Els dos atemptats a Irlanda del Nord posen en relleu les estratègies alternatives al Sinn Féin

Aquesta setmana Irlanda del Nord ha tornat a obrir diaris i telenotícies. Després de més d’una dècada de procés de pau, dues accions contra les forces britàniques en tan sols 72 hores han encès les llums d’alarma. El 7 de març al vespre l’IRA Autèntic abatia dos soldats britànics a la base de Massereene, i el 10 de març un franctirador de l’IRA de Continuïtat matava un oficial de la policia nord-irlandesa a Craigavon.

>> Qui és l’IRA Autènic? Qui és l’IRA de Continuïtat? Ho analitza Abel Caldera per L’ACCENT.CAT

L’abril de 1998 es signaven els Acords de Divendres Sant. Aquests acords pretenien posar fi a l’enfrontament armat a ls Sis Comtats entre el republicanisme irlandès i l’estat britànic. Recollien, entre altres qüestions, el dret d’autodeterminació d’Irlanda del Nord, una amnistia per als presoners polítics i la presència als òrgans autònoms de membres de les dues comunitats enfrontades.

L’opció majoritària dins el moviment republicà era clara. Davant la impossibilitat d’una victòria militar, s’optava per assegurar el dret d’autodeterminació i aprofitar una previsible majoria demogràfica per guanyar un referèndum de reunificació. Tot aquest escenari havia de ser facilitat per un clima de confiança entre amplis sectors del lleialisme a través de la gestió conjunta de moltes àrees de l’autogovern.

Les primeres fases del procés, malgrat els entrebancs puntuals de l’atemptat d’Omagh i la tensió generada per les marxes orangistes, suposà una eclosió electoral del Sinn Féin. El moviment republicà va assolir l’hegemonia entre els partidaris de la reunificació, escombrant el reformisme del SDLP. Paral·lelament, el Sinn Féin feia avanços electorals i organitzatius molt importants a la República d’Irlanda. Aquesta fase s’extengué fins al procés de desarmament de l’IRA el 2005.

Una dècada després, però, les ombres s’extenen sobre el moviment republicà. L’abocament d’esforços en el govern autònom ha suposat una certa desmobilització de la base social feniana, mentre les perspectives de canvi immediat semblen estancades. Paral·lelament, la presència del Sinn Féin al govern autònom ha obligat el moviment republicà a acceptar a contracor la reconversió de la policía autònoma. En la visió de molts republicans, hi ha el perill que aquest acomodament s’estengui al llarg del temps i que l’autonomia acabi essent percebuda com el millor escenari possible per als Sis Comtats, mentre s’ajorna sine die la reunificació amb Irlanda.

Aquest desinflament del sector majoritari del govern republicà ha donat ales i protagonisme a sectors minoritaris del mateix que fan propostes enfrontades a l’estratègia del Sinn Féin. Entre aquests moviments minoritaris hi ha tant l’IRA Autèntic, autors de l’acció de Massereene, com l’IRA de Continuïtat, autors de l’acció de Craigavon.

Qui és l’IRA Autèntic?

L’IRA Autèntic (Real IRA) neix d’una escissió de l’IRA el 1997, per la disconformitat amb l’estratègia que un any més tard desembocaria en els Acords de Divendres Sant. Per a l’IRA Autèntic, calia perseverar en l’estratègia seguida els darrers 20 anys d’enfrontament armat contra els britànics ja que el contingut dels Acords era massa fràgil com per a garantir l’objectiu de la reunificació d’Irlanda. Paral·lelament a l’acció militar, s’intentà posar en marxa una acció política a través del Comitè per a la Sobirania dels 32 comtats. L’IRA Autèntic saltà a primera línia informativa amb l’atemptat que el 15 d’agost de 1998 costà la vida a 29 civils a Omagh.

Qui és l’IRA de Continuïtat?

El 1986, una Assemblea Nacional del Sinn Féin decideix acabar amb la política abstencionista al parlament de la República d’Irlanda. L’abstencionisme havia estat per al moviment republicà la principal mostra de no reconeixement de les institucions nascudes als anys 20, tant a la Gran Bretanya com a Irlanda. Malgrat participar a les eleccions, la postura del Sinn Féin havia estat invariablement no ocupar els escons obtinguts. En el procés de debat posterior a les vagues de fam dels presos irlandesos de principi dels 80 es van començar a valorar les possibilitats que obria la intervenció política a nivell institucional com a forma de reforçar la presència del moviment republicà en territori de la República d’Irlanda. Un sector del Sinn Féin, però, va considerar que l’abandonament de l’abstencionisme era una traïció als principis ètics del republicanisme irlandès, i van fundar el Sinn Féin Republicà. Paral·lelament a la fundació d’aquest partit, es va crear també l’IRA de Continuïtat (CIRA), que no començà a operar públicament fins a l’inici del procés de pau en temps de John Major.

Així doncs, mentre que l’IRA Autèntic representa la disconformitat amb l’estratègia de pau, l’IRA de Continuïtat planteja un model global d’intervenció política diferenciat, de manteniment dels plantejaments polítics més tradicionals del moviment republicà.

A banda d’aquests dos grups, un tercer grup minoritari completa el mapa organitzatiu del moviment republicà. El Partit Socialista Republicà Irlandès (IRSP), juntament amb l’Exèrcit Nacional d’Alliberament d’Irlanda (INLA) representen la tradició més marxista del moviment. La seva creació es remet a inicis dels anys 70, de sectors disconformes amb l’estratègia excessivament militarista de l’IRA provisional. L’IRSP ha intentat fer-se un espai dins el moviment republicà fent molta incisió en els aspectes més socials i denunciant l’acomodament al sistema capitalista d’amplis sectors del republicanisme irlandès. Actualment l’INLA es mostra contrari als acords de pau però observa un alto-el-foc unilateral.

L’estancament del procés de pau i la manca de resultats palpables en una Irlanda del Nord sense lluita armada però on continua la divisió social ha fet que les propostes polítiques dels grups republicans minoritaris prenguin rellevança i acceptació entre les bases republicanes més desafavorides socialment. Això, en un moviment que al llarg de 100 anys ha viscut diversos relleus en la seva hegemonia, i on els sectors minoritaris han acabat periòdicament esdevenint majoritaris, fa que sigui una qüestió a tenir en compte.