Crisi energètica, interessos privats, decreixement
A ningú no se li escapa que ens enfrontem a un horitzó energètic molt delicat, en què coincideix per igual un accelerat procés d’esgotament de recursos -amb el conseqüent encariment d’aquests últims- i una demanda general consolidada pel creixement de les anomenades economies emergents. Amb prou feines sorprendrà que davant aital escenari hagin proliferat els intents de perfilar solucions. Acollim-nos a un d’aquests que -sembla- retrata el cercle viciós en què es troben immersos la majoria dels dirigents polítics i il·lustra, en el seu cas també, la submissió que aquests mostren davant els interessos de les poderoses empreses privades.
Fa uns dies, en una entrevista que concedí a un canal de televisió, Felipe González, l’expresident del Govern espanyol, es referí a la qüestió que ens ocupa i identificà tres grans mesures que -cal entendre- caldria escometre simultàniament. Si la primera era el progressiu desplegament d’energies renovables, la segona aconsellava diversificar les fonts de subministrament i la tercer suggeria reobrir, finalment, el debat relatiu a l’energia nuclear.
No hi ha res a oposar, per lògica, al desplegament d’energies renovables, en el benentès que aquestes no han de servir -com s’endevina en molts dels discursos oficials a l’ús- per preservar l’estil de vida depredador i malbaratador que s’ha imposat entre nosaltres. La pròpia lògica d’aquestes fonts d’energia reclama una actitud, individual i col·lectiva, estretament vinculada amb la senzillesa i la sobrietat voluntària o, el que és el mateix, orgullosament allunyada de les exigències del mercat i de la seva permanent i artificial creació de necessitats.
Tampoc no hi ha res substanciós a oposar al suggeriment de que cal diversificar les fonts de subministrament, i això per molt que la proposta begui quasi sempre de la política més convencional. Subratllem al respecte que el suggeriment de González pot ser interpretada en almenys dos sentits diferents. Mentre el primer apunta a que hem de diversificar les fonts d’energia, sense més, el segon interpreta que hem de procurar un ventall més ampli de proveïdors -empreses o Estats- a efectes de no contraure dependències abusives amb cap d’ells. No està de més subratllar, això sí, que potser la millor manera d’evitar aquestes dependències és la que passa per reduir, una vegada més, els sovint hilarants nivells de consum que tenim, perspectiva que -com de seguida em veuré obligat a subratllar- està dramàticament absent de les agendes oficials.
Molt menys estimulant és la tercera de les propostes vessades per González. Parlo, és clar, de la que es refereix a una energia, la nuclear, que em temo que és pa per avui i fam per a demà. Aquells que desitgen convertir aquesta modalitat d’energia en la taula de salvació per a les nostres economies assenyalen sovint que serà precís multiplicar per tres el número de centrals atòmiques existents al planeta. Tenint en compte que les estimacions conclouen que avui tenim urani per a escassament mig segle, el càlcul sembla ben fàcil: de verificar-se la multiplicació referida, ens quedaria urani per tres lustres. Encara que no només es tracta d’això: és sabut que, mentre els residus generats per les centrals configuren un regal dramàtic per les generacions a venir, la construcció d’aquelles és molt lesiva en termes de canvi climàtic, l’energia que produeixen resulta sempre costosa i, per deixar-ho aquí, les condicions de seguretat deixen molt a desitjar. Circumstàncies com les mencionades aconsellen concloure que l’energia nuclear no és aquesta còmoda i higiènica panacea que alguns, sovint interessadament, aprecien.
Anem, malgrat tot, a allò principal i identifiquem la major carència, molt significativa, que arrosseguen les declaracions de Felipe González. És sorprenent que, quan l’expresident del Govern espanyol assumeix la tasca de buscar respostes a una crisi energètica que ja és una realitat palpable, oblida la principal: la que reclama reduccions notables en els nostres nivells de producció i de consum i, més enllà de totes aquestes, una reorganització de les nostres societats sobre la base de principis diferents (entre ells la primacia de la vida social front a la lògica de la productivitat i de la competitivitat, la distribució del treball, una renda bàsica de ciutadania, la necessària reducció de les dimensions de moltes infraestructures productives, administratives i de transport, o, al cap i a la fi, la recuperació d’allò local front a la bogeria de la globalització desbocada).
Si algú em pregunta per què Felipe González -i amb ell tants altres- prefereix esquivar un horitzó tan raonable i realitzable com aquest, respondré sense marge per al dubte: perquè aquest horitzó implica qüestionar la lògica sagrada del mercat i, amb ella, els interessos de poderoses empreses obstinades en conduir-nos cap a l’abisme. ¿Com és possible que, al mateix temps que es diu apostar per la sostenibilitat es perfili un programa d’ajudes públiques cridades a facilitar l’adquisició d’automòbils privats, això és, la promoció d’ajudes d’un dels elements centrals que certifiquen la insostenibilitat energètica i mediambiental de les nostres societats? Que estem obligats a introduir energies netes i renovables resulta evident. Quasi tant com que, alhora, hem d’apostar amb rotunditat, en el Nord opulent, per reduccions significatives en els nivells de producció i de consum que donen ales a un ordre de coses en què surtin endavant, amb no menor rotunditat, l’atenció de les necessitats socials insatisfetes i el respecte escrupolós al medi natural.
