[bar group="860×106"]

Context i conjuntura a l’Estat Espanyol

Quan Aznar, Bush i Blair, en representació de l’imperialisme assassí, es fotografiaren a les Açores el març de 2003, tot aparentava anar vent en popa, encara que una mirada crítica, marxista, descobria ràpidament la gravetat de les crisis internes.Menys de quatre anys després, a l’estiu de 2007, la crisi financera va ser el detonant d’una crisi mundial mai vista abans. A l’Estat espanyol la crisi global va reobrir les fallides històriques que recorren el marc estatal d’acumulació des del segle XVII i que s’havien intentat tancar per a sempre amb l’engany de la “transició democràtica”. Com és possible que una crisi reòbriga semblants falles abissals?

La magnitud de la crisi es mostra sintèticament en el fet innegable que l’economia espanyola estava en fallida tècnica el 7 de maig de 2010. L’imperialisme, en veu d’Obama, va exigir a l’Estat espanyol que destruïra el moviment obrer i els drets de les classes treballadores, i el 12 de maig Zapatero va llegir en el Congrés 16 pàgines d’atacs devastadors contra les classes i nacions oprimides. Des de llavors “Espanya” s’ha convertiten “un protectorat econòmic” de l’imperialisme.

No es tracta tant de debatre sobre la crisi “a l’Estat espanyol”, sinó de la crisi “de l’Estat espanyol” perquè els escenaris a curt i mig termini no depenen només de la crisi socioeconòmica sinó també de l’evolució de les altres crisis. Per exemple, els fracassos sistemàtics dels plans en I+D responen a la incapacitat estructural del capitalisme espanyol, des dels seus menuts empresaris fins a la seua burocràcia estatal, passant per la ignorància social dominant i pel pes retrògrad i anticientífic de l’Església catòlica.

A més d’aquest determinant estructural, tenim una altra tendència que ja està condicionant cada vegada més el futur i el present: l’afebliment de la mal anomenada “classe mitjana”, fracció de la classe obrera que creu haver “ascendit socialment” a menuda i mitjana burgesia, quan en realitat el seu transitori i insegur avanç és només un salari menys dolent. La direcció imposada a la crisi per la burgesia accelera aquesta tendència i els seus efectes contradictoris: amples sectors de la ex “classe mitjana” giren a la dreta, al PP i a UPyD, o a la indiferència, mentre que a les nacions oprimides giren cap a l’autonomisme i el regionalisme conservadors.

Les lentes i insegures recuperacions econòmiques, que tot just reduiran la taxa de l’atur, així com la reculada de la “classe mitjana”, acceleren una altra dinàmica més global, ja que les crisis són utilitzades per la burgesia per a assestar terribles colps a la centralitat obrera i popular. Les grans barriades treballadores, així com les àrees de vida de la colpejada “classe mitjana”, pateixen un deteriorament imparable en les seues condicions de vida, cultura i oci, cosa que també en facilita la seva radicalització i conscienciació política.

La lluita contra tota crisi econòmica, per menuda que siga, sempre té contingut polític, que tendeix a fer-se determinant segons la crisi creix fins que corca el poder burgès. Per tant, per a lluitar contra qualsevol crisi per xicoteta que siga, allò decisiu és trobar la seua connexió amb la política i amb el poder, per feble o inexistent que semble a primera vista. Descobrir l’essència política de tota crisi i el seu contingut de poder requereix de tres esforços conjunts: l’existència d’una organització revolucionària, la implantació pràctica en la injustícia contra la qual es lluita, i la formació teòrica de la militància que intervé en aquesta lluita.

Una de les debilitats de l’independentisme socialista als Països Catalans és la lenta formació d’un sindicalisme sociopolític catalanista que oriente al poble treballador pels camins de la lluita de classes. No és una debilitat exclusivament atribuïble a l’independentisme, sinó que pense que naix de la forma històrica d’acumulació de capital en la nació catalana oprimida nacionalment.  Segueix sent fonamental que la nació treballadora catalana tinga el seu sindicalisme independentista i majoritari.

Em consta que s’avança cap a aquest objectiu respectant ritmes i procedències, i les dues coses bàsiques que vaig a dir a continuació pretenen ajudar en aquest objectiu. La primera és que l’independentisme d’esquerres ha de marcar molt nítidament la seua diferència qualitativa respecte al pseudo-independentisme de dretes i reformista. En el capitalisme actual, mundialitzat, no pot existir altra independència que la socialista i internacionalista. L’independentisme només pot estendre’s i arrelar en una classe obrera tan complexa com la catalana si demostra amb els seus actes que forma part del poble treballador. La potenciació d’un moviment obrer i popular independentista sorgeix com una necessitat elemental que suma en si mateixa el contingut de mitjà i de finalitat.

El marc estatal d’acumulació, o “Espanya”, pateix fallides profundes aguditzades en els moments de crisis capitalista mundial. La crisi que ara es desenvolupa, i que no està de cap manera tancada sinó que tornarà a patir nous terratrèmols, ha demostrat que la independència espanyola s’ha reduït en els afers exteriors a ser “un protectorat econòmic” de l’imperialisme, el que, de retruc, multiplica el nacionalisme espanyol en l’interior del seu Estat. A major dependència i debilitat externa, major nacionalisme opressor intern. L’angoixant situació mai vista de maig del 2010 ha estat “oblidada” en aquest estiu per la conjunció de tres grans espectacles alienadors: el reobert terrorisme moral de l’Església catòlica en defensa de la castedat per a silenciar els escàndols sexuals i econòmics; el debat sobre les curses de bous i el mundial de futbol. O siga, el nacionalisme espanyol s’ha reformat internament agenollant-se davant les pilotes, les banyes i les verges.

Però l’estiu va passar i la vaga del 29-S, les mobilitzacions al Principat de Catalunya, el procés basc, la lluita gallega per la seua llengua, la fallida de les corruptes administracions autonòmiques i regionals, i un llarg etcètera, han tirat a les escombraries el muntatge de l’estiu, encara que la dreta neofeixista hagi eixit reforçada. En aquesta conjuntura, l’altra part del bloc de classes dominant, la representada pel PSOE, veu que quasi ha perdut el Govern en 2012 i, per a mantenir-se en ell, ha d’obrir una mena de “segona transició” que estabilitze l’ordre intern suficient per a que les classes i nacions oprimides es deixen explotar tan bestialment i durant tants anys com allò exposat per la reforma del PSOE apareguda el 12 de maig de 2010.

L’actual crisi de l’Estat, més greu que la crisi que patia durant la “primera transició”, exigeix una “negociació” més dura entre la burgesia espanyola i les autonòmiques. Aquestes segones haurien de fer més concessions que llavors, per molt que el PSOE haja promès algunes coses al PNB molt recentment, apurat per la seua extrema debilitat política. Que aquestes cessions a Euskal Herria siguen definitives en el temps és molt dubtós, perquè fins a ara cap govern espanyol, siga monàrquic o republicà, ha complit els acords negociats amb el Poble Basc. Per altra banda, és encara més dubtós, que aquesta línia aplicada ara a Euskal Herria Sud siga també aplicada a la resta de nacions oprimides.

Per a concloure, l’independentisme i la seua avantguarda han d’avançar com a forces hegemòniques en els seus pobles, el que exigeix saber quins canvis socials provoca la crisi en la seua economia, en les seues classes, en la seua identitat, ja que sense aquest estudi tota la resta és anar a cegues. No hi pot haver cap avanç en l’hegemonia nacional sense aquesta capacitat de l’avantguarda d’anar teòricament i política per davant de les estratègies de l’Estat, sense desconfiar de l’opressor, cosa elemental en la llibertat humana, en el coneixement i en la ciència.


[bar group="860×106"]