[bar group="860×106"]

CADCI: Una història que no hem d’oblidar

Diuen que “qui vol fer les coses busca els mitjans, i qui no vol fer-les, busca excuses”. El passat divendres 30 d’octubre es van escoltar moltes excuses al Ple de l’Ajuntament de Barcelona.

Comencem pel final: El divendres 16 d’octubre ERC presentava una proposició a la Comissió de Presidència, Seguretat i Prevenció, Drets de Ciutadania i Participació on plantejava:

Primer. Que l’Ajuntament de Barcelona adquireixi l’edifici del CADCI a Rambla Santa Mònica nº10 prèvia negociació amb el Ministeri de Fomento.

Segon. Que aquest edifici es destini a la creació a Barcelona de l’Espai Memorial de la República.

Tercer. Que l’Ajuntament de Barcelona i el CADCI estudiïn una fórmula de partenariat per la gestió de l’Espai.

Quart. Que es convidi a les diferents entitats memorialístiques de la ciutat a participar del projecte.

Cinquè. Que es proposi instal·lar una sala estable d’interpretació sobre la memòria del CADCI i sobre la història del moviment obrer català i la seva lluita antifeixista.

Sisè. Que es proposi una biblioteca on poder accedir als diferents fons documentals de les entitats que formen part del lloc de memòria. Entre els quals s’hi podria consultar digitalment el fons retornat CADCI provinent del Centro Documental de Memòria Històrica (CDMH) de Salamanca, restituït a la Generalitat de Catalunya en compliment de la llei 21/2005 de restitució.”

Tres dies després, el dilluns 19 d’octubre, ERC retirava la proposició després de rebre trucades de la UGT.

La gent del CADCI van sol·licitar llavors a la CUP Capgirem Barcelona si podíem entrar la mateixa, idèntica, proposició pel Ple de final de mes. Després de plantejar-ho a la nostra Mesa Política així ho vam fer.

Mentrestant, el CADCI es va reunir la setmana del 26 al 30 d’octubre amb BEC, després d’haver sol·licitat reunió des d’abans de l’estiu i amb CiU la mateixa setmana d’octubre on un dels seus regidors, exadvocat del CADCI, els va anunciar que votarien a favor de la proposició.

Pocs dies abans del Ple UGT va enviar un correu a tots els grups municipals per que es posicionessin en contra de la proposta del CADCI.

Siguin com siguin les excuses, el cert és que al Ple de l’Ajuntament (5:16:55) ERC va abstenir-se a la seva pròpia proposició retirada, CiU va canviar el seu vot fins a convertir-lo en abstenció i BEC va mantenir el mateix to fent exactament el mateix que els dos precedents.

Evidentment PSC, C’s i PP subscrivint l’argumentació fil per randa de la UGT hi van votar en contra.

Només la CUP Capgirem Barcelona vam votar a favor.

Aquest resultat es va donar malgrat que l’advocat i secretari del CADCI va fer arribar a tots els regidors i regidores de l’Ajuntament de Barcelona la resposta de l’entitat al que plantejava el sindicat UGT.

Per entendre que havia passat entre la UGT i el CADCI ens hem de remuntar al 1939:

Entre els dies 17 i 23 de febrer d’aquell any es va realitzar un llarg i minuciós escorcoll al local del CADCI. Fou una de les requises més importants d’entre els 1690 escorcolls a Barcelona que portaria a terme la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos (DERD) entre el 28 de gener i el 3 de juny d’aquell any.

La DERD, com a organisme fundacional de l’aparell repressiu franquista, actuava segons un Pla sistemàtic d’extermini, genocidi i espoli. Els documents espoliats foren dipositats a la seva central de Salamanca, actual Centro Documental de Memoria Histórica (CDMH). Amb el buidatge de dades de la documentació s’elaboraria el fitxer d’antecedents polític-socials format per 3.190.000 fitxes personals i els informes dirigits a l’entramat judicial, organismes estatals i empreses afins al règim. L’objectiu d’eliminar físicament, social i política les persones i entitats desafectes a la dictadura, s’executaria mitjançant els diferents organismes de l’aparell repressiu franquista, entre els que destaca l’entramat judicial composat per organismes específics com el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo (TERMC), rellevat el 1964 pel Tribunal de Orden Público (TOP), suprimit el 1977 amb la creació de l’Audiencia Nacional.

Des de l’entrada feixista el 26 de gener l’edifici quedà ocupat per Falange Tradicionalista y de las JONS que el 4 de febrer publica una ordre per a que es personen a l’edifici tots els seus membres enrolats a la Segunda Línea. L’escorcoll de la DERD es faria estant l’edifici ocupat per Falange. Durant aquest període desapareix una part important del patrimoni bibliogràfic i documental que hi havia al local social del CADCI i que no consta a l’acta d’escorcoll de l’equip de la DERD.

El 31 de gener de 1944 es publica el decret que transfereix la propietat de l’edifici al Ministerio del Ejército, passant posteriorment a pertànyer al Ministerio de Obras Públicas que esdevindria el Ministerio de Trabajo.

El 1985 el local del CADCI passaria a mans de la UGT fruit dels acords entre el Ministerio de Trabajo —propietari de l’edifici— i les organitzacions sindicals majoritàries UGT i CCOO per repartir-se el patrimoni sindical acumulat per l’Estat durant el franquisme.

El CADCI interposà llavors una demanda judicial contra l’Estat i l’UGT per l’ocupació dels seus espais que culminà al 1991 en una sentencia on es rebutjen les pretensions de l’entitat i es reconeixen les lleis franquistes que justifiquen la liquidació de l’entitat i el robatori de tot el seu patrimoni.

Ara bé, amb La Llei de Memòria històrica del 2007, això canvia doncs es deroguen expressament les lleis franquistes que represaliaven les entitats republicanes i antifeixistes.

En correspondència en aquesta nova situació l’any 2012 el Govern d’Espanya i la Generalitat de Catalunya van reconèixer la titularitat dels fons CADCI espoliat a Salamanca d’acord el Decret 183/2008.

Es a dir que el CADCI ha estat legalment redimit de l’extinció franquista doncs el Govern d’Espanya com a successor del règim ha començat a revocar els actes que han violentar l’entitat, que per això avui dia es troba en un procés patrimonial administratiu per la devolució del seu patrimoni immobiliari, concretament la seva seu històrica a Rambla Santa Mònica com consta en el registre de la propietat i en document notarial del 1913.

I acabem amb el principi d’aquesta història que no hem d’oblidar: Què era i què és el CADCI?

Escut-del-CADCIEl 1903 un grup de treballadors mercantils creaven el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria de Barcelona (CADCI) com a organització autònoma dels treballadors del comerç basada en: la instrucció, el mutualisme, l’excursionisme, l’esport, el catalanisme i la qüestió social.

El CADCI es convertí en un element central del catalanisme popular i la classe treballadora de Barcelona: les escoles mercantils catalanes, l’organització de la commemoració de l’11 de setembre a partir del 1905, l’oposició als acords de la majoria lerrouxista a l’Ajuntament en contra de la catalanitat, la campanya pel tancament del comerç a les vuit de la tarda o per aconseguir un dret com el descans dominical dels treballadors del comerç.

L’èxit i la centralitat del CADCI en la vida social i política va portar a l’entitat a comprar la seva seu social a la Rambla de Santa Mònica, 25, el 1914.

El CADCI es va convertir en l’entitat per excel·lència on s’hi va desenvolupar el separatisme catalanista de Francesc Macià, el socialisme catalanista de la Unió Socialista de Catalunya i la lluita per l’emancipació social dels treballadors del comerç.

galbaAmb la fi de la dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la República del 14 d’abril  el CADCI va adquirir un nou protagonisme: la campanya de suport  a l’Estatut d’Autonomia, la gran vaga dels treballadors dels serveis a la ciutat de Barcelona el novembre de 1933 que va suposar guanyar la jornada laboral de 8 hores, l’abolició del règim d’internat, l’augment salarial o una clàusula que impedia les represàlies als vaguistes, la República Catalana el 6 d’octubre de 1934 amb la mort de Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina, la lluita per l’amnistia, la campanya pel Front d’Esquerres, l’organització de l’Olimpíada Popular i un llarg etcètera.

Recordem alhora que PSOE i UGT no van ser prohibits sota la dictadura de Primo de Rivera, mentre que la CNT i el CADCI van ser il·legalitzats.

Just abans del cop d’Estat militar i feixista de juliol de 1936, el CADCI tenia gairebé 30.000 associats. Durant la guerra van arribar a més de 50.000, que ho donaren tot per derrotar el feixisme espanyol.

El CADCI va mobilitzar la rereguarda, va participar en l’economia col·lectivitzada, va organitzar l’ajuda als refugiats amb el Socors Roig, va enviar combatents al Front (a la Columna Macià-Companys, a la Karl Marx i a les Milícies Alpines) i va lligar amb tota la seva força alliberament social i alliberament nacional.

Amb l’ocupació militar i feixista de 1939 el CADCI i tot allò que significava va intentar ser aniquilat: el patrimoni espoliat, els militants represaliats i la principal organització dels treballadors mercantils de Catalunya prohibida.

Malgrat l’intent del franquisme i dels que van negociar la “Transacció” amb els feixistes d’oblidar el passat, els Ateneus, els Casals, les Associacions i els i les represaliades pel franquisme continuen donant guerra. El CADCI no és cap excepció, és la regla del que ha passat en la nostra terra.

El passat 30 d’octubre al Ple de l’Ajuntament alguns i algunes van permetre que tornés a triomfar la impunitat feixista.

La mateixa impunitat amb què la dictadura de Primo de Rivera va prohibir el CADCI i la CNT (i va mantenir en la legalitat al PSOE i la UGT).

De moment, el Ple de l’Ajuntament ha impedit que construïm la nostra memòria republicana, treballadora, antifeixista a la Rambla de Santa Mònica número 25.

Més aviat o més tard, tornarem a fer créixer la nova República Catalana en aquell CADCI on els seus associats i associades havien somiat una Catalunya Independent, dels treballadors i treballadores i plena de dignitat.

Nosaltres ni oblidem, ni perdonem, ni ens abstenim…

* Josep Garganté. Conductor d’autobusos de TMB i regidor de la CUP Capgirem Barcelona.


[bar group="860×106"]