La majoria absoluta obtinguda ahir per l’AKP a Turquia és difícil d’entendre sense posar-la en context. Com ha pogut, el partit conservador islamista, passar d’un 41 % a un 49 % en menys de quatre mesos? Només ha estat mèrit de fer repetir les eleccions?
L’objectiu de l’AKP, i en especial del seu president Racip Tayyip Erdogan, el 7 de juny era ampliar la seva majoria absoluta i fer una reforma del sistema polític turc. Per fer-ho calia passar dels 326 escons que havia obtingut el 2011 a 330. Això és les dues terceres parts de l’hemicicle. Però l’ascens de l’HDP, el partit d’esquerra, feminista i pro kurd, va esberlar tot el projecte autoritari d’Erdogan. El 7 de juny de 2015 l’AKP va passar de 326 a 258 escons. Bona part d’aquest descens de 68 escons va tenir a veure amb la irrupció al parlament de l’HDP amb 80 escons.
Digerint la derrota, Erdogan va posar en marxa els mecanismes de l’estat paral·lel que governa Turquia, de facto, des de la seva fundació per Kemal Ataturk. Cercles de militars i sobretot els serveis secrets, el MIT. Aquests sectors han protagonitzat tres cops d’estat els darrers anys quan la situació política no ha convingut als seus interessos. Dos dies abans de les eleccions ja va posar-se en marxa amb una bomba al míting central de l’HDP a la principal ciutat kurda de Turquia, Amed. Van morir 3 persones però el cop van ser les 402 ferides. Ningú el va reivindicar. Pur terrorisme en el sentit de crear terror en una opció política.
El 20 de juliol, a Suruç, va esclatar una potent bomba a una reunió de joves d’esquerra turcs que formaven una delegació d’ajuda humanitària cap al Kurdistan sirià. Van morir 34 persones en l’atemptat més sagnant a Turquia en dècades. Dies abans Turquia havia obert la frontera i deixat passar desenes de milers de refugiats cap a Europa. A Turquia hi viuen (malviuen) dos milions de refugiades procedents en especial de Síria, l’Iraq i l’Afganistan. Aquest estiu Europa ha viscut l’arribada de moltes d’aquestes persones com un drama humanitari. Essent-ho, cal observar el seu vessant polític. La majoria d’aquests refugiats ho són des de 2011 i 2012. Per què arriben ara? Per què Erdogan els està fent servir com a xantatge. Si Europa no vol que arribin més ha de callar davant la seva deriva autoritària. I més que callar ha de pagar tres bilions d’€ i agenollar-se. Només així s’entén la visita d’Angela Merkel dies abans de les eleccions reunint-se amb Erdogan i afirmant que, amb ell, l’entrada turca a la Unió Europea és molt possible. Aquest fet ha estat decisiu a nivell de legitimitat del president.
Atacs al PKK i l’HDP
El tercer acte de l’obra teatral fou utilitzar l’atemptat de Suruç per fer un gir de 360 graus i tornar on era. Turquia va culpar l’Estat Islàmic però aquest no va reconèixer –ne l’autoria. Ankara va afirmar que iniciava una guerra contra “qualsevol terrorisme”. I en lloc d’atacar l’Estat Islàmic, tres dies després de Suruç reiniciava la guerra contra la resistència kurda del PKK. Una guerra aturada des de finals de 2012 en un “procés de solució”. A partir d’aquí han vingut mig miler de violacions de l’espai aeri iraquià, militarització del Kurdistan,centenars de civils assassinats o també de guerrillers. En dos casos l’exèrcit ha arrossegat els cadàvers d’un noi i una noia kurdes pels carrers. I Europa ha callat.
Paral·lelament s’ha demonitzat l’HDP. S’ha detingut 2.500 dels seus quadres, s’ha desposseït 20 alcaldes i alcaldesses escollides amb més del 90 % dels vots, s’ha assaltat la seva seu central i 200 seus del partit i se l’ha demonitzat als mitjans de comunicació turcs. La consigna és HDP és violència i terrorisme. La víctima ha aparegut com botxí. Els atemptats d’Ankara, no reivindicats per ningú, i provocant la pitjor matança terrorista de la història turca han estat el punt màxim de l’estratègia d’Erdogan. Cent morts i 400 ferits en una manifestació, per la pau, de l’oposició. El mateix dia el PKK declarava un alto el foc per no entorpir les eleccions. I encara alguns analistes espanyols culpen el PKK dels resultats electorals. Arran dels atemptats l’HDP no ha fet campanya electoral per por a més atemptats.
En un país on a cada elecció hem d’escoltar què són els estrictes “blocs electorals” podem fer un cop d’ull a la repartició de la presència durant la campanya dels grans partits. AKP ha tingut 59 hores, l’oposició d’esquerra 5, la neofeixista 70 minuts … i l’HDP 18 minuts. A més, l’AKP ha dedicat gairebé tot el seu espai a demonitzar l’HDP.
És amb aquest escenari que hem de llegir els resultats. L’AKP ha guanyat, sí, amb 316 escons però no ha arribat als 330. I la sorpresa no és el descens de l’HDP, de 80 a 59 escons sinó que hagi aconseguit entrar al parlament amb un escenari dantesc. Al que cal afegir un frau evident. Pobles on hi ha més vots que votants censats, desaparició d’urnes i substitució per d’altres dutes per l’AKP, traspàs erroni d’actes per exemple a Batman on HDP obté 71 % i se li atorga un 1,2 %. Tot plegat amb observadors de l’OSCE repartits només a la part oest de Turquia i sense presència a l’est on té el seu rocafort l’HDP i on el frau ha estat pitjor.
A partir d’ara s’obre un escenari complex. Erdogan té una majoria absoluta insuficient i és novament l’HDP el qui evita que pugui aplicar el seu cop d’estat encobert. Per tant, res fa pensar que l’estratègia de violència contra l’oposició i sobretot contra la minoria kurda disminuirà. Al contrari, Erdogan té molt clar que l’HDP ha de desaparèixer i que ningú s’hi oposarà. Novament els kurds no tenen més amics que les muntanyes i Europa, prefereix que siguin massacrats a rebre dos milions de persones refugiades.
