Com valores les mesures econòmiques dels governs central i autonòmics? Com afecten a l’àmbit agrícola?
La resposta del govern central en referència als ajuts destinats a l’economia són limitats i adreçats al manteniment de les gran empreses i no a les PIME, autònoms o treballadors. Bona part de la classe treballadora no computa tot el sou a la base salarial, i amb els ERTO qui en surt més perjudicat és qui veu reduït el seu salari a partir d’una base molt magra. A més, la picaresca d’aquest país, tan poc donat a entendre el que és la caixa comuna de tots, està fent que hi hagi igualment acomiadaments quan segons el decret no es poden fer, o que hi hagi empreses que han fet ERTO però que tenen als treballadors igualment treballant a porta tancada o fent teletreball, així el salari d’aquests treballadors el paguem de la caixa comuna i el benefici queda per la patronal, sense que hagi augmentat les inspeccions de treball.
Gemma Casal, Antropòloga, especialitzada en canvi social en el món rural.
En el món rural, la majoria són petites empreses o PIME i molts autònoms. A banda els tres sectors fonamentals en les zones rurals i de muntanya són l’agricultura, el sector turístic i de serveis que s’ha vist completament aturat pel confinament; i els serveis d’atenció i cures a la gent gran que viu un drama amb la manca de recursos per atendre la pandèmia, o bé amb l’acomiadament de moltes cuidadores que en molts casos són persones migrades sense regularització administrativa o sense contracte laboral que no estan contemplades en el real decret d’ajuda a aquest sector.
En l’àmbit agrícola gairebé no s’hi han destinat ajuts, perquè es considera un sector essencial i que continua en funcionament. Però la realitat és més greu perquè partim d’un país que ha desmantellat la seva sobirania alimentària, això vol dir un ampli sector agrari que no treballa per omplir els nostres supermercats sinó per l’exportació de productes, i no tots per alimentació. O sigui, no generem aliments, sinó mercaderies i això és un greu problema davant una situació com la que vivim. Per fer funcionar aquest engranatge es demana una gran quantitat de mà d’obra en sectors com el fruiter, i malgrat que aquest any es veuen abocats a no aconseguir mà d’obra de països comunitaris o a importar-la de països tercers, no poden ocupar la mà d’obra local perquè molta es troba sense regularització administrativa i el govern de l’estat no ha obert la regularització a tothom, sinó que de manera utilitarista i racista tan sols a uns quants joves i mentre duri l’estat d’alarma, per tornar-los a deixar en la clandestinitat i explotats un cop acabi. Les ajudes econòmiques tampoc s’han destinat a potenciar l’agroecologia, essencial per afrontar la pandèmia, la salut de la població i el futur que en espera de recessió i tancament de fronteres. La pagesia que fa venda de proximitat veu tancats els seus mercats a l’exterior locals en moltes poblacions, mentre es permet la venda d’aliments d’importació en grans superfícies comercials amb molta menys seguretat davant la propagació del coronavirus.
Com valores la resposta sindical a la crisi (tant la dels sindicats anomenats majoritaris com la dels alternatius o combatius, si n’hi ha) en el cas del camp?**
Els sindicats majoritaris gairebé no han badat boca, excepte en llençar la consigna a la classe treballadora que ja recuperaran les hores que ara no treballen en aquest «permís retribuït», el que fa evident és el seu allunyament de classe i que les seves negociacions amb el govern i la patronal no són tals, sinó més aviat en fan de portantveus. I tot i que ningú està preparat per la situació actual, en el cas dels sindicats majoritaris és especialment dramàtic perquè significa que enlloc d’enfortir-se des de l’última crisi i revisar el paper que hi van tenir, el que han fet és alienar-se encara més i desmantellar el potencial transformador que tenien en les seves bases.
Els sindicats minoritzats, o de classe, no tenen articulada la seva gran potencialitat per fer front als decrets constants del govern i a la crisi; però en canvi estan fent esforços per establir algunes eines de resposta quan acabi la pandèmia comenci la recessió i enorme crisi, caldrà veure la resposta de les persones treballadores que ara són emprats per mantenir els beneficis del gran capital i exposada la seva salut.
Tal tenir en compte que ni els uns ni els altres tenen una presència important en el camp. Els sindicats majoritaris tenen més representació sindical en les grans empreses agràries però només en càrrecs intermedis i en personal fixe. L’elevat nombre de persones eventuals en el treball agrari, el jornalerisme temporal de les campanyes agràries, reclama milers de treballadors que no estan sindicats, i en un nombre molt elevat de casos ni tan sols tenen dret a fer-ho perquè no tenen la regularització administrativa i són emprats com a mà d’obra barata, sense drets i una elevada explotació i abusos laborals.
Els sindicats agraris, la patronal, es troben ara entre les cordes davant de campanyes agràries de la fruita que no poden dur a terme per falta de mà d’obra, tenen una visió completament utilitarista de la situació però no es plantegen l’única solució possible: el canvi de model agrari per a respondre al mercat local.
Com ha afectat als serveis i prestacions socials?
La hipercentralització de Catalunya en l’àrea metropolitana de Barcelona fa anys que fa notar els seus efectes a la resta de Catalunya. Bona part del món rural es troba sota mínims en infraestructures, serveis socials i sanitaris per una manca de política d’equilibri territorial; un clar exemple és que en les cinc comarques de l’Alt Pirineu no hi ha ni un sol llit d’UCI en aquests moments tan necessaris i una manca evident de professionals de la medicina en diferents especialitats. Un gran nombre d’ajuntaments molt petits no gaudeixen dels recursos mínims per al manteniment quotidià, molt menys en un moment de crisi sanitària.
El nombre d’aturats de les comarques amb menys població no farà augmentar de manera significativa la llista de l’atur a Catalunya, però a nivell territorial pot suposar la mort de moltes comarques sinó hi ha una aposta clara per ajusts destinats a l’equilibri i sostenibilitat territorial.
Tot i així moltes de les mancances s’estan intentant suplir a partir de les xarxes de suport veïnal, més acostumades a funcionar i autogestionar-se davant la realitat de la llunyania de l’administració.
En zones més urbanes, com la ciutat de Lleida, la crisi ha posat de relleu que hi ha un alt nombre de població que viu al límit de la pobresa i en pocs dies ha augmentat les demandes d’aliments, així com s’ha visibilitzat novament l’eleva nombre de persones sense llar, tot i ser moltes d’elles treballadores del camp.
Quines mesures creus que serien necessàries, viables, útils per superar la crisi sense perjudicar el medi rural i la classe treballadora del camp?
En aquests moments és possible l’agricultura industrial sense que intervingui ni un/a pagès/a, però no és possible sense milers de treballadors agraris. Per tant cal dotar a tothom dels drets fonamentals, cal amb urgència la regularització de les persones migrants perquè puguin treballar al camp o en qualsevol sector amb garantia de drets i amb accés a tots els serveis fonametnals.
Per altra banda, és urgent la recuperació de la sobirania alimentària, cal l’impuls de l’agroecologia i el suport al mercat local per no dependre d’importacions d’aliments bàsics, ara amb preus fluctuants en el mercat. Evidentment, això comporta apostar per un canvi de model agrari d’arrel, blindar la sobirania alimentària i garantir l’accés a la terra productiva per part de la pagesia que garanteixi el respecte mediambiental fonamental pels recursos i la biodiversitat.
I per últim, és important apropar el govern de totes a tots els territoris, la creació d’infraestructures i serveis arreu del país per evitar el despoblament i garantir l’accés als serveis bàsics a tota la població.
Quines conseqüències pot tenir aquesta epidèmia per a l’economia i en concret el sector agrícola? Ve una nova recessió? com afectarà a l’agricultura?
La pandèmia portarà a una gran recessió, el món canviarà, està canviant i caldran estratègies valentes per sobreviure en un planeta cada vegada més amenaçat per elements que no podem controlar. Revertir-los implica recuperar la biodiversitat, decréixer i augmentar la solidaritat global. La supervivència només passa per canviar el model capitalista cap a un altre model més solidari, des del feminisme i el respecte al medi natural,
L’element més negatiu el sector agrari pot ser serà l’augment de la intensificació de l’agricultura industrial, amb la consegüent pèrdua de sobirania sobre la terra i els recursos naturals, més explotació de les persones jornaleres i més control sobre l’alimentació per part de les grans multinacionals.
Però cal una mirada en positiu. La crisi ha posat sobre la taula què ha suposat la pèrdua de sobirania alimentària, han augmentat les veus que reclamen més accés als mercats locals i als productes de proximitat; i en aquest espai la pagesia agroecològica han mostrat una gran capacitat d’articulació per mantenir els seus productes en el mercat, per establir xarxes de suport comunitari i, a la vegada de donar veu als estudis científics que apunten a l’agroindústria com una de les principals causes de la pandèmia.
