[bar group="860×106"]

Astúries, la destrucció planificada

Miners en lluita  a AstúriesDes de fa unes setmanes, Astúries està vivint una de les vagues més importants i contundents dels últims 20 anys, amb talls de carreteres i enfrontament constant amb els cossos policials. A la lluita encapçalada pels miners, s’han afegit els i les interines, tant d’educació com de sanitat i el sector del transport.

Totes les persones compromeses estem més o menys al dia de les retallades en sanitat i educació però, perquè lluiten els miners?

El Ministeri d’Indústria espanyol, va signar un acord fa dos anys amb els sindicats majoritaris a la mineria (CC.OO i SOMA), pel qual es mantindrien els més de 600 milions d’euros de subvencions pel sector fins al 2018. Amb l’actual “reajustament” de l’economia capitalista a l’Estat, el govern va anunciar que aquestes subvencions es retallarien un 63%, pràcticament tot de les partides destinades a “despeses socials” i a la reactivació económica de les zones mineres. A més, aquesta retallada, suposa l’acceleració en el procés de destrucció de la indústria asturiana, així com la pèrdua d’uns 30 mil llocs de treball.

Les conques mineres asturianes han protagonitzat tres de les lluites obreres més importants del segle XX. A l’octubre del 1934, van ser ells qui es van aixecar contra la deriva feixista de la República espanyola, i sota la consigna U.H.P. (Uníos Hermanos Proletarios) van participar de la creació de la República d’Obrers i Camperols d’Astúries. Al 1962, van protagonitzar una vaga contra el règim de Franco, que es va extendre per gran part de l’Estat, amb la que van aconseguir gran part dels drets laborals que encara avui en dia tenim la classe treballadora. A principis de la dècada dels 90, van tornar a fer front a les polítiques neoliberals del govern decadent de Felipe González, amb uns enfrontaments històrics amb les forces d’ocupació i amb ocupacions com la de la Catedral d’Uviéu, durant més de deu mesos, per part dels treballadors de Duro Felguera.

Durant molt anys, els sindicats majoritaris i els partits polítics de les conques mineres, han venut el futur d’aquestes zones, adjudicant les ajudes per la reindustrialització a projectes especulatius i de rentat de cara, com el canvi de tots els fanals i la construcció del nou Palau de Congressos a Uviéu o la Universitat Laboral a Xixón.

La lluita del sector de la mineria compta amb un suport molt ampli a AstúriesPer coses així, i per la inviabilitat del sector, la mineria asturiana fa anys que ha assumit que està condemnada a la seva dissolució, per això les actuals lluites estàn enfocades a l’inversió i desenvolupament de noves indústries, i poder així buscar un millor futur per les comarques i el País.

La lluita del sector de la mineria, compta amb un suport popular molt important però, quina és la diferència amb d’altres lluites sectorials?

La mineria és, des de fa molts anys, el feu del SOMA (Sindicato de Obreros Mineros de Asturias), en mans de la FSA-PSOE. Des de finals dels 80, l’accés als llocs de treball a les mines, estaven subjectes a la prèvia afiliació al SOMA o al seu homòleg en el sector, CC.OO, i per tant, passar a formar part de l’estructura dels partits polítics majoritaris a Astúries. Aquesta situació, i que les explotacions mineres estiguin també en mans d’empreses molt properes a la FSA, fa que els interessos personals en que les subvencions europees per aquestes empreses continuïn. A més, les protestes mineres han “gaudit” durant temps, de la gairebé total impunitat, sense cap tipus de repressió policial que acostumen a sofrir les protestes laborals i socials d’aquesta contundència.

Però l’interés d’aquesta classe política en acabar amb la indústria, i per tant forçar a la gent a l’emigració, ve produït per l’utilitat que te per l’Estat el despoblament del territori asturià. Actualment, Astúries és una de les 5 “comunitats” a nivell europeu, que perd població cada any, i la més envellida de l’estat, però a l’hora produeix més del 70% de l’energia de l’aigua que es consumeix a tot l’Estat, així com d’altres energies no renovables i molt contaminants, de les quals els i les asturianes no obtenen cap benefici económic. I és aquí on tenim la clau de la situació actual: Espanya vol una zona despoblada, amb molts recursos naturals i gran capacitat per crear totes formes d’energia no renovables, per convertir-la en la “pila” de l’estat.

Els miners han intentat fer extensible la seva lluita a altres sectors en lluitaCom a tota lluita o moviment, els i les treballadores “de base”, de vegades traspassen els ordres establerts (vinguin d’un sindicat o un partit), i amb una situació especial de crisi capitalista com l’actual, criden a tota la classe obrera a unir-se, a treballar tots plegats per un fi comú. Això sembla que estem vivint ara; els miners han intentat fer extensible la seva lluita a altres sectors en lluita, i així avançar cap a la vaga general indefinida, donant un primer pas amb l’èxit de la vaga a les conques mineres del passat 18 de Juny. És aquí on han de jugar un paper important les diferents organitzacions independentistes i socialistes, portant per bandera l’unitat popular i fent llarga en el temps aquesta lluita.

Tot i això, l’escepticisme de l’esquerra independentista asturiana i d’altres sectors de l’anticapitalisme cap a aquesta vaga i la seva “imparcialitat”, ve donada per anys de sectarisme polític, en els que els miners i els seus mandataris sindicals, han rebutjat participar de la lluita obrera i unitària amb altres sectors, com el naval o el siderúrgic, fent impossible així una veritable unitat obrera per fer front als atacs a la classe treballadora.

Per una altra part, tenim el silenci mediàtic que han aplicat els mitjans convencionals, i que només han fet referència a la situació actual a Astúries, per referir-se als miners com “la kale borroka asturiana” i deixar entreveure que ni tant sols són treballadors, sino gent que utilitza les protestes per practicar la violència urbana. Després de més de tres setmanes de vaga indefinida, enfrontaments, talls de trànsit i mercaderies, acampades, concentracions, manifestacions, ferits i detinguts, ni el govern espanyol ni l’asturià s’han donat per al·ludits, i només es refereixen al conflicte per titllar als miners de criminals.

Aquesta desinformació, sumada a les detencions, amenaces, agressions, seguiments i identificacions indiscriminades per part de les forces d’ocupació, que ha denunciat reiteradament el sindicat CSI, només fa que mostrar quina és la solució que volen aportar el PP i el PSOE al conflicte.

La Guàrdia civil ha estat desbordada per la lluita a les conques mineresDes de l’esquerra independentista catalana, així com des de molts sectors de l’anticapitalisme, estem veient en la lluita dels miners tot un exemple d’unitat i força, de comprimís i acció, i per això hem de mantenir la nostra major solidaritat cap a aquest col·lectiu i les seves demandes. Però sobretot hem d’agafar les seves formes, no podem aplaudir les barricades quan són lluny de casa i escandalitzar-nos o demanar explicacions quan les tenim als nostres carrers. Com diu una gran frase de la posguerra asturiana: “Xorrecerán otres manes que garren les vueses armes” (Naixeràn altres mans que agafaràn les vostres armes). Tenim per tant l’obligació moral de defensar allò que el capitalisme ens ha robat; defensar-lo amb totes les nostres armes com a classe treballadora, amb la solidaritat internacional i el respecte i recolzament a totes les lluites populars arreu del món.

Si alguna cosa ens van ensenyar els i les nostres avantpassades a Astúries al 1934, és que les lluites sectorials no poden deslligar-se de la lluita de classes, i aquesta ha d’anar de la mà de la lluita nacional, i tot i la desinformació que pateixen les classes populars, i la recepta d’oblit de memòria histórica aplicada per l’Estat, tornar a alçar-se contra les imposicions i emprendre el camí de la sobirania.

*Marcos Muñiz és asturià i militant d’Endavant.


[bar group="860×106"]