Corrupció i eleccions
Que la corrupció no passi factura, especialment en el cas Gürtel i d’altres relacionats amb el PP, crec que és una afirmació que cal matisar. En primer lloc, i si bé el PP ha augmentat certes majories absolutes al País Valencià, ha perdut vots. Això només és possible a causa d’una “oposició” del tot enfonsada i que ha renunciat a plantar cara a Camps, Fabra i Barberà. No és casualitat, doncs, que el PSPV-PSOE segueixi en caiguda lliure mentre que Compromís i EUPV recuperen espai a les institucions, gràcies sobretot a la mobilització social present als carrers els darrers anys (TV3, Escola Valenciana, En Moviment, plataformes Salvem, etc.).
Tornant al cost de la corrupció, cal tenir en compte que no és cert que a la gent li agradi que li robin a la cara, sinó que pensen que no és cert que estiguin robant. Sovint titllem de corrupció certes pilotades urbanístiques que no ho són: el sistema està legalment i políticament articulat per tal de que el sector públic traslladi de forma massiva beneficis al sector privat. I no, això no és corrupció, és capitalisme i del tot legal. D’altra banda, el PP ha sabut articular un discurs de victimització per tal d’atribuir una intencionalitat política a les actuacions judicials i de la fiscalia. Això ha estat relativament senzill per diversos factors: una caverna mediàtica al costat (Canal 9 inclosa), Rubalcaba al Ministeri de l’Interior i la seva dubtosa credibilitat, i finalment un nivell de politització de la justícia que ja ningú discuteix (i a les reaccions a les sentències del TC sobre l’estatut i Bildu em remeto). El votant del PP no pensa que quatre vestits siguin corrupció, i veuen en la trama Gürtel més un muntatge de l’aparell del PSOE que no pas un escàndol real de finançaments irregulars.
Quant a les Illes, resulta evident que Bauzà ha estat capaç de trencar amb el passat del PP i ho ha fet de diverses maneres. En primer lloc, ni Matas ni els seus estan ni estaran posant la cara pel partit, donant així una imatge d’haver fet neteja interna que li dona força credibilitat. En segon lloc, perquè hi ha una sensació de generalització de la corrupció que fa que el que sembli més reciclat, s’emporta la confiança de l’honestedat. I finalment, cal tenir en compte dos factors claus en l’ascens del PP a les Illes que el fan especialment dramàtic (al meu parer, més dur que al País Valencià i tot): d’una banda, la desfeta del regionalisme hoteler d’Unió Mallorquina ha concentrat el vot de la dreta i l’especulació en el PP. De l’altra banda, el discurs més espanyolista i anticatalà del PP ha calat i força. El model del blaverisme ranci, que amb l’excusa d’atacar tot allò català mira d’enfonsar la llengua i la cultura pròpies de les Illes, s’ha fet fort a la dreta insular d’una manera bel·ligerant que no l’havíem vist en Jaume Matas. Que el PSM hagi resistit l’envestida no serà suficient, caldrà mobilització social, i molta, per evitar que la destrucció del territori i de la identitat nacional i col·lectiva no siguin una realitat imparable a bord del bulldozer del PP.
De tot plegat, però, cal tenir en compte l’avanç del PP a nivell estatal davant un PSOE desorientat, instal·lat en les polítiques neoliberals i permanentment en contradicció en discursos pretesament esquerranosos que no són capaços de convèncer ningú com a excuses justificants. Aquesta desfeta del PSOE de manera generalitzada pot tornar a ser la millor oportunitat del PP d’obtenir la majoria absoluta a l’estat d’aquí a 10 mesos com demostra l’hegemonia obtinguda a comunitats autònomes i capitals de província (i a places tant simbòliques com Andalusia o Castella la Manxa em remeto).
Quant al Principat, crec que el fenomen és molt similar. Casos com el Pretòria o el Palau han esquitxat poc al PSC i CiU (sobretot aquest darrer). D’una banda, el maquillatge del PSC a Santa Coloma de Gramenet ha fet possible parar lleugerament el cop, si bé la veu coherent de Gent de Gramenet ha fet un pas en ferm amb l’entrada de dos regidors al consistori. Quant a CiU, esquitxada per aquest mateix cas i pel del Palau, ha estat capaç de vendre una imatge de persecució política a imatge i semblança de Camps, així com treure ferro a afers com el del Millet i la Fundació Trias Fargas retornant els diners al Palau (calers que ja es cobraran a cop de subvenció d’una altra banda ara que controlen tot el mapa institucional del Principat).
A Barcelona, costaria determinar si el cas d’Itziar Gonzánez ha tingut un efecte clar sobre els resultats a Ciutat Vella. Si bé és evident que la davallada del PSC al districte ha estat clara, de 8.111 vots (32,9%) l’any 2007 a 5.414 vots (23%) aquest 22 de maig, també és cert que ja es trobava en caiguda lliure anteriorment, ja que l’any 2003 n’havia obtingut 11.335 (35,7%). Tot ajuda, podem concloure, en una afirmació encertada però poc arriscada en l’anàlisi.
