El 16 de juliol va fer vuit-cents anys de la famosa batalla de les Navas de Tolosa. Tot un mite de l’espanyolisme, que considera un fet fundacional de la nació espanyola l’aliança dels reis de Castella, Aragó i Navarra sota la crida a la Guerra Santa del Papa Inocenci III per derrotar les tropes almohades en algun punt de l’actual província de Jaén. El que ha provocat el desassossec del neofranquisme -que és l’espanyolisme de tota la vida com també ho era el franquisme originari- és el fet que aquesta commemoració, a diferència dels “bons vells temps”, hagi tingut un suport institucional més aviat tebi.
Tant és així que “Derecha Navarra y Española, és l’únic partit present als actes commemoratius de la victòria cristiana a les Navas de Tolosa” (Alertadigital, 23 de juliol). I que “davant d’una inexplicable desídia oficial, como si encara visquéssim a l’Alianza de las Civilizaciones zapateril, que ha cobert de vergonyós silenci una de les més grans gestes de la nostra història, avui es compleixen 800 anys de la gran victòria cristiana de Las Navas de Tolosa”. I el que és més greu, fins i tot el Borbó ha oblidat les seves obligacions: “Inexplicable també l’absència de qui s’anomena hereu d’Alfonsos, Pedros i Sanchos” (De la Cigoña, “Vuit-cents anys de la batalla de les Navas de Tolosa”, Intereconomia, 16 de juliol). Per a alguns, fins i tot, les Navas de Tolosa són un símbol de l’espanyolitat ben entesa -és a dir, feudal i cristiana- enfront d’altres versions light que obliden les essències de la pàtria en nom del patriotisme constitucional: “les respectives commemoracions que enguany han merescut dos esdeveniments històrics com són la promulgació de la Constitució de Cadis i la batalla de les Navas de Tolosa ens serveixen per a entendre una mica millor el grau de postració i acabament en el que es troba immersa la nostra pàtria. La Constitució de Cadis fou celebrada amb algaravia pomposa; la batalla de les Navas de Tolosa, al contrari, ha estat silenciada” (“Dues commemoracions”, Juan Manuel de Prada, ABC, 16 de juliol). És sabut que Espanya com menys cristiana i menys feudal és menys Espanya. Per això de Prada recorda el fet entranyable que “aquella si que fou una empresa col·lectiva, en la que el poble va combatre al costat dels seus reis i senyors (molt diferent de la traïció urdida d’ esquenes al poble pels liberals a Cadis)”.
Tot plegat es deu a l’aigualiment lamentable de la sang que corre per les venes d’un poble habituat al matrimoni gay i la llibertat de culte: “Aquella sang vessada de cristianes venes ens deslliurà d’un destí d’esclavatge oprobiosa (…) l’Espanya reduïda a “papilla” que no s’ atreveix a commemorar aquella batalla de les Navas de Tolosa tampoc seria capaç d’entaular-la”
Un fet lamentable si tenim en compte els enormes beneficis d’aquella victòria en que també va participar el rei català Pere I: “Avui resaríem de cara a La Meca” (La Razón, 23 de juliol). Situació que contrasta amb l’esplèndid exemple de progrés i llibertat que narra la història d’Espanya. Perdoneu però algú ho havia de dir: estan bojos aquests espanyols.
