Els Nois de Focus, Orson Pou i El club dels poetes el·litistes dins l’armari de les meravelles
[L’ACCENT 148]
Quatre. Ja són quatre els teatres barcelonins que gestiona el Grup Focus, un holding empresarial creat amb la unió de nou societats l’any 2007, -algú podria dir que són un focus d’infecció per el teatre realment popular que hauria d’omplir els escenaris de la ciutat comtal. Quins són aquests teatres?
El Romea: el gestionen des de l’any 1999, Calixto Bieito n’és el director artístic; La Villarroel: gestionada per ells des de l’any 2005 i dirigida artísticament per l’argentí Javier Dualte; El Condal: pertany a FOCUS, des de l’any 1992, hi han actuat, entre d’altres, Joan Pera i Paco Moran, fent temporades llarguíssimes i oferint comèdies més blanques que la neu. L’última incorporació d’aquesta xacra global privatitzadora és el Teatre Goya, amb en Josep Maria Pou com a director artístic.
Totes les sales estan ultrasubvencionades per ministeris, diputacions i ajuntaments. Molts joves artistes, en comptes de tenir aquella empenta post dictadura que va fer que es creessin companyies de teatre a dojo i que s’omplissin les sales amb propostes autènticament populars i transgressores, esperen tenir la seva oportunitat en una empresa privada i, aleshores, fer el que li diguin i no alçar la veu en contra dels que li donen de menjar, no fos cas que el fotessin fora. Sabeu que us dic: que torni La Comèdia de l’Art; que torni l’esperit revolucionari del Teatre Lliure de Gràcia. Que els podorosos siguin tractats com es mereixen. Si els poderosos són els que controlen els centres de creació artística s’estalvien de ser retractats i jutjats pel poble. No els hi fem el joc, no els hi enriquim la butxaca.
Al Teatre Goya fa cinc mesos que s’hi representa: Els nois d’història, d’Alan Bennett. Divendres passat m’hi van convidar i em vaig avorrir com una ostra. Assegut a la primera fila feia cara de pomes agres i a mesura que la nit avançava m’anava convencent que alguna cosa falla si aquesta mena de textos són aclamats per la crítica i pel públic. Perquè em sembla que l’obra és un nyap com una casa de pagès? Bàsicament, i sense donar-li cap importància als premis que ha obtingut, l’obra no sabria dir de quin gènere és, perquè intenta ser un producte sense ànim d’ofendre a ningú i amb ànim d’agradar a tothom. Josep Maria Pou, un súper actor, fa de professor experimentat i extravagant que ensenya uns alumnes de secundària amb mètodes poc ortodoxos -la classe de francès és una recreació d’un prostíbul, per exemple. Un dels vuit alumnes que té anirà tocant el piano i tots cantaran cançonetes de jazz sense cafeïna, perquè no hi falti un guiny al musical. Al fons de l’escenari hi ha un passadís amb guixetes vermelles decorades amb pòsters de temàtiques diverses que denoten els gustos culturals del estudiants: OrsonWelles, Buñuel, The Doors… i, no podia ser d’un altre manera, els nois ensenyaran músculs i cuixes sense cap justificació dramàtica i transfigurats en maniquís d’aparador. L’escenografia la fa l’omnipresent Paco Azorín, que tot ho acapara: que no hi ha més escenògrafs o més escenògrafes al país? Per acabar, la manera de parlar dels personatges és molt artificial: mesclar l’erudició amb la vulgaritat és insultar la intel·ligència. En Jordi Andújar, que interpreta un professor novell que prepararà als alumnes per la prova d’accés a Oxford o a Cambridge, fa una feina extraordinària: cada paraula, cada gest, cada actitud dramàtica està perfectament sostinguda amb emocions i intencions que converteixen la seva actuació en una obra d’artesania fina que proporciona goig als sentits i gaudir a l’esperit. Hi ha actors joves que fan més del que han de fer i desequilibren les escenes corals. El tema tractat podria ser l’educació, el que passa és que el perfil d’estudiants que hi surt formen part d’una realitat molt allunyada dels instituts públics de casa nostra. L’obra és una fantasia de la realitat: artificial, poc creible, el·litista i vulgar. La frase que més em va agradar va ser un aforisme d’en Pascal: “el cor té raons que la raó no coneix”.
