En memòria de les víctimes del tràfic d'esclaus, adéu negrer!

En memòria de les víctimes del tràfic d'esclaus, adéu negrer!

La retirada de l’estàtua d’Antonio López és una anècdota que pot romandre en la frivolitat del temps i l’espai, o pot transcendir-los generant una lleu ona sonora que col·labori a mantenir una memòria deliberadament silenciada, manipulada i blanquejada (en el sentit més estricte de la paraula): la memòria de l’explotació de milers d’homes i dones negres, la història de l’acumulació per despossessió, la història dels desposseïts.

AVÍS: Aquest és una opinió de part, una mirada negra sobre la retirada de l’estàtua d’Antonio López, i més enllà.

La retirada de l’estàtua d’Antonio López, tal i com s’ha produït, ha estat un gest unilateral per part de l’Ajuntament de Barcelona, el qual ha decidit el moment, el format i la conseqüència d’aquesta retirada, sense obrir un espai de treball amb els diferents col·lectius que durant anys han estat demanant una intervenció tant respecte a aquest monument, com respecte a altres apologies del colonialisme escampades arreu del territori. Tot plegat ha tingut com a conseqüència una cerimònia desconnectada de la barbàrie per la qual es retira l’estàtua, una cerimònia en què entre petards, coets i xocolatada un tinent d’alcalde feia quatre referències vagues al colonialisme, una forma d’expansió del supremacisme blanc que hauria d’haver estat al centre de la cerimònia en tot moment.

Crec que aquesta cerimònia no mereix més esforç d’anàlisi del que els seus creadors han dedicat a pensar-la.

Mereix més atenció reflexionar sobre el perquè és al centre del debat si Antonio López era un filantrop, si les seves “bones obres” l’exoneren del dolor causat, si va comerciar amb esclaus o només els tenia en propietat per explotar-los, si l’estàtua ha d’anar a aquest museu o bé a aquell altre… Per què la figura de l’esclavista és al centre i les víctimes del comerç de persones estan orbitant al seu voltant? Perquè tota la gestió de la retirada de l’estàtua s’ha fet al voltant d’acomiadar al “marquès” –durant tota la cerimònia de retirada de l’estàtua es va estar repetint l’“Adéu, marquès!”–, en comptes de donar la benvinguda a la memòria de les víctimes?

En el camp de la memòria, el més important és allò que es posa al lloc d’allò que es treu, reubica o resignifica. Just al contrari del que ha passat amb la figura d’Antonio López, en què tota la importància ha pertocat a l’estàtua. Era previsible que molts mitjans, tertulians, polítics, organitzacions d’extrema dreta i racistes volguessin mantenir intacte el monument. El que no era tan previsible és que qui ha capitalitzat la feina d’anys de moviments, organitzacions i associacions decolonials i antiracistes no fes cap treball conjunt amb aquests moviments per posar la memòria de les víctimes al centre.

esclaus

Situar les víctimes del colonialisme al centre implica recordar-les, explicar-ne els detalls, significar els llocs on eren empresonades les persones a l’espera de viatjar cap a les colònies, els carrers on es duien a terme les subhastes, els edificis i les institucions que s’han finançat amb la sang vessada, els llocs on s’enterraven els cadàvers dels esclaus que arribaven morts…

Situar les víctimes al centre també és explicar les grans relacions econòmiques entre aquella despossessió i l’acumulació de la riquesa d’aquelles famílies que encara ara la detenen, entre aquella desposessió i la misèria d’aquells i aquelles negres perpetuada fins als nostres dies. És explicar com es va construir el racisme amb precisió científica per tal d’avalar aquesta barbàrie i com a dia d’avui el racisme és una peça clau de l’engranatge capitalista.

Tot això es podia haver explicitat en la cerimònia i no es va fer. De la mateixa manera, en la substitució de l’estàtua d’Antonio López per una placa sobre les bullangues s’ha perdut l’oportunitat de convertir aquesta plaça en un homenatge a totes les víctimes del colonialisme i en una condemna de tots aquells que es van enriquir i d’aquells que encara ara s’enriqueixen a costa de la misèria i l’espoli dels altres pobles del món.

En definitiva, posar les víctimes al centre és deixar de fer intervencions sobre els fets que van marcar la història de les persones negres amb una mirada blanca, possibilitar que els descendents d’aquells esclaus hi diguin i facin la seva, retornar-los l’espai social que els pertany.