“Deuen venir de la postguerra”
Els mercats tenen una fam insaciable. “Deuen venir de la postguerra”, deia una persona gran en sentir una frase similar al telenotícies. De moment, al País Valencià el sector privat ja han aconseguit esgarrapar tot el sector sanitari, ho anunciava el Consell de la Generalitat el dia 27 d’abril. Tres dies després el Govern Balear anunciava que tancaria dos hospitals de Mallorca (eliminant competidors als hospitals no públics). I no s’ha d’oblidar les retallades de plantilla als centres hospitalaris del Principat i el tancament de Centres d’Atenció Primària ara fa uns mesos. Bé, la classe burgesa està forçant la maquinària fins on pot i amb la seua acció destrueix drets socials adquirits pel poble durant dècades. Ara només queda una resposta possible i és defensar-los mitjançant la confrontació.
La història es repeteix. La situació no és nova i tal vegada l’atac més paregut i més recent en el temps siga el que patí Llatinoamèrica a les dècades dels 80 i 90 (Corralito, Caracazo…). En aquell continent coneixen molt bé què o qui s’amaga darrere del mot mercats. El que oculta la paraula és el stablishment mundial: grans empreses transnacionals, asseguradores, empreses armamentístiques, bancs, empreses energètiques… Cal esmentar que les empreses catalanes no són, ni de bon tros, components d’honor d’aquest selecte grup, tot i que hi poden formar part o poden influir-hi. Per tant, també la influència dels mercats ens arriba ací: primer va ser l’educació amb Bolonya, ara la sanitat i entremig n’hi ha hagut d’altres.
Així doncs, el capital (el stablishment mundial) vol quotes de mercat (rendible, és clar; de què li serviria un negoci sense beneficis) i per això les roba per la força del sector públic. El sistema capitalista intenta engolir tot el que té al seu abast. En un primer pas intenta fer la competència més feble (per exemple, les asseguradores privades desprestigien les pensions públiques) i després d’estar a l’aguait, quan la situació de debilitat és gran, fa l’últim assalt i se’l menja (en forma de privatització de la sanitat). Però açò no acostuma a ser un procés, diguem-ne, inconscient. Tot sol formar part d’un pla.
De fet, les pautes que marquen els passos a seguir les decideixen els clubs més exclusius d’entre els exclusius, alguns com ara el G8 o el Grup Bilderberg. Aquest darrer és una reunió anual a la qual assisteixen aproximadament les 130 persones més influents del món que es reuní el 3 de juny 2010 a Sitges. Així doncs, el stablishment de la burgesia mundial va decidir arran de la crisi financera del 2008 que aprofitaria aquesta per fer un atac de classe descomunal. Açò és, la crisi capitalista és molt i molt gran i els mercats pretenen eixir-ne havent destrossat la classe treballadora (ja de per si afeblida per la mateixa crisi).
Tanmateix, com passà també a Llatinoamèrica, les classes populars tenen una oportunitat: la lluita (el moviment piquetero a Argentina o el EZLN a Chiapas). L’atac de la burgesia mundial, que la nostra burgesia catalana accepta i secunda, ha de ser confrontat des d’un punt de vista socialista. L’activació de la societat i la unitat popular són les úniques respostes amb garanties. Ara bé, els mercats no es quedaran amb els braços plegats i la reacció comportarà repressió. N’hem tingut una mostra els últims mesos amb detencions arreu, i encara és fresca a la retina la foto de la roda de premsa al centre de Barcelona amb Alerta Solidària i les quatre persones que apareixien a la pàgina web de delació de Felip Puig. I és que com deia el l’insigne barbut alemany a mitjan segle XIX: “La història de tota societat existent fins al moment és la història de la lluita de classes”.
