[bar group="860×106"]

Colpisme de nou encuny a Paraguai

no-al-golpe-de-estado-en-paraguay

El passat mes de juny, amb un ressò discret als mitjans, es produïa un colp d’estat en tota regla al Paraguai. Un colp, però, que compta amb nous condicionants: incruent per l’absència de militars, escassa repressió posterior i manipulació de la legislació derivada de la pròpia Constitució. Alguns especialistes en la regió, com Iñigo Errejón, ja parlen d’un colp d’estat “tou” tot comparant-lo amb el sofert per Zelaya a Hondures el 2009 o els intents fallits contra Chávez a Veneçuela.

Així, el derrocament de Lugo evidencia un nova via d’actuació per la involució d’un programa polític basat en la recuperació de la sobirania nacional, la integració regional, la inclusió de las majories subalternes i el combat contra la desigualtat i la pobresa. Malgrat l’ambició inicial, les reformes han estat bastant tímides i limitades a la gratuïtat en la deficient atenció sanitària, abolició de la taxa de matrícula a l’educació pública o el desdejuni escolar. Però l’oligarquia terratinent i ramadera dominant no ha dubtat en aprofitar els fets de Curuguaty (tiroteig entre camperols sense terra i les forces de l’ordre a una finca d’un dels majors terratinents paraguaians, encara amb molts matisos sense aclarir) per engegar un judici polític per destituir Lugo tot palesant la precària situació de l’ ex bisbe al capdavant de la Presidència de la República durant els darrers quatre anys.

Les difuses acusacions, esgrimides pels fiscals al procés, basades en donar suport a delictes i actes de violència, recolzar grups terroristes, voler acabar amb la democràcia, imposar un partit únic, atemptar contra la sobirania del país o incitar la lluita de classes demostren com els partits tradicionals controlen el discurs oficial essent capaços d’ articular mecanismes legalistes d’autodefensa per a la perpetuació al poder.

Un projecte inestable

Com ja analitzàvem a L’ACCENT 211 i 212, l’arribada de Lugo al govern el 2008 va ser possible gràcies a una àmplia coalició de partits, la Alianza Patriótica para el Cambio. Aquesta englobava partits d’esquerra i socialdemòcrates, com el Frente Amplio, el Partido Revolucionario Febrerista o el Partido Demócrata Cristiano però comptava també amb els liberals del PLRA, l’altre gran partit institucional dipositari de grans quotes de poder, ansiosos per enderrocar l’hegemonia colorada.

Fet i fet, ha sigut el fins ara vicepresident de Lugo, Federico Franco del Partido Liberal Radical Auténtico, qui ha assumit el càrrec amb una aliança amb l’altra gran facció, el sempitern Partido Colorado. Tot i ser oponents tradicionals no han dubtat en coalitzar-se per a defensar l’ status quo; un projecte de país basat en l’exportació de matèries primeres, l’acaparament de terreny agrícola públic (tierras mal habidas), model d’agronegoci transgènic amb Monsanto al darrere i corrupció generalitzada a les diferents administracions estatals (municipis, províncies, departaments).

Paraguay Resiste i reaccions internacionals

Aquest pacte d’estat entre colorados i liberales, el qual compta amb altres companys de viatge com Patria Querida o UNACE, ha tingut enfront les classes populars i els moviments de base paraguaians (amb els carperos, els camperols sense terra al capdavant). Encara que han demostrat combativitat i presència al carrer, no han sigut capaços de bastir una autèntica resistència sòlida, en part per la rapidesa dels esdeveniments (vore quadre), l’escassa articulació interna i per la manca de fermesa inicial de Lugo. Actualment tracten de refer-se aglutinant sectors oposats al cop al Frente Nacional para la Defensa de la Democracia a més de buscar reconeixement internacional a l’ ex president (http://paraguayresiste.com/). Així tot sembla que costarà revertir el procés més encara quan les properes eleccions presidencials, previstes només a un any i mig vista, donarien un vernís de representativitat al nou president, obviant la legitimitat de Fernando Lugo.

Per altra banda, cal analitzar el paper dels mitjans de comunicació i l’església per la influència que exerceixen. I, en general. ha sigut clarificador: l’entramat mediàtic oficialitzat (ABC Color, al capdavant) ha mantingut un discurs unívoc pro destitució a premsa o televisió. L’Església, fonamental en un país molt creient, va emetre un missatge instant Lugo a abandonar la presidència per evitar la violència i el vessament de sang posicionat-se així amb els colpistes encara que després han matisat la postura advocant per la reconciliació nacional. Un sector més progressista, format per la Conferencia de Religiosos y Religiosas, grups de sacerdots de base, ordres religioses -jesuïtes, dominics- i altres entitats catòliques, han signat una Pastoral Social condemnant el colp i defensant l’ordre democràtic.

La resposta exterior ha basculat entre dues postures. A nivell regional, els governs veïns de Brasil, Argentina o Veneçuela tracten de no reconèixer el nou govern a més d’imposar sancions a través de l’UNASUR, Unió de Nacions Sud-americanes, i de l’Organització d’Estats Americans (OEA). En canvi, Canadà, EEUU, el Vaticà, Alemanya o l’Estat espanyol són l’altra cara de la moneda ja que han reconegut la legitimitat de Franco a les primeres de canvi. Encara que podem afirmar que les causes del cop són, principalment, internes, cal no obviar el paper dels EEUU: amb interessos a la regió, sempre ha mantingut una presència activa al Paraguai. A més, un cable de l’ambaixada ianqui, segons els papers de Wikileaks, ja avisava el 2009 de la possibilitat d’un cop d’estat contra Lugo.

 


[bar group="860×106"]