Foto: Miquel Poblet
Per la gent poc o gens aficionada al ciclisme, les bicicletes són aquelles coses que molesten tant a la carretera i allò que fan a la tele durant les migdiades de juliol. Però no. No és ben bé això. No són pas pocs els ciclistes professionals que passen l’hivern entrenant i entrenant per tal de poder estar en el millor moment de la seva vida just ara, a la primavera, dies de clàssiques. El seu somni no és guanyar el Tour o el Giro, la seva gran il·lusió és tenir un dels 5 grans monuments: Milà-Sanremo, Tour de Flandes, Lieja-Bastogne-Lieja, Giro de Llombardia (es fa a la tardor, és la clàssica de les fulles que cauen) o potser la més llegendària de totes. La més dura. La que més por fa als homes tour. És l’infern del nord, és la clàssica de les llambordes, és la París-Roubaix. És aquest diumenge i no comença a la capital francesa. El km 0 és a Compiègne, on es posà punt i final a la Gran Guerra i on Hitler, com a venjança d’aquella derrota, féu signar la rendició de França el juny de 1940.
Però això de les clàssiques va a gustos: pels flamencs, res pot ser millor que guanyar la Ronde van Vlaanderen. Entre aquesta clàssica i la Roubaix només hi ha una setmana de distància i tenen història i herois compartits: entre els anys 1915 i 1918, ambdues desaparegueren del calendari: les trinxeres i l’horror del Somme o Verdun eren massa a prop. Octave Lapize fou el primer home que aconseguí vèncer tres cops (1909, 1910 i 1911) a l’infern del nord. El 1910 també guanyà el Tour. El 14 de juliol de 1917 morí a Verdun. Lucien Petit-Breton, un altre guanyador de clàssiques (la primera Milà-Sanremo, 1907) i Tour (1907 i 1908), també fou víctima de la Primera Guerra Mundial.
Només tres homes tenen els cinc monuments. Tots són flamencs: Rik Van Looy (anys 50-60), Roger De Vlaeminck (dècada dels 70) i Eddy Merckx (anys 60-70). El gran classicòman dels Països Catalans era (morí fa dos anys) Miquel Poblet: guanyà dos cops (1957 i 1959) la Classicissima (280 km). Pels valons i pel millor ciclista català del segle XXI, el Joaquim Rodríguez, la gran clàssica és la Lieja-Bastogne-Lieja; 260 km pedalant pels turons i boscos de les Ardenes, on els tancs de la Wehrmacht iniciaren, el maig de 1940, l’ocupació blitzkrieg de Bèlgica, Luxemburg, Holanda i França. I on, el desembre de 1944, els nazis intentaren la seva última gran ofensiva. A les Ardenes havia de començar, segons Hitler, “la gran victòria de la història” (destrossar França), a les Ardenes va acabar de quedar clar que el Tercer Reich no duraria mil anys i a les Ardenes, any rere any, els ciclistes més forts del món ataquen buscant la glòria de poder alçar braços triomfants a la meta de la degana (va néixer el 1892). Intentar-ho molt no sempre té premi: Raymond Impanis quedà cinc cops 2n i no la guanyà mai. És el Poulidor de la Lieja.
També hi ha curses d’un sol dia més modernes però que ja han esdevingut clàssiques: l’Amstel Gold Race (als Països Baixos), per exempe. El primer guanyador (1966, 302 km) fou Jean Stablinski. Quan més patia a la carretera, buscava records de la seva vida de miner –”quan baixes a la mina, no saps mai si tornaràs a veure la llum del sol”- i sempre acabava trobant forces. Quan pedalar deixà de ser la seva feina, no portà mai més ampolla a la bicicleta: “si tinc set, sempre acabo trobant algun bar”.
