El 50 aniversari de l’expedició de Iuri Gagarin evidencia la decadència de la cursa espacial

El passat 12 d’abril es celebrà el cinquanta aniversari de la primera expedició tripulada enviada a l’espai exterior. Iuri Gagarín va ser el primer ésser humà en eixir del planeta i observar-lo des de fora mentre li donava la volta.

Aquest viatge va tenir un simbolisme molt gran en el context de l’època per dos motius. En primer lloc perquè els soviètics prenien avantatge en la posteriorment anomenada cursa espacial i en segon lloc perquè el fet en si despertava l’optimisme en la comunitat científica que, encara o no era conscient, o no volia ser-ho de les limitacions amb les que es toparia aquesta carrera espacial. Limitacions que eren a la vegada tecnològiques, científiques i econòmiques.

La gesta de Gagarin i els soviètics va tenir una ràpida resposta per part dels EUA que el 1969 ja varen ser capaços d’organitzar el primer viatge tripulat a la lluna. Imatges per a la història i moment de clímax que despertà una enorme d’optimisme positivista, però que a la vegada albirava les limitacions per a anar més enllà.

En aquest context, es produeix una expansió de la literatura i el cinema amb temàtica de ciència ficció, i, més en concret, d’obres relacionades de forma més o menys directa amb la carrera espacial i les possibilitats d’existència de vida més enllà del planeta Terra. Títols emblemàtics d’aquest període poden ser 2001, tant en la versió literària d’Arthur Clarke com en la cinematogràfica de Kubrick; La Guerra de les Galàxies de G. Lucas i moltes altres obres que incidien en la possibilitat d’un ésser humà capaç de viatjar per l’espai cap a altres mons amb la intenció de colonitzar-los. Una colonització que es plantejava com a necessària pel fet que els problemes i contradiccions de la Terra en compte de solucionar-se, semblaven agreujar-se, condemnant a la humanitat a l’autodestrucció.

Poc després d’arribar a la lluna els mateixos científics que participaven de la carrera espacial se’n adonaren de les limitacions que existien respecte a la possibilitat d’organitzar viatges tripulats i tot i que el satèl·lit tornà a ser xafat pels éssers humans, l’activitat espacial es reorientà de forma més clara en altres direccions.

Una d’aquestes direccions va ser l’aplicació militar, assistim a l’època en que l’òrbita terrestre comença a omplir-se de satèl·lits artificials, molts d’ells avui abandonats, constituint el que avui s’anomena xatarra espacial, que en alguns casos dificulta el trànsit al voltant de l’òrbita terrestre i que ha arribat a provocar més d’un accident.

Altra orientació de la carrera espacial que encara avui es manté és l’enviament de sondes espacials no tripulades per obtenir informació dels diferents planetes del sistema solar. Moltes han segut les sondes espacials enviades des de finals dels setantes i que han permès obtenir imatges dels planetes exteriors del sistema solar, com és el cas de la Pioner, les Voyager I i II o la més recent Cassini-Huygens.

Al anys vuitantes les limitacions de l’escalada espacial eren ja evidents, però així i tot les inversions continuaven sent milionàries tant per part dels nord-americans, com per part dels soviètics. De fet historiadors i economistes en molts casos coincideixen en assenyalar, el programa de la Guerra de les Galàxies del president Reagan i els intents de la URSS per seguir el ritme, com a un dels factors més importants que provocaren la fallida econòmica del gegant euroasiàtic.

Però malgrat les enormes inversions, tant des de la NASA com des del Programa Espacial Soviètic, s’observaven amb claredat les dificultats per a organitzar viatges tripulats més enllà de la lluna. De fet l’hipotètic viatge a Mart es percebia i, encara avui es percep com a un horitzó llunyà.

En aquest moment de la carrera espacial i de forma paral·lela a aquesta, pren una gran embranzida el fenomen OVNI, el qual deixà entreveure un canvi de mentalitat important. En aquest moment (tot i haver precedents en aquest sentit com La Guerra dels Mons de Wells) es veu molt més probable el fet de ser visitats que no pas el de ser visitants o colonitzadors. Hi ha molts exemples cinematogràfics en aquest sentit, destacant per sobre de tots títols com ET, Encontres en la tercera fase, o sèries com V Els visitants.

La desaparició de la URSS obrí un nou període pel que fa a la cursa espacial, un dels dos grans pols des del que aquesta es dinamitzava aturava tots els seus programes espacials, de manera que els EUA, sense la pressió d’un competidor clar en aquest sentit, anà reduint progressivament els pressuposts destinats a aquests afers i centrant-se en altres projectes destinats a reforçar la seua hegemonia militar, com és el cas de l’escut antimíssils que el president G. Bush aspirava a crear, per tal de ser immune a l’armament rus.

Avui en dia, la cursa espacial és una ombra del que un dia va ser, la retallada pressupostària ha reduït els programes espacials de la NASA, l’Agència Espacial Europea i l’Agència Espacial Russa al manteniment de les estacions espacials internacionals i al control dels nombrosos satèl·lits que encara avui tenen diferents i variades funcions. L’expedició tripulada a Mart no està prevista fins a abans del 2050, tot i que, semblen previsions optimistes, ja que les contínues retallades pressupostàries, converteixen el projecte en una quimera.

Avui més que mai, es coneixen i s’assumeixen les limitacions de la cursa espacial, fins i tot la seua aplicació a l’àmbit exclusivament militar tampoc ha assolit una gran embranzida en el context mundial actual. En aquest escenari, el cinquanta aniversari del viatge de Iuri Gagarin ens ha permès observar l’enorme canvi de mentalitat pel que fa a la percepció de l’espai exterior, Gagarin es percebria a ell mateix com a un pioner, el primer de molts éssers humans en viatjar a l’espai, com a un colonitzador de nous mons. Avui en dia, pocs són els cosmonautes que abandonen l’òrbita de la Terra, uns cosmonautes que tenen assumida l’enormitat i l’inabastabilitat de l’univers.

I mentre, el cinema de ciència ficció predominant que és el que fa? Recupera al nostre Manuel de Pedrolo en el Mecanoscrit del Segon Origen i planteja l’existència de mons apocalíptics després de grans catàstrofes en formes d’epidèmies, meteorits, etc. Temàtica que suposa un retorn al cinema i la literatura que plantejaven mons postnuclears. Definitivament l’optimisme colonitzador de nous mons sembla haver desaparegut.