Ens deixa l’ historiador marxista de l’era dels extrems

Eric J. Hobsbawm va posar per títol a la seua gran història del segle XX L’era dels extrems. Era un segle que coneixia bé. Com remarcava l’obituari aparegut al periòdic The Guardian, Hobsbawm havia nascut en un excel·lent any per un comunista, el 1917, i se n’anava en plena crisi del capitalisme mundial tot just fa unes setmanes. Un bon comiat per a un britànic nascut a Alexandria, que s’havia fet comunista a l’Alemanya de Hitler, que no va demanar mai perdó pel seu compromís amb el marxisme i el comunisme i que als seus 94 anys, en ple col·lapse del capitalisme financer, plantejava la vigència del pensament marxià per al segle XXI, en el llibre “Com canviar el món”.

Amb poca mena de dubtes, Eric J. Hobsbawm ha estat l’ historiador marxista més influent i llegit del segle XX. Membre des de ben jove del Partit Comunista de la Gran Bretanya (CPGB) i del seu magnífic grup d’historiadors, al costat de noms de la talla d’E.P. Thompson, Rodney Hilton, Christhopher Hill o Victor Kiernan, l’activitat de Hobsbawm com a historiador i home d’esquerres ha estat incessant fins als seus darrers dies.

Si haguéssim de destacar les principals aportacions de Hobsbawm com a historiador, entre una producció variadíssima i inabastable, aquestes serien l’anàlisi del moviment obrer i la classe treballadora, els moviments populars i la mobilització camperola, la reflexió historiogràfica i les aportacions al cos del materialisme històric, els nacionalismes, amb la seua tesi tant debatuda de l’ invent de la tradició, i l’anàlisi global del món contemporani, a través de l’excel·lent sèrie d’”eres”, l’Era de la revolució, l’Era del capital<, i=””>l’Era de l’Imperi i la Història del Segle XX, a les quals hi podríem afegir la seua autobiografia.

Podríem dir,  com van fer Raphael Samuel i G. Stedman Jones, que l’obra de Hobsbawm es caracteritza per la capacitat d’entrelligar les proposicions clàssiques del marxisme amb les preocupacions empíriques de la història social i econòmica en una xarxa perfectament integrada. Cal assenyalar que el conjunt de l’obra de Hobsbawm descansa sobre tres fonaments historiogràfics importants: a) la preocupació de la transició històrica, és a dir de com s’estableixen històricament unes noves relacions de producció, b) la lluita de classes en el nucli del procés històric, concedint una especial rellevància a l’experiència de la classe treballadora en la seua totalitat i a la dimensió política d’aquesta experiència, i c) la construcció d’una història de la societat, una història total en el sentit de P. Vilar amb la voluntat d’explicar la lògica total dels processos històrics.

Més enllà dels fonaments generals de l’obra de Hobsbawm, les seues aportacions concretes han generat no poques controvèrsies històriques i polítiques. Segurament, la més rellevant d’ entre aquestes ha estat la seua anàlisi sobre el nacionalisme, més que no pas sobre la nació, com a fenomen històric. En més d’una ocasió, els prejudicis cap al nacionalisme en termes genèrics que el mateix Hobsbawm havia expressat en les seues obres li van impedir veure que al mateix temps que els nacionalismes han estat la base d’odis col·lectius i genocidis també han nodrit la lluita contra les dominacions imperials, la capacitat de transformar societats i la preservació de la diversitat cultural amenaçada. Tot i així, no podem menystenir la importància d’aportacions tant rellevants i útils en l’estudi dels nacionalismes com la de l’invent de la tradició o la concepció de la nació com a producte de la contemporaneïtat. En cap cas, els plantejaments de Hobsbawm sobre els moviments nacionals permeten desautoritzar el conjunt de la seua obra, com s’han apressat a fer a casa nostra publicistes de segona finançats per fundacions nascudes a l’ombra de la corrupció pairalista que ara parla d’Estat propi per continuar amb la repartidora. El que realment fa nosa és que un home com Hobsbawm acabés les seues memòries el 2002 amb un “No abandonem les armes, ni tant sols en els moments més difícils. La injustícia social ha de continuar essent denunciada i combatuda. El món no millorarà per si sol”. El març del 2013 apareixerà el seu darrer llibre, Fractured Spring