Contra la domesticació del feminisme
“Quines són les dones a les què només els afecta l’opressió de gènere?” es pregunta Itziar Ziga al pròleg del seu recull de mini biografies de feministes proscrites Malditas. Una estirpe transfeminista, publicada per l’editorial Txalaparta el setembre de l’any passat. La resposta és clara: una minoria privilegiada que ha escrit la història del feminisme des de la seva perspectiva de classe, raça i sexualitat respectables, tot reproduint les jerarquies que el feminisme radical vol dinamitar. Reivindica, per tant, el feminisme militant i interseccionat de les seves vuit protagonistes expulsades de les genealogies feministes, o bé, domesticades en incloure-les-hi.
Al llarg de vuit capítols voluntàriament subjectius i amanits pels irònics i apassionats comentaris i digressions de Ziga, coneixem la vida i la militància de Valerie Solanas, autora del satíric Manifest SCUM; Soujurner Truth, ex-esclava abolicionista que desemmascarà el supremacisme blanc del sufragisme estatunidenc amb el seu “Ain’t I a woman?”; Sylvia Rivera, protagonista directa dels fets de Stonewall i teixidora infatigable de refugis per a desviades; Louise Michel, anarquista que lluità primer a la Comuna de París i, posteriorment, a la revolta canaca durant el seu exili a Nova Caledònia; Annie Sprinkle, estrella del porno impulsora del feminisme pro-sexe; Olympe de Gouges, feminista i abolicionista guillotinada durant la Revolució francesa; Kathleen Hanna, fundadora de la banda de punk feminista Bikini Kill i del moviment Riot Grrrl, i Laura Bugalho, sindicalista gallega, sobiranista i militant trans, actualment pendent de judici per la seva lluita contra l’explotació dels migrants.
Són, totes elles, dones d’acció, de carrer, militants que han sabut conjugar la defensa dels drets de les dones al vot, a una sexualitat lliure, al propi cos, a la centralitat política, al reconeixement de la nostra implicació als esdeveniments històrics, a l’espai públic… amb la d’altres sectors desterrats als marges d’aquesta plàcida pau social en què el feminisme oficial, hegemònic, benpensant, heterosexual i burgès ha deixat de ser un element de desestabilització. I és que, com la mateixa Itziar denuncia: “La moderació en els discursos només serveix a les classes dominants, als privilegiats».
Així doncs, a través de les 162 pàgines del seu últim llibre, Itziar Ziga dóna veu a les negres, a les bolleres, a les putes, a les boges, a les transsexuals, a les pobres, per tal d’oferir una genealogia alternativa, que defuig dels discursos construïts des dels altars impol·luts de l’acadèmia, i reivindicar un feminisme impregnat de fluids, rabiós, cridaner, que no està disposat a negociar, ni a renunciar a res.
