Per Anthony Timphants, professor emèrit de la Universitat de Winsconsin
Entre els habitacles de la Història sovint hi ha racons o calaixos o baguls que amaguen sorpreses més grans que els ossos de peluix que l’adolescent més enamorat -si està realment enamorat!- regala al seu primer amor en la primera cita en un parc d’atraccions. I és que ni tan sols l’hispanista més avesat en cultura i folklore de les terres ibèriques podria imaginar-se que, repassant documents i arxius de l’antiga ciutat romana de Valentia, trobaria un esdeveniment antropològicament tan peculiar com les Falles Populars i Combatives.
València, actual barri mariner de la gran urbs terolenca, fou en el seu moment capital d’una regió pròspera dins l’estat autonòmic del Regne d’Espanya. Sota el cabdillatge de Joan Carles II, el Caçador, l’anomenada Comunitat Valenciana1 visqué una època d’esplendor com no havia gaudit des del segle XV, quan fou l’ama i l’ànima de la Mediterrània Occidental.
Però, a diferència del Segle d’Or medieval, la gran València contemporània ens ha deixat escassos vestigis materials, perquè la particularitat del seu esplendor cultural i social consistia curiosament en un antecedent d’allò que hui en dia coneixem per l’obsolescència programada: la peribilitat, id est l’efimeresa.
És així com les grans construccions, els grans hòmens i dones i les grans obres d’art de l’època van sucumbir al pas temps; i de tots ells, l’exponent més extraordinari d’aquest comportament col·lectiu tan poc propi de l’Homo Oeconomicus foren, sens dubte, els monuments figuratius construïts amb matèries ignifugues -no sempre naturals- coneguts com a falles. Eren monuments que podien assolir grans dimensions i al voltant dels quals les diferents tribus2 de la ciutat realitzaven els rituals en honor al Pare de Déu Sant Josep i a la Mare de Déu Amparo; rituals de foc, festa i beuratges d’alcohol -entre altres desinhibidors- que culminaven amb la crema purificadora dels monuments.
Milers -milions!- de peregrins acudien a València cada any per ofrenar homenatge als deus i participar dels rituals que col·lapsaven la ciutat.
Però en arribar el segle XXI, quan València i les Falles assolien el punt més àlgid, començaren a aparèixer manifestacions díscoles que auguraven un canvi de cicle; anunciaven ja una època fosca, convulsa anys abans de la Primera Gran Crisi: entre aquestes manifestacions trobem les autoanomenades Falles Populars i Combatives (FPC).
L’espurna i la flama
A penes un testimoni escrit hem trobat dels inicis d’aquesta manifestació cultural: un text fundacional de l’any 2003 que encara hui es pot trobar al web.3 L’escrit en qüestió denunciava la mercantilització de les Falles i en reclamava un retorn a l’esperit popular i valencià. Concloïa amb una declaració contundent: “hem decidit que aquestes seran unes falles diferents. El carrer el farem nostre i la veu serà la nostra, eixirem i cridarem qui som, què volem i com ho volem.” El text no va signat, però, un estudi paleogràfic ens permet atribuir-lo als reductes pancatalanistes de la ciutat, possiblement a Endavant, que tenia com a zona influència el barri del Carme -en un perímetre no molt extens al voltant del Racó de la Corbella-, on tingueren lloc la majoria dels actes. Entre aquests, sembla ser que hi hagué passacarrers reivindicatius,4 taules informatives i concerts. Les xifres d’assistència són confuses i se situen en paràmetres entre la cinquantena i les 20.000 persones, ja que les fonts de l’època són poc concises en aquesta qüestió. Però independentment de l’assistència, la millor prova que la iniciativa fou reeixida fou el fet que l’any següent es tornà a repetir amb uns paràmetres molt semblants. La flama estava encesa.
La consolidació i la persecució
Passats els dos anys de vida, les Falles Populars i Combatives van experimentar una eclosió decisiva, que consolidà definitivament aquest model etno-cultural d’interacció social. Dos concerts destaquen de l’edició del 2005 que es realitzaren en uns terrenys sense construir5 al bell mig del Barri del Carme. Importants grups de l’època participaren en aquesta edició com eren Pirats Sound Sistema, Voltor, Prisoners of War o Orxata Sound System. També tocaren un grup de curt recorregut anomenat Banda del Barri, del qual no ha quedat cap cançó enregistrada però sí -curiosament- una samarreta promocional. D’aquesta edició cal destacar l’inici del Concurs de Paelles, que fou l’origen de l’actual Fira Internacional d’Arròs, Arrop i Tallaetes (que alternen anualment les ciutats de Tientsin i de Riola). L’any següent, les Falles Populars ampliaren programació i modificaren algunes localitzacions. Una intensa pluja -sense arribar a riuada- obligà a suspendre un dels concerts; però la resta d’actes se celebraren sense incidents, destacant-ne la primera edició de la calçotada fallera anti-repressiva i un correfoc amb els dimonis de Campanar. La crònica que emeteren els propis organitzadors afirmava que “poc a poc, hem de construir unes festes en les que [sic] puga participar qualsevol i que siguen un referent de la vitalitat cultural i política dels Països Catalans. Volem unes falles populars, valencianes i combatives!” Malgrat l’eufòria, amb l’èxit del 2006 també arribà la persecució política, en aquest cas a través d’una campanya de desprestigi orquestrada des d’un rotatiu local.6
La travessia del desert
Els anys 2007-2010 foren anys difícils per a les Falles Populars i Combatives. Com explica R. J. Cucú a la seua peculiar biografia, “el tancament del Racó de la Corbella, la convocatòria massiva de places públiques -i el conseqüent furor oposicional- minvaren considerablement la capacitat organitzativa de les FPC”,7 alhora que la pressió de l’Ajuntament anava en augment. Així mateix, troballes recents ens han permès afegir com a causa d’aquesta davallada l’esclat de la crisi financera i, en concret, la fallida de Lehman Brothers, on les FPC havien invertit els beneficis dels anys anteriors. D’aquesta manera, l’activitat de les Falles Populars i Combatives encetà una època implosiva, per bé que les creixents dificultats foren compensades per la col·laboració amb iniciatives semblants d’altres barris.
Gran part de l’activitat d’aquests anys se centrà en establiments com Ca Revolta o l’Ateneu Popular del Carme (ambdós d’imprecisa classificació legal) i hi hagué actes destacables, com l’exposició de “Les Falles durant la Segon República i la Guerra Civil” (2009) o l’inici de la tradició de la Nit d’Albaes i les Albaes Off (2010). Durant aquesta època també s’establí contacte amb altres festes alternatives d’arreu dels Països Catalans, fruit del qual nasqué la Coordinadora de Festes Majors Autogestionades (CFMA), de no molt llarga vida.
Els dies de glòria
L’any 2011, les FPC visqueren un reviscolament inesperat. Les preqüeles de la Primera Gran Crisi eren cada cop més fortes i, en aquest context, les Falles Populars esdevingueren un revulsiu més de la Societat del Malestar, que, passades les festes, decidí eixir al carrer massivament i acampar en places cèntriques, emulant els monuments cremats poques setmanes abans. D’aquest any és el Primer Llibret de Falla de les FPC. El llibret pogué veure la llum gràcies a una “vietnamita” que la banda organitzada clandestina Moixama (Politico-Militar) havia conservat amagat des de la Dictadura.8 L’any següent, el 2012, les FPC feren el l’assalt definitiu a les antigues noves tecnologies i les anomenades xarxes socials virtuals. Amb un projecte de micro-mecenatge i amb desenes de persones dedicades a promocionar els actes per la web, aconseguiren completar una programació intensa que recollia els grans clàssics de la festa valenciana: solars, albaes, paelles, calçots i beuratges alcohòlics d’arrels ancestrals. A més, grans noms de l’escena musical pancatalana (Obrint Pas, Arrap o ESOC, entre d’altres) col·laboraren en la que era la desena edició de les Falles Populars i Combatives.9
Després del 2012, el buit documental ens impedeix conèixer l’evolució de les FPC. Tot indica que la línia ascendent encetada els anys anteriors es mantenia. Però els pocs testimonis indiquen que ja els primers actes se celebraren enmig d’un clima de gran efervescència social, que culminaren en la Gran Revolta Fallera del març del 2013, durant la qual els valencians decidiren -no només contra pronòstic, sinó contra la pròpia tradició- prendre foc a coses menys ignifugues que els monuments fallers, però certament amb més mèrits per ser cremats. Entre ells, molts dels arxius històrics.
1Sembla que el nom de Comunitat es fruit de la combinació dels dos mites fundacionals d’aquest territori: la Crònica dels Fets, atribuïda al Rei Enjaume, i El senyor dels anells, de l’escriptor britànic i estiuejant de Gata de Gorgos J. R. R. Tolkien.
2Tribus en el sentit clàssic: i.e. agrupació de famílies o clans que ocupen un territori propi i constitueix una entitat autònoma des del punt de vista social i polític, DIEC. No en l’accepció moderna equiparable a bandes urbanes, que tampoc s’ha de confondre amb les bandes de música, molt abundants, d’altra banda, a la València de l’època.
3http://www.facebook.com/racodelacorbella
4Passacarrer o cercavila, terme usat a l’època per referir-se a processons de tipus polític, sovint substituint ciris per estendards i precedits per teles o plàstics estampats amb lemes varis.
5En terminologia de l’època: solar, descampat. Pels testimonis documentals sembla que els solars proliferaren precisament durant l’època de màxima eufòria constructora; aquesta aparent contradicció ha fet que alguns experts consideren que els solars tenien una funció urbanística i/o paisatgística central dins el característic Model Valencià de Ciutat Mediterrània (MVCM).
6Amb data del 19 de març el Levante-EMV publicà una notícia al web amb el títol “La policia desmonta una verbena ilegal en el patio de un colegio público de Valencia” (http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/3097/policia-desmonta-verbena-ilegal-patio-colegio-publico-valenciabrbr/183426.html). La notícia mereix dos aclariments: el mateix periòdic rectificava l’endemà explicant que ni s’havia desmuntat, ni la festa era il·legal, però remarcava la imperdonable acusació d’haver venut alcohol. Cal recordar que Levante era el nom imposat en acabar la Guerra d’Espanya (1936-1939) a la capçalera d’adscripció blasquista El Mercantil Valenciano, fundada al final del segle XIX i confiscada pels vencedors. L’altre aclariment: les Escoles Públiques eren centres d’educació primària finançats per l’Estat i amb limitada tutela de l’Església; sobrevisqueren amb més pena que glòria escassament un segle, fins que foren liquidades amb la Primera Gran Crisi.
7R. J. Cucú, Del magenta al turquesa. La transacció valenciana, Terol, Editorial 3 i 54, 2043.
8El Primer Llibret esdevingué amb el temps un xicotet manual de la resistència periurbana, que influí totes les grans revoltes posteriors. La Primavera Valenciana i la Intifalla de l’any 2012 es poden considerar les primeres manifestacions polítiques derivades d’aquest profund cos doctrinal (del qual Marta Harnecker féu un polèmic resum, poc abans de morir).
9Per arbitrarietats del calendari gregorià, les 10s falles populars i combatives corresponen al 9è any de vida de les FPC.
){kind=link}