[bar group="860×106"]

Cultura de compromís, cultura d’èxit

De retallada en retallada, el món de la cultura catalana escassament avança. Són massa els obstacles que es troba en el camí, i no només per les dificultats conjunturals: a les regions “perifèriques”, les administracions s’hi mostren obertament hostils, mentre que a la “Catalunya estricta” hi fan equilibris per no alterar el “bilingüisme” cultural que satisfà especialment els que no es culturitzen en català, i s’esforcen per promoure la cultura catalana que no ofèn -o que ofèn el menys possible- l’orella de Madrid.

En aquest panorama negre per a la cultura -com per a tantes altres coses- el grup valencià Obrint Pas ens dóna una bona notícia: l’èxit de la seua gira pel Japó. Ja hi estigueren presentant el seu treball anterior, el desembre passat, però aquest estiu, amb Coratge, han actuat al festival més important del país del sol naixent.

Com no podia ser d’altra manera, l’actuació dels Obrint Pas al Fuji Rock ha tingut repercussió als mitjans de comunicació que normalment no cobreixen la banda. El fet és que pocs grups catalans -i menys encara de València-, canten o no en català, gaudeixen d’un reconeixement internacional equiparable al dels Obrint Pas. I, tanmateix, la notícia del seu èxit al Japó haurà sigut una sorpresa per molts dels telespectadors, oients o lectors dels principals informatius dels Països Catalans. Una sorpresa perquè, precisament, la presència dels Obrint Pas no hi és proporcional a la de l’èxit que tenen dins i fora casa nostra.

Però és que Obrint Pas representa un tipus de cultura que molesta els poders públics: d’entrada perquè és un grup valencià que canta en valencià, cosa que no agrada a les institucions valencianes i que, per altres motius, també incomoda les principatines; i després perquè el què canta té missatge, és a dir, es desmarca d’aquell concepte de cultura normalitzada que equival a despolitizada.

Des dels seus inicis a València, quan tocaven en cases okupades i per a col·lectius locals, els Obrint Pas han navegat contracorrent i, tot i així, han arribat molt lluny. Han demostrat que amb la pròpia llengua i cultura es poden trencar moltes fronteres, però, sobretot, han demostrat que allò que necessita la llengua i la cultura són un públic i uns autors compromesos. No obstant això, hi ha qui encara s’entossudeix no veure-ho.

Aquest estiu hem tingut noves notícies de les traves que posen les administracions de tota mena a la promoció de la cultura catalana: d’una banda, l’Ajuntament d’Altafulla ha denegat els permisos per celebrar el IV Aplec del Camp, després d’una campanya del PP local en contra de la programació, que incloïa diverses mostres de cultura popular, actes i debats polítics, a més de música compromesa; de l’altra, a Benicàssim, a la Plana Alta, l’Ajuntament ha denegat el permís a un col·lectiu local per celebrar un festival de música en valencià, quan, tothom sap, el poble s’està promovent turísticament com a escenari idoni de festivals musicals; però no en valencià, és clar!

No sabem si en algun d’aquest dos festivals haguera actuat algun grup novell que anys després acabaria tocant en festivals internacionals. Els Obrint Pas van començar tocant en aquests concerts, amb pocs recursos però amb organitzadors plens d’empenta i amb un públic fidel i convençut. I el millor de tot és que quan tornen del Japó, segurament els trobarem en alguna festa major alternativa o en algun concert per a una causa reivindicativa. O també actuant en escenaris “oficials”, però, això sí, sense oblidar els seus orígens, i sobretot el seu futur. Perquè sense compromís i lluita, la nostra cultura tampoc no té futur.


[bar group="860×106"]