El murri i el sant: dues visions novel·lades de l'Onze de Setembre

El murri i el sant: dues visions novel·lades de l'Onze de Setembre

BARCELONA-1714

La de l’Onze de Setembre sempre ha estat una data ben assenyalada en l’imaginari col·lectiu del poble català. L’evocació dels fets històrics de la Diada suscita un interès més gran en els últims temps per dos motius ben compassats: s’acosta la commemoració dels 300 anys dins el marc del procés sobiranista encetat al Principat de Catalunya. No és d’estranyar doncs, l’oportunitat i l’èxit (a un nivell diferent) de les dues novel·les que aquesta quinzena ressenyem a les pàgines de L’ACCENT: ‘Victus‘ i ‘Lliures o morts’.

Ens trobem amb dos llibres que tenen un fil conductor semblant, la reconstrucció dels fets de la Guerra de Successió i l’Onze de Setembre a través dels ulls i les memòries de dos fills de les classes populars catalanes: Martí Zuviria (‘Victus’) i Ermengol Amill (‘Lliures o Morts’). Uns personatges que, més pels avatars de la vida que per convicció, es veuen involucrats fins les darreres conseqüències en el conflicte bèl·lic. Dues trajectòries personals volgudament dissortades, en consonància amb el drama col·lectiu que hi ha darrere aquest fragment de la Història.

victus

Malgrat això, ‘Victus’ i ‘Lliures o Morts’ representen dos enfocaments literaris ben diferents. A ‘Víctus’ trobem un quadre decadent, la descripció d’una societat marcada per la violència i la pobresa. Amb un verb tan corrosiu com barroer, l’obra de Sánchez Piñol ens endinsa a les mateixes entranyes del poble pla. L’autor ens dibuixa la Catalunya dels desheretats seguint en certa mesura els cànons de la novel·la picaresca tradicional. En efecte, el “bo de Zuvi” representa l’anti-heroi per antonomàsia, el busca vides covard, oportunista i individualista, que vendria el seu propi pare per salvar el cul. Un personatge aparentment sense escrúpols, de trajectòria rocambolesca a través d’una guerra que el duu des de l’adolescència fins la formació d’una peculiar família a Barcelona. Un recorregut que permet a l’autor moure’s entre ambdós bàndols, des de la tropa més xarona fins les cúpules militars, les quals també es representen sense la pompa habitual que sol envoltar aquestes personalitats.

‘Lliures o Morts’ té un caràcter ben diferent que queda ben palès a l’èpic disseny de la seua portada. A l’igual que Martí Zuviria, Ermengol Amill, el protagonista d’aquesta novel·la, és un personatge històric real. Tanmateix, és força més amable el tracte literari que rep aquest coronel de miquelets. Així, Amill serà representat, malgrat els seus inicis accidentats, com a ferm i honorable defensor de la causa catalana, un home capaç d’emprendre les accions més valentes i alhora propiciar els càstigs més severs a l’enemic. La rectitud del protagonista de ‘Lliures o morts’, contrasta, no cal dir-ho, amb el tarannà d’en “Zuvi Camallarga”, però també amb la salvatgia de Ballester, el comandant miquelet de ‘Víctus’, que es presenta a mig camí entre el guerriller i el delinqüent.

L’univers popular de la guerra que ofereixen ambdós títols desemboca necessàriament en una perspectiva crítica vers el paper de les elits polítiques i socials del Principat de Catalunya. Cal assenyalar, però, que aquest distanciament resulta molt més matisat a ‘Lliures o Morts’ que a la novel·la de Sánchez Piñol, on els representants de la Generalitat (“felpudos rojos”) són estovats a dojo. En qualsevol cas, la traïció dels governants i les classes més benestants, plana en les visions d’Amill i Zuvi, un fet no gens casual, i que sona a avís per a navegants.

lliuresomorts

Pel que fa a la perspectiva històrica, ‘Victus’ i ‘Lliures o Morts’ treballen en plànols ben diferents. La novel·la de Clotet i de Montserrat, aporta una visió més general del conflicte, més didàctica si es vol. Sánchez Piñol, per contra, sorprèn amb una incursió tan profunda en el món de l’enginyeria militar (molt en voga al set-cents en ser la clau dels setges), tan rica en els detalls, com volgudament superficial és el tractament dels grans esdeveniments.

De ‘Victus’ cal criticar l’oblit dels valencians, injust en una novel·la que parla de la Guerra de Successió i del setge de Barcelona. Sobretot perquè en diferents ocasions l’autor en parla de les múltiples procedències dels defensors de Barcelona, i obvia sense cap rubor, que un percentatge gens menyspreable del total eren naturals del Regne de València. Aquest bandejament no es produeix a ‘Lliures o morts’, si més no, en el plànol humà, els valencians són ben presents a tot el llibre, tot i que, sovint són caracteritzats més en base a tòpics que no a una reproducció fefaent de la personalitat de Basset o de Vicent Marco, “el Penjadet”.

L’incontestable èxit de la irreverent novel·la de Sánchez Piñol està més que justificat des del punt de vista del gaudi lector. Tot i el bon regust del conjunt, hom no pot deixar de sentir un cert cansament en les darreres cent pàgines del llibre. Si l’autor pretén transmetre’ns el desgast i el fastig propis d’un setge tan llarg com atroç, ho aconsegueix de totes totes. Per la seua banda, a ‘Lliures o Morts’ Clotet i de Montserrat realitzen una aposta menys arriscada, amb una estructura molt més clàssica, de manera que és una obra tan previsible com amable de llegir.

Victus. Albert Sánchez Piñol La Campana http://www.victus1714.com/

Lliures o morts.: Jaume Clotet i David de Montserrat Columna http://www.lliuresomorts.cat