri, més serà la devaluació inclosa la força de treball. Els nivells d’atur augmentaran a gairebé uns nivells comparables als anys trenta, a falta d’intervencions estatals massives que haurien d’anar contra el corrent neoliberal. Les ramificacions immediates per a l’economia i per a la vida quotidiana social són múltiples. Però no són totes dolentes. Fins al punt que el consumisme contemporani era cada cop més excessiu, arribant a allò que Marx va descriure com a “consum excessiu i insà, cosa que significa, en el seu gir cap a la monstruositat, la caiguda” de tot el sistema. La temeritat d’aquest consum excessiu ha tingut un paper important en la degradació ambiental. L’anul·lació dels vols de la línia aèria i la frenada radical del transport i el moviment han tingut conseqüències positives respecte a les emissions de gasos d’efecte hivernacle. La qualitat de l’aire a Wuhan és molt millorada com també ho és a moltes ciutats dels Estats Units. Els destins ecoturistes tindran un temps per recuperar-se de l’incansable tràfec. Els cignes han tornat als canals de Venècia. Fins al punt que si es redueix el gust per un sobreconsum insensible i imprudent, hi podria haver beneficis a llarg termini. Menys morts al Mont Everest podrien ser una bona cosa. I si bé ningú ho diu en veu alta, el biaix demogràfic del virus pot acabar afectant les piràmides d’edat amb efectes a llarg termini sobre les càrregues de la seguretat social i el futur de la “indústria assistencial”. La vida diària s’alentirà i per a algunes persones serà una benedicció. Les regles suggerides de distanciament social podrien, si l’emergència dura prou temps, provocar canvis culturals. L’única forma de consumisme que gairebé segur en sortirà beneficiada és el que jo anomeno l’economia “Netflix”, que s’adreça als “observadors farts” de totes maneres.
En el front econòmic, les respostes han estat condicionade per la forma en que se sortí del crac del 2007-2008. Això va comportar una política monetària ultra fluixa, combinada amb el rescat dels bancs complementada amb un augment espectacular del consum productiu per una expansió massiva de la inversió infraestructural a la Xina. Aquests darrers no es poden repetir a l’escala requerida. Els paquets de rescat fundats el 2008 es van centrar en els bancs, però també van comportar la nacionalització de facto de General Motors. Potser és significatiu que davant dels descontents dels treballadors i la demanda del mercat col·lapsada, les tres grans empreses automobilístiques de Detroit tanquin almenys temporalment. Si la Xina no pot repetir el seu paper 2007-2008, la càrrega de la sortida de la crisi econòmica actual es trasllada als Estats Units i aquí es troba la ironia definitiva: les úniques polítiques que funcionen, tant econòmicament com políticament, són molt més socialistes que qualsevol cosa que Bernie Sanders proposi i aquests programes de rescat hauran d’iniciar-se sota l’egida de Donald Trump, probablement sota la màscara de Make America Great Again. Tots aquells republicans que s’oposaren tan visceralment al rescat del 2008 hauran de menjar-se les paraules o desafiar Donald Trump. Aquest últim, si és savi, anul·larà les eleccions amb l’excusa de l’emergència i declararà l’origen d’una presidència imperial per salvar el capital i el món dels disturbis i de la revolució.
*[NdT] Una anècdota apòcrifa conta que el rei Canut II de dinamarca una vegada va posar el seu tron a la platja i va ordenar a la marea que s’aturés i no el mullés, quan la marea lògicament va arribar al tron, Canut va dir que el poder d’un rei no podia res contra els elements i el poder suprem de déu.
David Harvey. És geògraf i economista. Aquest text és la transcripció del podcast publicat per l’autor a http://davidharvey.org el 19 de març de 2020. Traducció de l’Accent.
