Antonio Portero, membre de la CAS-PV. Des de 1974 està vinculat a la sanitat pública valenciana. Com a estudiant d’infermeria i després com a infermer ha passat per diversos hospitals, centres d’especialitats i centres de salut de zones rurals. Des d’un primer moment ha estat implicat en les lluites conta la injustícia laboral i social. Actualment és membre de la Coordinador Antiprivatització de la Sanitat del País Valencià (CAS-PV), la qual es va presentar el passat dijous 15 a la Sociatat Coral el Micalet de València.
El passat dijous 15 de setembre vau fer una primera presentació pública a València, però ja dúieu bastants mesos funcionat. Explica’ns l’origen de la coordinadora.
Uns quants companys, de tendències assembleària i llibertària, coincidírem a la Plataforma en defensa i millora de la sanitat pública de València, on després d’uns mesos de rodatge i de coincidir amb organitzacions socials autoproclamades majoritàries, ens adonarem que aquella fórmula era inviable i inútil per assolir allò que cercàvem. Posteriorment, i després d’uns mesos de traves burocràtiques i malgrat l’escàs temps de què disposem, constituírem la CAS-PV (Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat del País Valencià) com una associació assembleària, d’individus i sense delegació de cap tipus d’organització que intente imposar la seua voluntat per interessos partidistes, i vam adoptar el model de funcionament de CAS-Madrid atenent al seu dinamisme i constància, malgrat no tindre cap vinculació orgànica. La nostra associació és independent i lliure de qualsevol altra, encara que n’hi haja semblances. En tot el procés hem rebut el suport de sindicats assemblearis i de classe (COS, CGT i CNT).
La sanitat pública ja fa anys que s’està privatitzant al País Valencià; per què naix la coordinadora en aquests moments?
La privatització de la sanitat pública es pot remuntar, com a mínim, fins a la Llei 15/97, de l’era Aznar, que obria les portes a la privatització de la gestió pública per mitjà de concessions administratives. Al País Valencià, els millors exemples són els hospitals d’Alzira, Dénia, Torrevella o Manises, però el llistat n’és llarg. Actualment està en mans privades més del 30% de la sanitat valenciana.
Davant d’açò, els agents socials majoritaris han organitzat moviments de protesta però sempre controlats i poc constants. La Plataforma, com he dit abans, intentà donar una major empenta a les mobilitzacions però la dinàmica dels interessos de grup no permetia avançar al ritme necessari a mesura que avançava la privatització. És doncs, davant la ineficàcia d’altres fórmules que hem apostat per la CAS-PV: transparent, horitzontal i àgil.
Quines són les principals amenaces a la sanitat pública en aquests moments? Ens pots explicar quines han sigut les estratègies de l’administració valenciana per privatitzar la sanitat? Han canviat amb el temps?
Les amenaces que té la sanitat pública i que sorgeixen amb la posada de llarg de les privatitzacions són la baixa qualitat dels serveis prestats, el material de baix cost que s’usa sense contrastar, ingressos i altes ràpides a més de la derivació dels malalts crònics a hospitals públics de gestió pública pel seu alt cost. En l’atenció primària, l’eliminació dels programes reals de promoció i de prevenció de la salut. En la política laboral, una disminució del ràtio personal sanitari / llit a més de la disminució del salari en un 20%, l’augment de les hores de treball posant en perill la població per saturació del personal i la massificació. Per últim, està en marxa la idea del copagament (o repagament), on la població haurà de pagar una taxa per consulta, servei d’hostaleria o un percentatge superior per receptes, incloent-hi els pensionistes. Açò significa que crearan un gueto de malalties (i malalts) infectocontagioses no ateses per manca de recursos propis, que acabarien estenent-se i recerririen uns recursos econòmics encara majors a llarg termini per poder-les aturar.
El Govern valencià, tanmateix, assegura que la gestió privada és una qüestió fonamentalment econòmica: l’administració s’estalvia diners. Però això encara no ho han demostrat. El que sí que tenim són dades rigoroses d’altres països on les formules privatitzadores s’han revertit perquè eixien entre un 30 o 40% més cares; és el cas d’Escòcia. Ací, malgrat la crisi, no pareix que es vaja a aturar la privatització, cosa que ens porta a la conclusió que la unitat existent entre l’acció dels governs i el capital demostra que són patrons d’un mateix vaixell.
Dóna la sensació que al País Valencià la consciència ciutadana del valor dels serveis públics està adormida. Ho veieu així?
Possiblement siga així, però estem convençuts que el treball ben fet, honest, transparent i horitzontal donarà lloc a una nova etapa que ja s’albira de mobilització per la recuperació dels drets perduts i els que ens queden per conquerir.
Per contra, el col·lectiu de treballadors de la sanitat pública ha sigut històricament bastant més reivindicatiu, no?
Sí, però el mal exemple dels dirigents politicosocials, a més d’una posició de classe acomodada unides al clientelisme laboral existents en la sanitat pública fan que el conjunt de treballadors tinga por o no vulga comprometre’s en la lluita.
Com a organització, quin objectius us marqueu a curt i mitjà termini?
A curt termini hem d’ampliar la base de socis, instaurar el funcionament assembleari i entaular relacions amb les organitzacions afins. A mitjà termini, volem intervenir el màxim possible en conferències, xerrades i col·loquis a tots els llocs on ens vulguen escoltar, donar informació i crear consciència de la dimensió del problema. En aquest sentit, tenim previst ocupar espais privatitzats per alertar la població i els mitjans de comunicació. A llarg termini, un dels objectius és la derogació de la Llei 15/97 per acabar amb aquesta xacra, que, en definitiva, és un atracament en tota regla. Així mateix, farem campanya contra l’aplicació del copagament per ser discriminatori i intentarem fixar noves regles de joc per a que la població tinga l’oportunitat de gestionar els seus propis recursos conjuntament amb els professionals sanitaris de forma transparent i horitzontal, perquè ho considerem possible i humanament desitjable: tindríem una sanitat infinitament millor i més econòmica.
