[bar group="860×106"]

Benvingut 2012

Indignats, prima de risc, corrupció, retallades… crisi. Aquestes podrien ser, ben bé, les paraules clau per indexar un 2011 que ja està a punt d’esvair-se. I se’n va deixant-nos un regust agredolç: hem viscut alguns mobilitzacions esperançadores (a casa nostra i més enllà de les nostres fronteres) però cap d’elles, malauradament, ha amenaçat en la base a l’estat de les coses. I mentrestant la crisi continua aprofundint-se sense mostrar evidències de que està tocant fons. Potser ho farà el 2012 o potser més tard, aquesta és una de les tantes incògnites amb què esperem l’any nou.

 

En l’àmbit de les mobilitzacions, el 2011 el vam encetar pràcticament amb una vaga i amb mobilitzacions contra les retallades en les pensions; al País Valencià hi hagué un primer esclat d’indignació amb el tancament de les emissions de TV3; i arribaren les eleccions de maig amb un emprenyament generalitzat a l’Estat espanyol i amb acampades i mobilitzacions arreu dels Països Catalans. Feia anys, sens dubte, que no veiem una demostració tal del descontent popular: milers de persones isqueren al carrer com no s’havia vist des de les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq, amb l’excepció, això sí, de la gran manifestació del juliol del 2010. Precisament el record d’aquella gran manifestació ha motivat una de les grans decepcions del 2011: en que ha quedat aquella onada de “sobiranisme”? Ha servit per alguna cosa més que per reinstaurar CiU en el poder?

D’altra banda, el sobiranisme –la qüestió nacional– ha sigut un dels aspectes més debatuts en relació al moviment dels indignats. Per a molts, l’absència d’uns discurs nacionalment “correcte” ha sigut motiu per desacreditar-lo, per a altres (l’esquerra independentista, entre ells) la necessitat de fer confluir el descontent popular amb les reivindicacions nacionals n’ha motivat la implicació. I en aquest sentit, no es pot negar que s’han aconseguit bons resultats. Però, no obstant això, el fenomen s’ha desinflat poc a poc, fins el punt d’haver sigut incapaç d’articular cap resposta durant la celebració de les eleccions generals espanyoles. Amb tot, el 15-M és un important aprenentatge social que de ben segur ens serà útil ens els temps que ens esperen.

En l’àmbit internacional, recordarem el 2011 per l’anomenada Primavera Àrab. Ningú qüestiona que ha sigut un fenomen revolucionari –amb major o menor intensitat segons països– que ha fet trontollar governs i governants corruptes i autoritaris. Però el 2011 ha sigut també l’any de la incapacitat de l’esquerra de denunciar la intervenció imperialista a Líbia. El bombardeig propagandístic sobre la vulneració dels drets humans pel dictador Moammar al-Gaddafi ha sigut el precedent perfecte per justificar els bombardeigs militars de l’OTAN; ara, amb l’enderrocament de la dictadura i la instauració d’un Govern pro-occidental (més encara que el mateix Gaddafi, que recordem que poc abans de la intervenció s’havia fotografiat amb quasi tots els dirigents occidentals) ja no li interessa a ningú el que passa a Líbia o a Egitpe o a Tunísia… i l’atenció mediàtica se centra sospitosament en Síria.

Fa anys, quan la Belle Epoque del totxo i el ciment desfermava l’ànsia compradora de la població o l’alienava amb festa i futbol, i quan la Pax americana imposava la diplomàcia de la submissió i la renúncia, molts preveiem que s’acostava un trencament, un fi de cicle. No l’anhelàvem en tant que sabíem que comportaria misèria i patiment, però esperàvem les contradiccions del sistema obriren els ulls d’aquells que, malgrat la convicció de nedar en abundància, feia anys que s’estaven enfonsant.

Ara, quan ja han passat uns quants anys des de l’esclat de la crisi financera en podem fer balanç, ni que siga parcial. Ha arribat la misèria i han esclatat molts conflictes, i per bé que el capitalisme està defallint, allò que pot arribar-lo a sentenciar encara no s’ha fet present a l’escenari: una alternativa social i econòmica.

De fet, la crisi pareix que no ha fet més que aprofundir aquesta absència. L’esquerra internacional no només ha sigut incapaç de frenar les intervencions imperialistes, sinó que desaparegut davant l’arrogància del capital al mateix Occident. Així, s’ha mostrat passiva davant la dictadura del capital –alemany i francès, principalment- d’imposar lleis i dirigents a la mateixa Europa, alhora que, a casa nostra, ha assimilat pel complet el discurs neoliberal que ens fa creure en les bondats del copagament i de la privatització mentre ens fa temorosos de les fluctuacions de la borsa com si tots hi tinguérem milions en joc. La solidesa de la dreta a les institucions és, segurament, el resultat més palpable de la incapacitat de l’esquerra.

El balanç però, no pot ser tan negre si atenem a l’evolució dels moviments socials i l’independentisme revolucionari. El 2011 no ha sigut d’eclosió i desbordament, però tampoc ens ha afectat la desmoralització i desorientació de l’esquerra generalista. El 2011 ha sigut un any més de creixement i consolidació, amb importants encerts estratègics, amb bons resultats per a la CUP i amb destacades mobilitzacions al carrer que reafirmen la nostra capacitat política. Tot plegat bons indicis que ens permeten afrontar el 2012 amb un cert optimisme. I a la vista tenim esdeveniments destacables, com l’esperada confluència de les organitzacions juvenils. Ens esperen temps difícils, però tenim motius, raons i eines per afrotnar-los de cara, sense por. I parlant d’eines, el 2012 L’Accent celebrem els 10 anys al carrer. Bona senyal, no? Benvingut 2012.


[bar group="860×106"]