És clar que hi ha alternativa
La morositat del crèdit concedit per bancs i caixes es va elevar al 6,19%; des del setembre de 1995 no s’havien assolit uns nivells similars. Les dades les va publicar el 18 d’abril el Banc d’Espanya. D’aquesta manera, la xifra absoluta d’impagaments del sistema financer espanyol sumava 112.000 milions d’euros a finals de febrer. És a dir, el deute de la banca havia augmentat en 1.800 milions en un mes. A pesar de tot, el deute de l’aparell estatal és força baix comparat amb el d’altres països europeus, com per exemple els intervinguts Grècia, Irlanda i Portugal. El govern liberal del PSOE va garantir amb tot de retallades socials i laborals que el deute de l’Estat no augmentara. Ho va fer i al nostre país totes les persones treballadores ho van notar.
Ara bé, segueix havent-hi una situació complicada: a la banca privada. El govern espanyol va injectar milers de milions d’euros fa un parell d’anys, va obligar la concentració de caixes i ara busca duros del govern xinès. Però tot això no ha solucionat la pujada de les hipoteques, l’augment de l’atur, la davallada de les prestacions socials… Les mesures -aplicades tal i com dictava el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial- no han buscat millorar la situació de les classes populars, que són les que més estan patint, sinó salvaguardar i millorar els beneficis de l’elit financera i empresarial. Per contra, tal vegada hauria estat bé no insuflar diners a la banca per evitar la fallida i sí nacionalitzar els sectors estratègics amb forts beneficis, com ara Repsol YPF, Telefónica, Banco Santander, Inditex, Iberdrola, Endesa…
El PSOE va intentar aplicar als Països Catalans mesures keynesianes (estimular l’oferta i la demanda i l’ocupació amb la intervenció estatal) amb el Plan E al gener del 2009, però se’n van adonar que que no era suficient. La situació econòmica era massa greu i els diners de l’Estat insuficients (sense entrar a valorar les formes d’aplicació). Però què haguera passat si s’hagueren expropiat les empreses esmentades abans, haurien tingut prou diners? El govern estatal francès i espanyol i els governs de les autonomies han optat per reduir el deute de l’Estat reduint despesa social i reduint el deute de les bancs i caixes fusionant-les i injectant-hi diners. La Generalitat principatina ha fet una retallada important en drets socials (sanitat, educació, cultura…), mentrestant el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, va anunciar el 18 d’abril que volia baixar l’impost d’IRPF a les rendes més altes i va suprimir l’Impost de successions. Pel seu cantó, la Plataforma en defensa de l’aplicació de la Llei de dependència al País Valencià es queixava al març que la Generalitat entrebancava els processos burocràtics i 8.000 persones havien mort des que la llei era vigent esperant els diners. A la Catalunya del Nord el 2008, segons xifres de l’Institut d’estadística francès, vora el 20% de la població estava sota el llindar de pobresa…
Amb els diners que s’obtindrien de les nacionalitzacions es podrien crear empreses estatals que oferisquen serveis socials de tota mena que ara són necessaris. O es podrien crear empreses a nivell local gestionades directament per associacions veïnals, per col·lectius que treballen des de la proximitat, des de la base. O es podria oferir l’educació gratuïtament a tots els nivells per fomentar la inversió en I+D+R (tenint en compte amb quanta insistència se’n parla darrerament). Tot açò genera ocupació, alleugereix la càrrega econòmica que paguen els sectors populars pels serveis socials i, per tant, estimula el consum de productes i serveis que alhora es poden oferir des d’empreses públiques i aportar ingressos a l’Estat. Vaja, el mateix que estan fent empreses com ara Repsol YPF, Telefónica, Banco Santander, Inditex, Iberdrola, Endesa, però enduent-se els beneficis de manera privada i socialitzant les pèrdues.
