L’històric tribunal de regants de l’Horta de València avança posicions per ser reconegut com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat. La candidatura es comparteix amb el Consejo de los Hombres Buenos de Múrcia i està hospiciada conjuntament pels respectius governs autonòmics.
La Cort dels sequiers
Dijous prop del migdia, porta dels apòstols de la Seu de València, un rotgle tancat de cadires esguarden a huit llauradors, abillats en la brusa tradicional seuen solemnement poc abans que les campanes del Micalet comencen a marcar. Són els síndics electes, representants dels regants de les sèquies de l’Horta de València, triats entre i pels propietaris de terra de la contrada, l’expectació és gran quan l’algutzir comença a cridar “Denunciats de la Sèquia de Quart!”. Si n’hi ha, els denunciats fan un pas endavant, mai no ha calgut la força. El Guarda de Sèquia presenta el cas o a la persona que ha platejat, en tot cas l’exposició del greuge sempre acaba amb la frase ritual: “És quant tenia que dir” aleshores el president assenyala al denunciat i diu “que té que dir l’acusat?”.
Tot el procés és oral, en català, i la figura de l’advocat és inexistent, la defensa és sempre a càrrec de l’afectat. Tampoc s’admeten més proves que els testimonis orals que es puguen aportar, tot i que es pot demanar al Tribunal la inspecció visual del terreny. Després de fer les preguntes que consideren pertinents al llaurador que posa el plet i al denunciat, comença la deliberació en la qual s’absté el síndic de la sèquia en qüestió per tal de garantir-ne la imparcialitat. Aquesta es sense cap més dilació i sempre en presència de les dues parts. La sentència soles reconeix culpabilitat o innocència i remet a les distintes ordenances de cada sèquia per tal de vore la pena establerta. Crida l’atenció que essent una cort llauradora, sense necessitat d’apel·lar a la coacció de cap cos repressiu, les seues decisions són sempre acatades i respectades. Aquesta cerimònia es repeteix a cada sessió i per cadascuna de les sèquies de l’Horta i sempre és igual, cada setmana des de temps immemorial.
Un jurat que perviu a través dels segles
La tradició assenyala que el Tribunal de les Aigües de València és d’origen àrab. Segons aquesta creença ben estesa i que es confon amb la versió institucional, el Tribunal existia tal i com el coneguem a dia de hui des de l’any 960. El creador d’aquesta llegenda sembla ser que és l’il·lustrat Francesc Xavier Borrull, defensor del foralisme davant les Corts de Cadis durant el procés constituent. Borrull apel·lava un origen mil·lenari i precedents romans per tal de demanar respecte a les potestats del Tribunal de les Aigües front l’amenaça de la uniformització legal del nou règim liberal. Hui en dia aquesta tesi està molt discutida perquè, malgrat que el Tribunal presentava algunes tradicions musulmanes -com ara el fet que antigament el president assenyalara amb el peu a denunciant i denunciat cada vegada que els atorgava la paraula-, els documents que parlen directament de la cort dels sequiers són més recents. Fins fa poc el document més antic conegut ens remetia al segle XVIII, però a principis d’enguany s’ha trobat a l’arxiu de protocols notarials del Patriarca, el Llibre dels actes, provisions e ajusts de la sèquia de Favara amb documents que abracen des de 1362 fins a 1521. Segons Paz Olmos, directora general de patrimoni de la Generalitat Valenciana, ací es trobarien els documents més antics que es refereixen al Tribunal de les Aigües i en conseqüència ha ordenat la seua restauració.
Per a especialistes en regadiu com el nord-americà Thomas Glick, no es pot fixar una data de l’aparició d’aquest jurat llaurador precisament pel seu caràcter eminentment popular. L’autor suposa que evolucionaria des d’una pretèrita reunió de llauradors per administrar les sèquies que el rei Jaume I els concedí com a privilegi des de 1239, fins a les formes més cerimonials i actuals.
La candidatura compartida i la guerra de l’aigua
El Tribunal de les Aigües és un dels referents tradicionals de la identitat valenciana, si més no, a la ciutat de València i a la comarca de l’Horta. Si atenem la gran devoció que se sent per aquesta cort en determinats sectors socials, d’ascendència llauradora o no, semblaria lògic que la possibilitat d’aconseguir el reconeixement de la UNESCO fos d’alguna manera el reconeixement a la història i la idiosincràsia d’un poble. Tanmateix, i curiosament, la candidatura presentada per l’ambaixadora de la UNESCO a Espanya abraça el “conjunt dels tribunals de regants de la Mediterrània espanyola”. Així l’opció a esdevenir patrimoni immaterial de la Humanitat és compartida per un fins ara totalment desconegut a casa nostra Consejo de los Hombres Buenos de Murcia. De fet aquesta candidatura conjunta ha estat defensada d’ençà el 2006 pel Partit Popular i no de manera casual, donades les intenses relacions que hi ha entre els presidents autonòmics del País Valencià i Múrcia, Francisco Camps i Ramón Luís Valcárcel, ambdós militants del partit conservador. Unes relacions que s’emmarquen també en la tensió territorial impulsada pel PP en torn a la política de transvassaments, i d’aqui la previsible utilització propagandística d’aquests històrics tribunals llauradors.
En perill d’extinció
Com s’ha explicat anteriorment el Tribunal de les Aigües gaudeix d’una legitimitat enorme entre els regants. Malgrat això la seua activitat ha anat minvant any rere any des del començament del desenvolupisme. En efecte, a la reducció del cabal del Túria que començà amb la construcció en 1952 de l’embassament de Benagéber (la Serrania), s’afegeix la progressiva reculada de l’horta valenciana davant el creixement de la Ciutat i la seua àrea metropolitana. Un creixement que ha anat clarament lligat a la decadència del sector agrícola de la comarca. En definitiva, tot i que el Tribunal de les Aigües continua impertèrrit, reunint-se i celebrant processos, el que resulta evident és que el seu paper real està minvant. La històrica cort llauradora, que sobrevisqué al 1707, al 1812 i al 1939, tristament esdevé la guinda folklòrica en la València turística del segle XXI.
MÉS INFO:
WWW.TRIBUNALDELASAGUAS.ES
WWW.TRIBUNALDELASAGUAS.COM
