Defensar Canal 9 no és defensar el seu llegat

Les contradiccions que ha generat el tancament de RTVV no són pas poques. Per a molts de nosaltres, Canal 9 (recentment rebatejada com a Nou Televisió) representa tot allò més trist i més fosc del País Valencià. En funcionament: la corrupció, el clientelisme i el balafiament de recursos públics amb finalitats partidistes; en continguts: la teleporqueria, la parcialitat i manipulació, el populisme, el regionalisme i el tradicionalisme més beat… I, en conseqüència, per a molts de nosaltres, els seus treballadors i treballadores personifiquen aquestes característiques, independentment de les responsabilitats que en puguen tindre.

És comprensible, doncs, que molts valencians i valencianes no s’hagen immutat per l’anunci -irrevocable segons els president Fabra- de tancar RTVV i d’enviar centenars de persones a l’atur. Tanmateix, molts altres valencians i la gran majoria de les entitats i col•lectius que representen un altre País Valencià -el que ha sigut damnificat per la mateixa RTVVs’han adherit al manifest dels treballadors i, el passat dissabte 9 de novembre, van acudir massivament a les manifestacions de suport arreu del País.

De l’altra banda, els que s’han beneficiat més del model de radiotelevisió imperant pràcticament no han dit res o, si ho han fet, ha sigut per aplaudir-ne el tancament. No es pot considerar una paradoxa, perquè tothom sabem que la dreta no té principis; però en tot cas, sembla clar que darrere de la decisió de tancar RTVV hi ha una consigna ferma de Madrid, més que no pas una voluntat del PP regional. No obstant això, el PP al complet ha tancat files entorn l’anunci del president, obviant-ne les més que previsibles conseqüències negatives per als seus interessos.

En aquest sentit, el tancament de RTVV és una constatació més de la inexistència d’un suposat govern autonòmic, anul•lat, a la pràctica, des que se sol•licità el rescat a mitjan 2012. Aquesta dependència, juntament a la mentalitat submisa i provinciana de la dreta valenciana ha impedit la defensa d’un servei públic com aquest. Però no oblidem tampoc que el tancament respon també a l’ofensiva neoliberal que vol privatitzar-ho tot i que ja estava en marxa molt abans de que esclatara la crisi.

Entre el neoliberalisme i l’espanyolisme recentralitzador, la llengua és, en certa mesura, una víctima col•lateral, però no per això secundària. De fet, la llengua ja estava molt arraconada a la radiotelevisió pública valenciana, tant per la minvant presència en la graella com per l’escassa audiència dels diferents canals de RTVV. Però encara així, amb la desaparició de RTVV, després de la censura a les emissions de TV3 i després del tancament d’algunes televisions locals, com la de Gandia, el català s’ha quedat sense cap mitjà públic des d’on projectar-se i normalitzar-se comunicativament al País Valencià.

Així doncs, siga quin siga el passat del RTVV, oposar-se al seu tancament és un exercici necessari de resistència política; perquè és la nostra obligació oposar-nos a les privatitzacions dels serveis públics, perquè no hem de cedir a les intencions recentralitzadores de Madrid, perquè hem de defensar els i les treballadores davant la injustícia dels poderosos -encara que n’hagen sigut còmplices-, perquè hem de defensar els xicotets espais de normalitat que havien aconseguit la llengua i la cultura pròpies i, sobretot, perquè només així podrem defensar amb legitimitat el model de radiotelevisió a què aspirem.

La radiotelevisió que volem no té res a veure amb la que va crear Lerma l’any 1989 per contrarestar la influència de TV3 al País Valencià; ni amb la que va establir una llista de mots “catalans” prohibits; ni amb la que van usar Zaplana i Camps per pagar favors, per enriquir amics i per adormir el poble; no volem una radiotelevisió de manipulacions i de censures ni de treballadors submisos, parcials i poc rigorosos.

Aquests dies hem pogut observar com la desesperació i la indignació ha empès els treballadors de RTVV a rebel•lar-se i a prendre control dels continguts; ha sigut una brufolada d’aire fresc, de llibertat, que apunta en la direcció correcta: cap a una radiotelevisó autogestionada, popular i en català.