[bar group="860×106"]

Creadors d’opinió

Ara que ja fa temps de l’esclat dels escàndols de corrupció al Principat i que tot plegat ja no es troba   a la primera línia de de l’actualitat, és interessant mirar enrere i recuperar les perles que ens han deixat algunes declaracions públiques. Una d’elles la trobem en la declaració institucional que va pronunciar el president de la Generalitat principatina el passat 28 d’Octubre (disponible a la web de la Generalitat). En aquell discurs José Montilla feia una defensa de les institucions i de la “política” davant de la comprensible indignació ciutadana per la disbauxa de corrupció descoberta les darreres setmanes. Després dels preàmbuls en el paràgraf  substancial del discurs començava: “Vull demanar als mitjans de comunicació i als creadors d’opinió en general un exercici d’objectivitat(…)”.  Així doncs el president de la Generalitat feia una demanda “d’objectivitat” als creadors d’opinió.

En aquestes paraules queda implícita la creença de que la opinió ve determinada per algú aliè a la població. Segons el president, deixeu-me repetir, hi ha una sèrie d’agents els més importants dels quals són els mitjans de comunicació que tenen aquesta tasca. La reiteració no és gratuïta perquè desgraciadament això no és només una creença del president, sinó una trista realitat.

No enganyo a ningú quan afirmo que gran part de les opinions polítiques de la majoria de la població no es construeixen a partir d’un procés conscient i  dinàmic, sinó a quelcom que s’assembla a un acte de fe estàtic i determinat. Molts cops la opinió no parteix d’un procés dialèctic de contraposició d’idees i posicionaments sinó de l’acceptació acrítica d’una opinió o posicionament que ens és clarament aliè. L’alienació comporta l’acceptació que el missatge dels mitjans convencionals és objectiu i cert. El president no pixava fora de test quan els batejava com a “creadors d’opinió”.

Partits i governs depenen dels mitjans per fer arribar el seu missatge, la relació entre el quart (quart?) poder i la classe política és estreta. Així doncs no és estrany veure com els partits un cop al govern tornen favors pels serveis prestats als diferents grups mediàtics i professionals. Ho fan a base de subscripcions milionàries de les administracions, modificant lleis per afavorir grups amics com en el cas de la TDT  i el grup Mediapro (Gol TV) o col·locant als periodistes afins i intel·lectuals orgànics als mitjans públics control·lats fèrreament  pel govern de torn o el parlament  (Canal 9, TV3, BTV…).

José Montilla, en el seu discurs, mirava pels seus i els del seu partit (PSC-PSOE), fortament implicat en els escàndols de corrupció, i no per la majoria. Demanava, un cop més,  el manteniment del status quo, com a paradigma d’objectivitat. Defensant els seus subjectius interessos.


[bar group="860×106"]