El jove Roberto Saviano va provocar, amb la publicació de Gomorra a Itàlia, un autèntic sisme d’incalculables conseqüències. La més directa va recaure sobre ell mateix, en convertir-se en blanc de la màfia i haver de viure en l’exili sota protecció policial. Aquest fet, lluny de ser una campanya de màrqueting per a vendre exemplars, ha convertit l’escriptor en un heroi del nostre temps.
Fitxa tècnica
Llibre
Títol: Gomorra
Autor: Roberto Saviano
Any : 2007 Editorial: Empúries
Pel·lícula
Títol: Gomorra
Director: Mateo Garrone
Any : 2008 Duració: 135 min.
I és que Saviano, nascut fa ara trenta anys en terres de la Camorra, ens ha servit un testimoni de primera mà per poder conèixer les dinàmiques del que tothom allà coneix amb el nom de “Sistema”. I per a fer-ho no ha partit de l’abstracció numèrica, de la simple exposició de xifres a la qual sovint estem acostumades, sinó de la matèria. Així, capítol rere capítol ens mostra les matèries amb les quals treballa el Sistema: els contenidors, el tèxtil, la droga, les armes, el ciment, les escombraires i, per extensió, els homes, les dones, els xiquets, les xiquetes. En el Sistema tota matèria es transforma en mercaderia. En adoptar aquesta perspectiva original, Saviano mostra la Camorra en la seua nuesa: com a manifestació congènita i punta de llança del sistema capitalista.
Gomorra no és un assaig, ni una novel·la, ni una autobiografia. És tot això alhora. La seua adaptació cinematogràfica era qüestió de temps. Ha arribat de mans del director Matteo Garrone, que ha superat el repte d’una manera realment brillant. D’una banda, perquè ha aconseguit transformar el llenguatge literari en llenguatge cinematogràfic, cosa que ens semblava certament difícil en el cas de Gomorra, i d’altra, perquè ha facturat un llargmetratge que, juntament a altres títols de recent aparició, suposa un autèntic renaixement del millor cinema italià. Les comparacions amb els mestres neorealistes i amb la nova cinematografia brasilera, encapçalada per Fernando Meirelles, són doncs inevitables.
Deixant de banda la primera persona, utilitzada al llibre, pel film transcorren uns quants relats en paral·lel, una mostra suficient per un apropament a la realitat de fort impacte visual. Si per alguna cosa espanta el treball de Garrone és pel verisme de les localitzacions i els personatges. Pel que fa als diàlegs, plens de frases antològiques i que sonen molt millor en versió original, sembla que no hi hagués cap guionista al darrere perquè els diuen veïns anònims d’Scampia o de Casal di Principe, per als quals la convivència amb la Camorra és moneda comuna. I és que si alguna cosa retrata bé aquesta pel·lícula és el no futur dels joves napolitans, autèntica carn de canó del Sistema.
No obstant el gran treball realitzat per Garrone es fa necessari complementar el visionat de Gomorra amb la lectura del llibre que li dóna títol; doncs és Saviano qui posa nom i cognoms a tot això que a la pel·lícula simplement s’intueix.