Assad i els senyorets de Barcelona

“L’atemptat suïcida que dimecres va posar fi a la vida de quatre alts càrrecs del règim de Damasc -el Ministre de Defensa, el viceministre i cunyat del president, el cap de la Seguretat Nacional i el de la cel·lula de crisi-, a la pròpia seu de l’Oficina de seguretat Nacional de la capital siriana, ha estat un dels cops més contundents dels rebels” (“Guerra civil a Síria”, La Vanguardia, 23 de juliol). Si un marcià amb tota la informació necessària dels fets però cap contaminació de l’adoctrinament amb que els mitjans els disfressen llegís aquest passatge no hi veuria res de ressenyable. No trobaria, per exemple, a faltar la paraula “terrorista”. Però sorprèn, habituats com estem a la literatura emocional dels pamflets de la burgesia, que els responsables d’aquest múltiple assassinat siguin “rebels” i no “terroristes”, i que la seva acció no sigui un “acte terrorista”, amb tots els adjectius moralitzants habituals, si no un “cop”.

Un cop de gran transcendència “després que aquest cap de setmana hagin aconseguit controlar alguns punts de la frontera del nord del país, des d’on reben armes i subministrament de l’exterior, finançats fonamentalment per l’Aràbia Saudita, país a qui li interessa posar fi a la influència de l’Iran sobre el règim sirià”. Això no provoca l’habitual clam contra el suport del règim de Riad als terroristes que llegim constantment quan és Iran qui finança lluites que no són del gust de La Vanguardia. D’envair Aràbia Saudita per aquest motiu ni parlar-ne car es tracta de “la lluita del poble sirià per la democràcia”. I aquest segur que és motiu vinculant pels filantròpics designis de Riad. Ja se sap que parlem d’un enclau del món lliure en el vesper de l’Orient Mitjà, incontaminat milenàriament del verí del comunisme, cosa que no es pot dir de Rússia i Xina, que “donen suport a la dictadura de Baixar al-Assad”.

Com que per a Pilar Rahola moros contra moros és una lluita de suma zero, el 20 de juliol i en el mateix mitjà estava molt més interessada en altres qüestions aparentment molt allunyades…excepte per la ment obscura de l’Estrella Intercoiffure a la millor imatge de 1997: “Barcelona perseguirà amb duresa la prostitució als carrers” (“Stop prostitució”, La Vanguardia, 20 de juliol). Això omple Rahola de satisfacció, car el feminisme és la principal coartada, juntament amb el catalanisme, mitjançant la qual aquesta senyora manté davant alguns desinformats la imatge de progressista insubornable. Segons Rahola l’Ajuntament de Barcelona “no pensa ser bonista en qüestions de prostitució”. Rahola, com tots els reaccionaris amb els quals pretén infructuosament fer veure que “no se ajunta”, entén per “bonisme” qualsevol plantejament que no passi per atonyinar-nos a tots plegats pels nostres pecats presents i futurs. I lamenta de passada, com si això no estigués al centre de la qüestió, que l’Ajuntament “no pot perseguir aquesta trista pràctica en llocs tancats, per què no entra en llurs competències, però com a mínim planta la bandera de la tolerància zero al carrer”. És a dir, que Trias i els seus amics -i els amics de Rahola- podran seguir anant de putes en llocs adequadament discrets i esterilitzats amb aquelles noies tant encantadores mentre les subsaharianes de la Rambla es busquen la vida en algun raconet fosc: un triomf apoteòsic de la llibertat de les dones. Un triomf contra el que, incomprensiblement, s’ha posicionat la progressia del sistema, “com si el mantra de la prostitució com a exercici de llibertat tingués algun sentit”. I així és com arribem al cap del carrer: les “defenses aberrants, sigui la prostitució, sigui la permissivitat multicultural de l’islamisme més tronat”, referint-se, com no, a la qüestió de la prohibició de la burka. És a dir, que el feminisme de Rahola consisteix a prohibir a les dones el que no els convé. I mantenir intactes els plaers culpables dels senyorets de Barcelona, que per això li paguen.