Fitxa tècnica
Manual per a dones de fer feines (2015)
Lucia Berlin
Pròleg de Lydia Davis
Traducció d’Albert Torrescasana
L’Altra Editorial, Barcelona 2016
488 pàgines
Com la vida, plena d’alt-i-baixos, on s’alternen moments bons, experiències memorables i relacions inoblidables, amb drames inacabables, espirals infernals i bufetades a la cara a base de cruesa i realitat sòrdida. Així es podria resumir, més o menys, aquest excel·lent Manual per a dones de fer feina de Lucia Berlin, recull de contes que enguany ha estat guardonat, de forma totalment merescuda, amb el Premi Llibreter a la millor novel·la traduïda.
Lucia Berlin (1936-2004) fou una dona que va passar de classe mitjana-alta, en la seva infantesa i joventut, a classe treballadora a partir dels 30. Que amb menys de 40 anys ja s’havia casat tres vegades però que sovint va haver de criar i educar els seus quatre fills tota sola; que va viure de ple l’esclat de la generació beat, el moviment hippy i els moviments contraculturals als Estats Units, la decadència d’aquests i l’ascens del neoconservadorisme de Ronald Reagan. Les seves inquietuds i sòlida formació la portaren a treballar com a professora associada de literatura i escriptura en varies universitats americanes, tot i que a partir dels anys 70 hagué de dedicar-se a les feines més variades (recepcionista en una clínica ginecològica, administrativa en un hospital, dona de fer feines, entre d’altres) però que inspirarien gran part dels relats aquí recollits. Durant tot aquell temps, a més a més, va haver de conviure amb l’alcohol i les drogues (heroïna, sobretot), en la seva pròpia pell i en la del seu entorn més proper. Malgrat totes aquestes dificultats i esculls, Lucia Berlin mai deixà d’escriure unes histories amarades de vivències pròpies i de realitat, però amb un punt de vista i amb un toc personalíssim que l’han convertit, encara que sigui de forma pòstuma, en un referent.
Manual per a dones de fer feines és un recull de contes rodó, pel fet que gran part dels relats (d’entre 8 i 40 pàgines) retraten episodis d’una vida, una vida que pot semblar la de la pròpia Lucia Berlin, en la qual ella va basar gran part dels seus relats, amb personatges que van i vénen, records que van i vénen, en els diferents moments de la seva experiència vital. Però alhora és un recull de contes que retrata moltes vides, moltes experiències vitals de moltes dones al llarg de bona part del segle XX. Perquè llegint les seves vivències podem pensar en les vivències de qualsevol dona, tant en aquell context geogràfic com en qualsevol altre.
El recull de contes que ens ofereix ara L’Altra Editorial és un vertader trencaclosques on hi podem trobar gran part de la vida de l’autora i de la seva família, barrejant-hi, com no podia ser d’altra manera, grans dosis de ficció. Episodis de la infància, les relacions amb els pares, mares, avis i àvies, les estades a complexos miners de Xile, en escoles d’expatriats, les primeres relacions de parella, la repressió familiar sobre la noia i la dona que vol ser independent; la seva perenne atracció per Mèxic, per la seva llengua, la seva gent i cultura; els viatges, el submarinisme; les tempestuoses relacions amoroses, els avortaments, els naixements, la malaltia, la mort. L’estructura del recull, que no segueix cap ordre cronològic, ajuda a llegir cada conte de forma aïllada, a anar descobrint un petit nou món en cada un d’ells, però que mica en mica, a mesura que anem avançant en la lectura, anem establint les connexions entre les històries, la cronologia, anem identificant els personatges i situant-los en la “vida” de Lucia Berlin.
Són histories d’amor, d’odi, d’alcohol i drogues, d’alguns bons moments i molts mals moments: de l’altra cara de la generació beat, la cara femenina, més real i tràgica (oblideu-vos de les aventures més bonrotllistes i superficials de Jack Kerouac i d’altres). Són històries on la dona, les dones, hi tenen un paper protagonista absolut. Perquè totes, o gairebé totes, les històries estan protagonitzades per dones, de diferents edats i estrats socials (pobres, burgeses, mares joves, alcohòliques, dones treballadores, estudiants sotmeses a la fèrria disciplina de les famílies) que malden per tirar endavant en un món i una societat que les arracona, les margina. Cada història, per això, es una petita lluita, un petit acte de reafirmació femenina (que no feminista, perquè aquí no hi trobareu discurs de cap tipus) encara que sigui només a través d’accions quotidianes. Cada història ens transmet sentiments i sensacions diferents, té múltiples plans de lectura, però cada una d’elles traspua veritat per tots els seus porus.
Manual per a dones de fer feines és un d’aquells llibres que es poden recomanar a tothom, als amants de les històries realistes i de la bona literatura, sense por a equivocar-se. Tothom qui l’ha llegit coincideix. És un dels llibres de l’any i animo a tothom a llegir-lo.
