Miquel Pairolí, a més d’altres gèneres, practica el periodisme. Ho feia a El Punt i ho fa a l’Avui. Amb la irregularitat pròpia de qui ha d’escriure -i publicar- quasi cada dia, ha fet alguns bons -i curts- articles d’opinió sobre temes com el neoliberalisme o el Sàhara. El 26 de novembre, però, amb el títol d’“Herrera i la mala gent” ens va oferir una exhibició d’estupidesa reaccionària que val la pena d’analitzar. L’article es referia a una entrevista a Joan Herrera. A càrrec de Xavier Bosch i emesa per TV3. A Pairolí li interessa la delinqüència, que ve al cas per unes preguntes -i respostes- en relació a la gestió d’en Saura. I diu, per introduir el tema, que “la delinqüència a Catalunya ha augmentat notablement -tal com tothom pot comprovar, diguin el que vulguin les estadístiques”. Al·lucinant. Des del meu modest racó de món, i encara i acceptant que aquest fos l’estat de coses -car no tinc cap fe particular dipositada en les estadístiques dels Mossos d’Esquadra- jo no l’he pogut comprovar. I en Pairolí tampoc. Però no sap distingir entre el que el cos li demana i els fets objectius. O no vol, que és més greu. Per què el seu objectiu és el reforçament de la ideologia securitària, que sempre acaba demanant més Mossos i menys garanties pels detinguts. No és casual que s’indigni perquè “Herrera lloava el fet que s’hagin col·locat càmeres a les comissaries”. I troba que “en els arguments d’Herrera vam observar un cop més aquesta increïble insensibilitat dels polítics envers les víctimes de la delinqüència”. I aquí la cosa pren un gir molt interessant. Les càmeres estan per prevenir i/o documentar les agressions dels Mossos d’Esquadra als detinguts. I en Pairolí, fent-se ressò de la ideologia imperant que té com a fonament científic les pel·lícules de Charles Bronson, oblida que, en tal cas, el delinqüent no és el lladre si no el policia. I això fa encara més absurd el següent passatge, que recrimina a Herrera que no dediqui “ni una paraula de suport i de comprensió envers les persones que han estat humiliades, torturades, vexades, robades i en algun cas assassinades per això que s’anomena delinqüència comuna”. Darrera la pancarta de “Prou tortures als caixers automàtics!” el que fa Pairolí és negar “una paraula de suport i de comprensió envers les persones que han estat humiliades, torturades, vexades, robades i en algun cas assassinades per això que s’anomena” policia. I es posa així de la part d’aquell sector de la delinqüència organitzada anomenat Mossos d’Esquadra i en contra de la resta del sector i de no pocs innocents que passaven per allà. Per aprofundir la seva crítica Pairolí recorda que “quan Bosch va preguntar a Herrera com combatre la delinqüència, el candidat va respondre que reduint les desigualtats”. Aquest argument és intolerable per a en Pairolí car es basa en l’evidència estadística que la precarització del mercat de treball, l’habitatge i els serveis assistencials es tradueixen en un augment del nombre de delictes. I ja sabem que les estadístiques “poden dir el que vulguin”. Pairolí hi contraposa els vells i grans conceptes especulatius: “una cosa són les desigualtats i una altra la maldat humana”. De manera que aquest home escriu ficcions sobre Voltaire (“El retrat de Voltaire”) i dedica lloances al liberalisme clàssic (“A preu d’or”, Avui, 13 de novembre, que és un bon article) però quan es tracta del gloriós cos dels Mossos d’Esquadra es quadra metafísicament i abandona tota aproximació material als fets. La clau del gir sobtat ens la dóna Cordell Hull, secretari d’Estat dels Estats Units entre 1933 i 1944 que va dir del dictador nicaragüenc Anastasio Somoza: “pot ser que sigui un fill de puta, però és el nostre fill de puta”. Pairolí el parafrasseja elípticament car sembla que pensi “pot ser que els Mossos que torturen siguin uns delinqüents, però són els nostres delinqüents”. La pregunta és: els delinqüents de qui?
