Emma Goldman a Durruti (in memoriam)

Emma Goldman a Durruti (in memoriam)

La secció “terra i llibertat” té com a objectiu fer difusió d´histories, documents i passatges del moviment obrer dels Països Catalans. Avui hem decidit que parli l´Emma Goldman i faci un homenatge a Durruti, recuperant i traduint una carta que va escriure després de la mort. Esperem que aquest document sigui del vostre gust.

Fem-ne una aproximació, que si algú pensa que la Goldman és una mica partidista, te tota la raó.

Durruti ha Mort, però encara és viu !

Emma Goldman (1936)

Durruti, amb qui vaig estar fa un mes, va perdre la seva vida en els combats dels carrers de Madrid. Coneixia a aquest rebel del moviment revolucionari i anarquista espanyol solament per les meves lectures sobre ell. Des de la meva arribada a Barcelona vaig poder conèixer moltes històries tan fascinants sobre Durruti i la seva columna que em van animar a anar al capdavant d’Aragó on era l’esperit que guiava a les braves i valentes milícies que lluitaven allí contra el feixisme.

Vaig arribar a la caserna general de Durruti al capvespre, absolutament esgotada pel llarg trajecte per una carretera accidentada. Uns minuts amb Durruti van ser com una poderosa beguda estimulant, refrescant i tonificant. Amb un cos poderós que semblava esculpit en les roques de Montserrat, Durruti encarnava sense dificultat a la personalitat més brillant entre els anarquistes amb la qual m’havia trobat des de la meva arribada a Espanya. La seva potent energia em va electrificar com semblava afectar a tot aquell que romangués dins del seu ràdio.

Vaig trobar a Durruti en un autèntic rusc d’activitat. Els homes anaven i venien, el telèfon sonava per a ell constantment. I si no fos bastant, l´ensordidor martelleig dels treballadors que estaven construint un rafal de fusta per a l’equip de Durruti. Malgrat tot l’aldarull i les contínues trucades per a Durruti, romania serè i pacient. Em va rebre com si em conegués de tota la vida. La cortesia i calidesa d’un home compromès a vida o mort en la lluita contra el feixisme va ser alguna cosa que no esperava.
Havia sentit moltes coses sobre el mestratge de Durruti per governar la columna que portava el seu nom. Tenia curiositat per saber mitjançant quins altres mitjans, a més dels militars, va aconseguir unir a 10.000 voluntaris sense tenir cap formació militar prèvia o experiència de cap classe. Durruti va semblar sorprès que jo, una veterana anarquista, m’atrevís a fer semblant pregunta.
«He estat un anarquista tota la meva vida –va replicar–, i espero seguir sent-ho. Em semblaria realment molt trist que hagués de convertir-me en un general i governar als homes amb la disciplina castrense. Han vingut a mi voluntàriament, estan preparats per lliurar les seves vides a la lluita antifeixista. Crec, com sempre he cregut, en la llibertat. La llibertat que descansa en el sentit de responsabilitat. Crec que la disciplina és indispensable però ha de ser una disciplina interior motivada per un propòsit comú i un fort sentiment de companyonia».

goldman

Es va guanyar la confiança i l’afecte dels homes perquè mai va actuar com un superior. Era un d’ells. Menjava i dormia tan austerament com ells. Sovint fins i tot es privava de fer-ho.

Vaig arribar en la vigília d’un atac que Durruti havia preparat per al matí següent. En despuntar el dia, Durruti, amb el seu rifle a l’espatlla com la resta de la milícia, anava al capdavant. Al costat d’ella va fer retrocedir a l’enemic quatre quilòmetres i fins i tot va aconseguir fer seu una important quantitat d’armes que l’enemic havia deixat enrere durant la retirada.

L’exemple moral del seu senzill igualitarisme no era, ni de bon tros, l’única explicació de la influència de Durruti. Hi havia una altra, la seva capacitat per fer que els milicians comprenguessin el sentit profund de la guerra antifeixista –el sentit que havia dominat tota la seva vida i que havia après a orientar cap als pobres i dels més pobres d’entre els pobres–.

Durruti em va parlar de la seva preocupació pels difícils problemes que travessaven els homes quan sortien de permís precisament als moments en els quals més mancada feien en el front. Els homes, evidentment, coneixien bé al seu líder, coneixien la seva determinació, la seva voluntat de ferro. Però també coneixien la comprensió i compassió amagades després d’una austera vida exterior. Com podia suportar-ho quan els homes tornaven d’haver estat de permís a casa amb la seva família, les seves dones, els seus fills?

Un Durruti assetjat abans dels gloriosos dies de juliol de 1936, com una fera de país en país. Empresonat durant llargs períodes com un criminal. Fins i tot condemnat a mort. Ell, l’odiat anarquista, odiat per la sinistra trinitat: la burgesia, l’estat i l’església. Un rodamón sense sostre i sense sentiments com el geni malèfic del capitalisme proclamava. Que poc coneixien a Durruti. Que poc comprenien la seva autèntica saviesa. Mai va ser indiferent a les necessitats dels seus camarades. Ara, no obstant això, estava compromès en una batalla desesperada contra el feixisme en defensa de la revolució, i es necessitava a cada home en el seu lloc, una situació molt difícil d’abordar. Però l’enginy de Durruti va vèncer totes les dificultats. Va escoltar pacientment moltes històries sobre persones desafortunades i, després, es va dedicar a divulgar la causa de les malalties dels pobres. Sobrecàrrega de treball, malnutrició, falta d’aire net, falta d’alegria de viure.

«Camarada, pots comprendre que la guerra que tu i jo lliurem és per garantir la revolució i que la revolució vol acabar amb la misèria i el sofriment dels pobres? Hem de derrotar al nostre enemic feixista. Hem de guanyar la guerra. Ets una part essencial en això. Ho veus, camarada?»

De vegades algun home s’obcecava i insistia a deixar el front. «Bé, li deia Durruti, però te n’aniràs a peu i para quan arribis al teu poble tothom sabrà que el teu coratge t’ha abandonat, que has fugit i que has eludit la tasca que tu solament et vas imposar». Funcionava de meravella. L’home suplicava que el deixessin tornar. No hi havia intimidació, coerció o càstigs disciplinaris per mantenir en l’enfront de la columna Durruti. Era solament la volcànica energia de l’home la que empenyia avançar a cadascun i els feia sentir a tots com un solament.

Un gran home aquest anarquista Durruti, un líder nat i mestre d’homes, un camarada total i afectuós, tot en una sola persona. I ara Durruti està mort. El seu gran cor no bategarà mai més. El seu poderós cos caigut com un arbre gegant. Encara no. Durruti no ha mort encara. Els centenars de milers de persones que van assistir a rendir el seu últim homenatge a Durruti el diumenge 22 de novembre de 1936 ho atesta.

No, Durruti no ha mort. El foc del seu esperit està viu en tot aquell que ho va conèixer i ho va voler, mai podrà ser extingit. Les masses ja han tornat a aixecar ben alta la torxa que va caure de les mans de Durruti. Amb esperit triomfant la porten davant ells en el mateix camí que Durruti havia abanderat durant anys. El camí que porta al més alt cim dels ideals de Durruti. Aquest ideal va ser l’anarquisme−la gran passió en la vida de Durruti−. Es va lliurar a ell completament. Li va anar fidel fins al seu últim alè.

Una prova de la gentilesa de Durruti és la seva preocupació per la meva seguretat. No hi havia un lloc on allotjar-me a la nit en la caserna general. La localitat més propera era Pina. Però havia estat repetidament bombardejada pels feixistes. Durruti va ser molt poc inclinat a enviar-me allí. Jo vaig insistir que estava ben. Solament es mor una vegada.[1] Vaig poder notar l’orgull en el seu semblant que la seva vella camarada no tingués por. I em va deixar marxar sota una doble guàrdia.

Li agraeixo que em donés l’excepcional oportunitat de conèixer a molts dels seus companys d’armes i també la de parlar amb la gent del poble. L’esperit d’aquestes més que provades víctimes del feixisme va ser molt impressionant. L’enemic estava a tan sol una curta distància de Pina, a l’altre costat d’un rierol. Però no va haver-hi por ni *flojera entre la gent. Van lluitar heroicament. «Abans mort que sota el feixisme», em van dir. «Fins a l’últim de nosaltres caminarà i caurà amb Durruti en la lluita antifeixista».

A Pina vaig trobar a una nena de vuit anys, una òrfena que havia estat junyida al jou de duríssimes tasques en una família feixista. Les seves manetes estaven vermelles i inflades. Els seus ulls plens d’horror des del xoc espantós que va haver de viure a les mans dels *secuaces de Franco. La gent de Pina era pobra de solemnitat. No obstant això, tothom va donar a aquesta nena maltractada afecte i cures com no havia conegut abans.

La premsa europea va competir, des del començament de la contesa antifeixista, per calumniar i vilipendiar als defensors de la llibertat espanyols. No hi ha hagut dia, durant els últims quatre mesos, en el qual aquests sàtrapes del feixisme europeu no escrivissin les cròniques més sensacionalistes sobre les atrocitats comeses per les forces revolucionàries. Cada dia, els lectors d’aquesta premsa groga eren alimentats amb els imaginats disturbis i desordres a Barcelona i altres ciutats i pobles alliberats de la invasió feixista.

Després d’haver viatjat per Catalunya, Aragó i el Llevant i haver visitat cada poble i cada ciutat del camí, puc atestar que no hi ha ni una sola paraula veritable en cap d’aquestes terrorífiques cròniques que he llegit en alguns periòdics anglesos i europeus.
Un exemple recent de la total deshonestedat de la creació de notícies falses va ser orquestrat per alguns dels periòdics que van cobrir la mort de l’heroic líder anarquista en la lluita antifeixista, Buenaventura Durruti.

D’acord amb les seves cròniques totalment absurdes, la mort de Durruti suposadament ha provocat a Barcelona violents altercats i sedicions entre els camarades de l’heroi revolucionari Durruti. Qui vulgui que hagi estat qui va escriure aquesta ridícula invenció no pot haver estat a Barcelona. I molt menys sabrà gens sobre el lloc que ocupa Buenaventura Durruti en els cors dels membres de la CNT i la FAI. I el que és més, en els cors i els sentiments de molta gent a pesar que puguin tenir divergències amb els ideals polítics i socials de Durruti.

En honor a la veritat, mai va haver-hi una unitat tan completa en tota la jerarquia del front popular de Catalunya com la rebuda des del primer moment en què es va fer pública la notícia de la mort de Durruti fins a l’últim, quan se li va donar sepultura.
Tots els partits de totes les tendències polítiques que lluitaven contra el feixisme van assistir al complet a rendir un sentit homenatge a Buenaventura Durruti. No solament els companys propers de Durruti, explicats per centenars de milers entre tots els aliats de la lluita antifeixista, sinó també la major part de la població de Barcelona, manifestada en una constant riuada humana. Tots van arribar per participar en el llarg i esgotador festeig fúnebre. Mai abans Barcelona havia estat testimoni d’una marea humana en silenciós dolor de la qual s’alçava i queia a l´uníson.

Igual que els camarades de Durruti, camarades estretament units pels seus ideals i camarades igual d’units per la valerosa columna que va organitzar. La seva admiració, el seu afecte, la seva devoció i respecte no deixava lloc per a la discòrdia ni els altercats. Eren un solament en el seu dolor i en la seva determinació de continuar la batalla contra el feixisme i per a l’èxit de la revolució per la qual Durruti havia viscut, lluitat i apostat tot fins al seu últim alè.

No, Durruti no ha mort! Està més viu que mentre va viure. El seu gloriós exemple serà emulat per tots els treballadors i camperols, per tots els oprimits i desheretats. El record del valor i la bravesa de Durruti els encoratjarà en les grans gestes fins que el feixisme sigui aniquilat. Llavors començarà el veritable treball, el treball de crear una nova estructura social amb valors humans, justícia i llibertat.

goldman durruti 2

No i no! Durruti no ha mort! Viu en nosaltres per sempre.

[1] La frase completa és pronunciada pel Juli Cèsar que va retratar Shakespeare i diu: “A coward dies a thousand deaths, but the valiant taste death but once”. Es pot traduir com “Un covard mor un centenar de morts, però el valent assaboreix la mort solament una vegada”.

Per aprofundir;

Durruti de Abel Paz

Emma Goldman, anarquista en ambos mundos. Josep Peirats