El rugbi va deixar de ser olímpic l’any 1924, entre d’altres raons, perquè no es considerava necessària una competició de seleccions nacionals. El primer mundial no es va jugar fins l’any 1991, quan l’oportunitat de negoci era ja irresistible. I el Cinc Nacions (ara Sis), la competició per equips nacionals més antiga d’aquest esport, no comptà amb un trofeu pel guanyador fins l’any 1993.
Anteriorment, aquest torneig era una mena de suma de partits amistosos en el qual, qui volia, podia comptar el nombre de victòries o derrotes de cada equip i establir un guanyador (trofeus i títols com la Calcuta Cup, la Triple Corona o la Cullera de Fusta, havien sorgit de forma espontània, entre els aficionats, però no des de la organització de la competició).
En el rugbi hi ha una forta tradició de partits entre equips que representen països, o conjunts de països (els Lions), o províncies (irlandeses o sud-africanes), o estats (argentins), o cossos de l’exèrcit, o convidats escollits (és el cas dels Barbarians), desproveïts de reconeixement oficial i organitzats de mutu acord, sense la mediació de cap organisme internacional. Quan els All Blacks, per exemple, vénen de gira a Europa els partits que juguen no els classifiquen per anar enlloc ni els fan mereixedors, en cas de guanyar, de cap títol especial, i, malgrat això, omplen estadis i els encontres compten amb la mateixa emoció i intensitat que si responguessin a un campionat reglat.
En el fons preval la idea que no hi ha partits amistosos, en tots cal esforçar-se al màxim per la victòria, però, alhora, tots ho són, perquè compartir el terreny de joc i el tercer temps és, en si mateix, un acte d’amistat. Des d’aquest punt de vista, no lluitar com si t’hi anés la vida per la victòria, durant els 80 minuts de joc, no es considera acceptable, però donar excessiva importància a aquesta mateixa victòria, o derrota, una vegada l’arbitre ha xiulat el final, està, també, del tot fora de lloc.
Dic tot això perquè seria un error que algú confongués els partits que juga l’equip de Catalunya de rugbi, com el del passat diumenge contra Suècia, amb la costellada de la selecció catalana d’altres esports. La importància i la significació de les diferents competicions no són comparables. I per això mateix, mentre lluitem, perquè hi tenim dret, per la readmissió de la Federació Catalana com a membre de ple dret de la Federació Internacional de Rugbi Amateur (FIRA), no hem de veure aquests partits concertats com un trist succedani de la competició oficial, sinó com la oportunitat de bastir un equip que ha de representar la Federació i el país i que ha de ser molt més que una simple selecció puntual de jugadors, per esdevenir una formació amb un estil de joc determinat, amb uns lideratges consolidats i amb un treball constant i de repartit al llarg de la temporada. Aquesta llibertat alhora d’establir encontres internacionals pròpia del rugbi, permet, també, fer extensiva la convocatòria a catalans que no provenen de les quatre províncies estrictes, sinó, per exemple, de la comarca del Rosselló.
En aquest sentit, malgrat el resultat final (17-24), el que vam veure diumenge a Sant Boi, tant sobre la gespa com a la graderia, camina en la bona direcció.
