Recentment, l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau li esmenava la plana a la regidora Pin, que havia catalogat els creueristes com una plaga. A les files d’Esquerra Republicana volen marcar perfil pescant candidates de la frontera i copiant els lemes del «Si tu no hi vas, ells tornen». I el mateix PSOE, en l’àmbit estatal, basarà gran part del seu discurs de campanya a aturar els partits de la dreta oficial espanyola. I direu: «què tenen en comú aquestes tres afirmacions?» Intento explicar-me.
Hi ha dues maneres d’explicar el teu projecte: una, en funció d’allò que tu vols i, una segona, en oposició al que no vols. Colau no vol que els lobbies de la ciutat li diguin que ataca la gallina dels ous d’or del turisme de creuers. I, d’altra banda, ERC i el PSOE faran campanya en oposició als seus adversaris perquè no tornin.
És aquí on cal entendre que, per a aquestes empreses electorals, és més important la batalla pel poder que no pas la consecució d’un contingut programàtic concret, ja que, si no tens el poder, no el pots materialitzar, i, per tant, és molt millor no tenir programa i governar que tenir-lo i no governar. És aquest el motiu pel qual ni la Colau no ha trobat solució al problema de l’habitatge, ni ERC no ha materialitzat cap República, ni el PSOE no es planteja tombar la Llei mordassa, les reformes laborals o fer passar pels tribunals els criminals del franquisme.
Cap d’aquests partits no explicitarà gaire quins models, terminis, marcs legals o responsables seran els qui garantiran que les seves mesures es portin a terme. Parlem de llaços, pancartes, banderes, tribunals; de coses que no han fet els altres i, en general, del «i tu més». Perquè dir que l’objectiu del teu mandat és retallar creuers, materialitzar la república desobeint o jutjar criminals franquistes potser obliga la gent a pensar
És aquí on cal que l’esquerra independentista pensi. Pensi quines són les baules febles de la cadena que ens oprimeix i quins són els temes que realment preocupen i ocupen a la gent, perquè la gent, més enllà de dur un llaç, vol que les seves condicions materials de vida siguin d’uns mínims que els permetin encarar la resta de reptes amb seguretat. Sous, habitatge, pensions, serveis públics i banca pública han de ser elements clau per determinar que la nostra societat està cohesionada socialment. Perquè és de mínims que, havent-hi l’atur que hi ha, no ens plantegem reduir de 40 a 30 les hores a treballar setmanalment; perquè és de mínims que, amb els beneficis empresarials de sectors com l’immobiliari, la banca o el turisme, tinguem gent cobrant menys de 1.200 €; perquè és de mínims que qui fa tota una vida que treballa, tingui una pensió que no li permeti pagar el lloguer. O que, per accedir a un habitatge digne, hagi de pagar el 60 o 70% del salari i li tallin els subministraments si no els pot pagar; perquè és de mínims que, si hem rescatat la banca, els seus actius immobiliaris passin a ser de totes, i això només ho garantim amb una banca pública.
Tenim una classe política incapaç de desbordar els marcs imposats, que, o bé de dia té un programa i de nit el canvia per no molestar les elits, o bé intenta mercadejar els vots en funció d’arguments que no tenen cap lligam amb cap programa polític concret que no vagi més enllà de fer fora l’altre o evitar que tornin. I que, per tant, no té cap necessitat d’incomodar les elits amb programes reformistes o revolucionaris que millorin les condicions de la classe treballadora. És, doncs, moment d’establir un programa de mínims que articuli un moviment de caràcter nacional que ens faci avançar cap a una majoria social. Perquè guanyar va d’això: d’avançar en tots els fronts, i avançar és la millor manera de no retrocedir.
