[bar group="860×106"]

DocsBarcelona

[L’ACCENT 147]

DocsBarcelona ha presentat, entre el 28 de gener i l’1 de febrer, vint-i-vuit pel·lícules als cinemes Verdi, la Filmoteca de la Generalitat i el Palau Robert.

Fa dotze anys que DocsBarcelona és un espai de trobada pel finançament de projectes documentals on productors, directors i finançadors proven d’arribar a acords mitjançant els encontres individuals, però aquesta és la tercera edició amb sessions obertes. Enguany s’ha inaugurat amb 1973 rpm, del xilè Fernando Valenzuela, sobre les darreres hores de Salvador Allende. A la cloenda, el canadenc Brett Gaylor reflexionava a RIP: A Remix Manifest, sobre la relació entre l’ús de les tecnologies, la cultura i els drets d’autor. Entremig, hom ha pogut veure documentals inèdits al nostre país en set seccions. Tue Steen Müller, fundador de l’European Documentary Network (EDN) i integrant durant més de 20 anys del Danish Film Institute, ha inclòs a Panorama (secció de documentals de producció recent) Recipes for Disaster, de John Webster, que recull l’experiència del director i família en prescindir durant un any de qualsevol derivat del petroli sense canviar l’estil de vida i Z32, de l’israelià Avi Mograbi: les confessions d’un soldat del Tsahal que, després d’entrenar-se per “matar àrabs”, mata a quatre policies palestins.

Els Oscar, la Berlinale o l’IDFA han premiat darrerament documentals catalans. Daniel Jariod, realitzador i professor de teoria i història de cine documental de l’ESCAC, ha seleccionat a “Catalan day” (sic) uns quants títols per a explicitar el suposat bon moment del gènere al nostre país. A Historia, Montse Armengou, periodista i realitzadora de documentals històrics, membre del programa 30 Minuts de TV3, reunia pel·lícules que examinen fets d’un passat de vegades recent. “Le dernier repas” fa anys que ofereix les peces preferides d’un professional del sector: Joan Salvat, director del programa 30 Minuts i cap de programes documentals de TV3, ha escollit, entre d’altres, Burma VJ – Reporting from a closed country, d’Anders Hogsbro Ostergaard, recull d’imatges enregistrades per trenta reporters birmans que filmen d’amagat la violència del poder al seu país. Amb “Doc, doc, doc!”, dedicada als joves realitzadors, Marta Castañé (cap de producció del programa Taller.doc (TV3) i de la productora Parallel40) declarava l’objectiu de “donar una oportunitat perquè els joves realitzadors puguin mostrar llurs documentals al públic”. “12-16”, a càrrec de Joan Gonzàlez, director de DocsBarcelona i de la productora Parallel40, pretenia “donar l’oportunitat als adolescents de conèixer de primera mà la realitat d’altres joves de les més remotes parts del món”, amb algunes sessions escolars (no totes) i finalment, “Xtra”, consistia en un poti-poti de classes magistrals, espais de reflexió i debat sobre el gènere de la mà d’experts i professionals del món del documental amb l’incomprensible afegit d’alguns documentals “que ens inviten a gaudir del documental des d’altres angles”.

 

Quatre pinzellades

Quatre pel·lícules sobre vint-i-vuit no és una panoràmica exhaustiva, certament. Dues d’elles eren produccions catalanes, dues no. Les catalanes compartien el contingut històric, centrat en la Guerra Civil, el 70è aniversari del final de la qual estem commemorant ara mateix.

Les estrangeres tractaven temes més recents. Les catalanes eren produccions modestes. Les altres no tant. I a falta de diners cal bon gust. Hollywood contra Franco, d’Oriol Porta, en tenia. Sense cap enfocament fora de sèrie, s’hi mostra les diferents narratives que la indústria de Hollywood ha construït sobre la nostra guerra. Alvah Bessie, guionista en aquell temps i aquella indústria, lluità a l’Ebre com a brigadista i fou represaliat en la famosa “cacera de bruixes”. La seva trajectòria serveix com a fil conductor d’una narració que ens explica com la primera guerra mediàtica fou ignorada als EUA fins que la Segona Guerra Mundial va construir el mite romàntic del combatent republicà (recordeu Humphrey Bogart a Casablanca). La guerra freda va canviar el discurs sobre aquest mite, ara obscurit i només restaurat en el període de la lluita pels drets civils i les protestes contra la guerra del Vietnam.

Molt menys reeixida és Mirant al cel, de Jesús Garay, centrada en els bombardejos a Barcelona. La pobresa de les imatges d’arxiu, esmentada per algun assistent al col·loqui posterior, és irrellevant al costat de la desafortunada narració fictícia que condueix la trama. Tampoc calia l’element fictici a The not dead, producció britànica en què uns poemes prescindibles són posats en boca de tres excombatents britànics (un a Malàisia, anys cinquanta, i els altres a Bòsnia i l’Iraq respectivament), els testimonis dels quals tenien interès per si sols malgrat l’enfocament deliberadament despolititzat del realitzador Brian Hill, que es va posar clarament de relleu al col·loqui. Finalment, Ciutadà Havel de Miroslav Janek, a banda de ser un instrument al servei del culte a la personalitat d’un ésser lamentable, tenia l’interès d’oferir imatges molt poc públiques de la trajectòria política del que fou president de Txecoslovàquia després de la caiguda del “socialisme real”.


[bar group="860×106"]