El 10 de juny de 1865 Richard Wagner (1813-1883) va estrenar «Tristan und Isolde» (Tristany i Isolda) a Munic. Un abans i un després. La culminació d’un procés de destrucció de l’harmonia tradicional iniciat pel propi Wagner, Liszt (que posteriorment seria el seu sogre), Schumann i altres i el punt de partida de l’avantguarda musical alemanya que més tard representarien Richard Strauss, Mahler, Schönberg i Berg. El preludi d’aquesta obra i el famós «acord de Tristan» que l’encapçala són objecte d’estudi als conservatoris d’arreu del món com a mostra de desenvolupament cromàtic i ruptura amb la tonalitat tal i com havia estat entesa fins el moment. A nivell dramatúrgic «Tristany i Isolda», amb text del propi Wagner (un cas extraordinari en la història de l’òpera) basat en una obra de Gottfried von Strassburg de principis del segle XIII, suprimeix els números musicals tancats en favor d’un desenvolupament musical continu que converteix cada acte en una única peça musical i introdueix temàtiques d’una densitat filosòfica inèdita fins el moment sota la influència, en aquest cas, d’Arthur Schopenhauer.
L’estrena de «Tristan», però, fou només la posada de llarg en públic d’una revolució que es coïa en la ment de Wagner des de molt abans. No només l’obra havia estat escrita ja entre 1857 i 1859 si no que Wagner guardava en un calaix l’incomplet «Der Ring des Nibelungen” (L’Anell del Nibelung), que l’ocupava des de 1848 i ja avançava en bona part tots aquests aspectes revolucionaris.
Com «Tristan», «L’Anell del Nibelung» és una manifestació de l’impacte del redescobriment de la literatura medieval alemanya. Condensa en una narrativa pròpia continguts provinents del «Nibelungenlied» (El cant del Nibelungs) i de les sagues islandeses (narracions mítico-històriques sobre la colonització d’Islàndia), particularment la «Saga Volsunga», ambdues fonts del segle XIII encara que referents a fets anteriors. Wagner hi va afegir el seu bon coneixement de les tragèdies gregues (que volia ressuscitar amb els seus drames musicals). El resultat fou un cicle de quatre obres (un pròleg i tres jornades) amb els títols de «Das Rheingold» (L’or del Rin), «Die Walküre» (La Valquíria), «Siegfried» i «Götterdämmerung» (El capvespre dels Deus) d’una durada total d’unes quinze hores.
«L’Anell» va ocupar Wagner entre 1848 i 1874, període en que les idees, les tècniques i la peripècia vital de l’autor van patir notables transformacions. A més de «Tristan», durant aquest trajecte Wagner va estrenar «Die Meistersinger von Nürnberg» (Els mestres cantaires de Nuremberg), també a Munic el 1868. El trajecte que va de «L’Anell» a «Els mestres cantaires» clou un cicle que s’inicia amb la seva participació a la revolució de Dresden el 1849 i acaba amb l’acomodament i la conservadurització d’un Wagner protegit pel rei Ludwig II de Baviera.
Si Wagner no hagués escrit aquestes obres, autèntic moll de l´òs de l’òpera del segle XIX, seria igualment un compositor de notable rellevància. Abans havia estrenat tres obres (l’anomenat període romàntic) que es poden considerar entre les més importants escrites en alemany fins aquell moment; «Der fliegende Holländer» (L’holandès errant, 1843), «Tannhäuser» (1845) i «Lohengrin» (1850). I, finalment, va cloure la seva producció amb «Parsifal» (1882), obra mestra equiparable a «Tristany» o «L’Anell» basada en el «Parzival» de Wolfram von Escenbach (s.XIII), els cicles artúrics i la recerca del Grial. Fou estrenada el 1882 al Teatre dels Festivals de Bayreuth, que Wagner havia aconseguit fer construir gràcies al recolzament de Ludwig II de Baviera. Des d’aleshores el Festival de Bayreuth acull cada estiu únicament obres de Wagner. Durant anys la representació de «Parsifal» fora d’aquest teatre va restar prohibida amb pena d’indemnització (al «festival sagrat» li corresponia un lloc igualment sagrat). Amsterdam i Nova York van saltar la prohibició i pagar la mlta corresponent. Al Gran teatre del Liceu de Barcelona, feu d’un intens wagnerianisme a principis de segle, l’estrena es va produir a les 11 de la nit (les 12, hora alemanya) de fi d’any de 1913, fet que el va convertir en el primer teatre (Bayreuth a part) a estrenar legalment l’obra.
* Joan Sebastià Colomer
