La resistència de la ciutat de Kobane al setge de més de quatre mesos de l’Exèrcit Islàmic (IS) va posar la causa kurda en el primer pla informatiu mundial almenys durant unes setmanes. Tot i la llarga tradició de lluita del poble kurd pel seu reconeixement, les seues opressió i reivindicacions no han aconseguit el ressò en els mitjans de comunicació que sí que ha assolit, per exemple, Palestina. I el mateix es podria dir pel que fa a l’àmbit de la diplomàcia: el Kurdistan no és cap prioritat en l’agenda política internacional. Per tot això el problema kurd continua sent bastant desconegut més enllà de cercles polititzats.
A casa nostra, el Comitè Català de Solidaritat amb el Kurdistan (KurdisCat) ha assumit la tasca de donar a conéixer la qüestió kurda. I ara Tigre de Paper Edicions ha publicat el llibre Kurdistan. El poble del sol, escrit per Jordi Vàzquez, activista de KurdisCat, un treball que pretén acostar i fer comprensible la realitat política d’aquest poble a lectores i lectors dels Països Catalans.
Turquia, el PKK i Öcalan
El llibre comença amb la descripció d’un país que no ix en la majoria de mapes, “la nació sense estat més gran del món”, afirma l’autor. I la primera part de l’obra serveix per a situar geogràficament el Kurdistan i fer cinc cèntims de les seues població, llengua, cultura, religions i minories. També s’hi parla del orígens del poble kurd: es consideren descendents dels medes.
Contextualitzat el subjecte polític, el treball de Vàzquez aborda la història política recent (des de la I Guerra Mundial) de les quatre parts en què està dividit el territori kurd. La primera d’elles és Bakur (nord en la llengua del país), sota administració turca. Aquest és el fragment més extens, possiblement perquè és en aquesta regió on la confrontació entre els kurds i l’estat que els domina ha estat més forta.
Al llarg del segle XX la República Turca ha negat l’existència dels kurds, ha prohibit la seua llengua i ha perseguit els seus moviments organitzats: hi ha hagut clausura de mitjans de comunicació, il·legalització de partits polítics, assassinats de polítics i periodistes i sobretot una guerra amb la guerrilla del PKK (sigles del Partit dels Treballadors del Kurdistan).
Perquè no es pot entendre la causa kurda sense el paper del PKK i del seu líder, Abdullah Öcalan. Aquesta organització -marxista en origen-, que té una llarga trajectòria de lluita armada amb l’estat turc -també contra la dissidència interna-, és possiblement la més rellevant de tot el Kurdistan i la seua influència ha anat molt més enllà de la part nord. Öcalan, condemnat a cadena perpètua en una presó de Turquia, és a més autor de la proposta política del confederalisme democràtic, un model organitzatiu assembleari, feminista, ecologista i sense estat que actualment es du a la pràctica al Kurdistan sirià.
Saddam i els aiatol·làs, contra el poble kurd
A la part iraquiana (Basur -sud-), enmig de l’estructura tribal de la societat kurda el lideratge del clan dels Barzani ha arribat fins als nostres dies. La descomposició de l’Iraq arran de la segona invasió nord-americana ha fet que les faccions kurdes tinguen el control dels seu territori; l’autonomia és, de facto, una mena d’estat; la principal amenaça exterior és l’IS. Abans, però, Saddam Hussein colpejà amb duresa el Kurdistan i l’Iraq hi va dur a la pràctica una política d’arabització. D’altra banda, Vàzquez assenyala que aquesta part dels país kurd pateix corrupció i nepotisme, i els partidaris del PKK troben obstacles per a dur endavant la seua activitat política per part de les autoritats locals.
Pel que fa a la part est (Rojhilat), sota domini iranià, ací és on el moviment kurd és més feble. L’autor relata que en 1946 s’hi va proclamar una república autònoma kurda sota la protecció soviètica que va durar 11 mesos abans de ser esclafada pel xa. Amb l’arribada de la Revolució Islàmica (1979) les coses no anaren millor. Derrotades militarment, les organitzacions kurdes han patit l’assassinat dels seus líders exiliats a mans de la intel·ligència iraniana. Els darrers anys organitzacions properes al PKK s’han enfrontat al govern islàmic, però el partit d’Öcalan manté bones relacions amb Teheran.
L’autonomia democràtica de Rojava
Finalment, Vàzquez parla dels kurds de Síria (Rojava -oest-), el quals havien patit una política d’arabització, la pèrdua de la ciutadania i l’expropiació de les seues terres. La continues escissions de les formacions kurdes no van permetre organitzar un moviment consistent, però ja al segle XXI es va crear el Partit de la Unió Democràtica (PYD), promogut pel PKK. Aquesta formació i les seues organitzacions armades (YPG i YPJ -femenina-), seguidores del confederalisme democràtic, han ocupat el buit de poder deixat per l’estat sirià, immers en una guerra civil i estan materialitzant el projecte d’Öcalan en el que s’ha denominat “autonomia democràtica”: un ordenament polític i social assembleari, de base, sense crear un estat, ecologista, que potencia el paper de les dones i que respecta i promou les minories. L’autor del llibre descriu el procés i, tot i assenyalar-ne les contradiccions, s’hi mostra esperançat. Caldrà, doncs, seguir molt de prop els esdeveniments polítics de Rojava.
El llibre de Tigre de Paper incorpora uns annexos amb dades bàsiques de cadascun del territoris kurds i una cronologia amb els fets més rellevants de la seua història recent, així com una llista amb les sigles de les principals organitzacions. Al capdavall, Jordi Vàzquez aconsegueix amb la seua obra posar a l’abast d’un lector no especialitzat el darrer segle d’història del Kurdistan i fer-ne una foto fixa del moment polític -sempre canviant- que viu a hores d’ara.
Totes aquelles persones que amb la revolució de Rojava i el setge de Kobane es van sentir interessades pel poble kurd i la seua lluita -popularitzada per les fotografies de guerrilleres, com a mostra del paper que hi juguen les dones-, ja tenen un llibre a què acudir.
