De cop i volta sembla que les societats europees, o, si més no els seus sectors més políticament sensibles, s’hagin adonat de l’existència d’un perill feixista. L’estat espanyol no fa excepció i, encara que a alguns l’assumpte ens desvetlli un cert estupor, comencen a sovintejar articles, tertúlies, debats, iniciatives, crides etc. que alerten del sorgiment sobtat d’aquesta amenaça a les nostres democràcies.
La primera dificultat la trobem tanmateix a l’hora de posar-nos d’acord sobre la seva definició, ja que algunes organitzacions especialitzades ens recorden una i altra vegada que cal distingir, a l’hora d’adjectivar, entre “dretes” (Ciudadanos, tabarnícoles i PP) i neofeixistes (Hogares sociales, Voxes i Plataformes per Catalunya), única diana legítima del nostre bel·licisme antitotalitari.
És evident que no tot és feixisme, que un sistema democràtic parlamentari no és el mateix que la dictadura d’un partit únic, que hi ha diferències entre quadres de partits institucionalitzats i grups de pandilleros i retrògrads. Però també és evident que per entendre el fenomen no podem limitar-nos a la que fou només una de les manifestacions del feixisme històric, l’esquadrisme.
He llegit anàlisis en aparença rigoroses segons les quals no es pot parlar de feixisme, ni a propòsit de les institucions del règim espanyol ni dels partits de la dreta parlamentària, argumentant que en tots aquests àmbits s’accepten els principis d’un sistema parlamentari amb el reconeixement formal d’una sèrie de drets civils i polítics.
Podríem fer moltes crítiques des del punt de vista històric a aquest enfocament, recordant que el feixisme italià va conviure per uns quants anys, ja després de la marxa sobre Roma, amb un sistema de pluripartidisme, de relativa llibertat de premsa. Que es va afirmar i consolidar a través de les urnes i de forma progressiva. Que era un moviment de masses del qual l’esquadrisme era només la punta de llança. Que en el seu interior hi habitava una complexa varietat de subjectes artístics, culturals, polítics. Que es va apoderar amb facilitat de les institucions claus de l’estat per la proximitat ideològica i d’interessos amb els seus valedors. Que va ser un moviment que va inaugurar l’ús a efectes propagandístics i formadors de les opinions públiques dels nous mitjans de comunicació de masses (radio i cinema).
Però també observar que l’extrema dreta d’avui aquí és el darrer producte d’un coktail on es barregen la impunitat garantida a tots els crims del franquisme i d’una “transició” dilatada fins avui, durant la qual es va normalitzar la transformació d’una república en monarquia per voluntat d’un dictador, es van normalitzar l’Audiència nacional i el Tribunal suprem, la potestat de l’exèrcit de resoldre assumptes polítics, es van mantenir intactes tots i cadascú dels privilegis acumulats per l’oligarquia durant segles d’opressió i explotació i rapinya colonial, es van acceptar resignadament la tortura al país basc, la llei de partits, la repressió de jornalers andalusos, es va callar davant l’aprovació d’ordenances cíviques i lleis mordasses i un etcètera infinit d’episodis en que hem reculat col·lectivament i sovint sense ni tan sols queixar-nos davant les retallades de llibertats i la imposició de no valors patriarcals i racistes. Tot mentre paral·lelament s’anava difonent arreu els principis d’individualisme i competitivitat, fins a introduir en el nostre vocabulari d’esquerres radicals, convertits en positius, termes com a meritocràcia i lideratge…
Esquadres ultres que actuen als carrers, sovint compostes per membres de C’s, Vox, neonazis i membres dels cossos policials espanyols.
Avui, a una societat agitada per crisi econòmica i l’esclat de republicanisme català, el sistema respon amb partits de massa finançats per la banca, guiats per líders que no veuen oprimits i opressors si no només espanyols, que combreguen amb totes i cada una de les exigències de mercat i capital, que es reclamen de la modernitat globalitzada i de la tradició més carrinclona i sanguinària. Amb un estat que ha canviat el vestit però no la roba interior i que manté una contundent bel·ligerància contra les manifestacions, siguin per acció o opinió, de insubmissió social. Amb escamots de llaçofòbics i cantadors de Cara al sol que assetgen el diferent. Amb nous (però no tant si pensem a l’estratègia de la tensió a la Itàlia dels 70) elements legitimadors de l’autoritarisme estatal com l’anomenat gihadisme.
Això permet parlar de règim feixista? No. Però si pensem en el feixisme com un procés veurem la necessitat d’anar molt més enllà de les expressions polítiques més estridents, que més aviat tenen sovint un paper de provocació i legitimació dels seus titellaires. I això no és banalitzar.
Banalitzar el feixisme és reduir-ho al simple matonisme de naziskins o de ultres amb esvàstiques.
Banalitzar el feixisme és excloure de la seva definició institucions claus de l’estat espanyol que són emanació directa del regim franquista. Obviar que ja fa temps que tenim als governs – escollits via urnes… mira, com en Mussolini i l’Hitler – partits capaços d’aplicar estats d’excepció, censura, guerra bruta, repressió política.
Banalitzar el feixisme és oblidar-ne els objectius, per exemple el disciplinament d’una societat, el seu control absolut. I no veure que avui per assolir-los l’aparell de dominació disposa d’eines molt més eficaces que una OVRA o una STASI: càmeres, algoritmes, mòbils i xarxes socials.
Banalitzar el feixisme és tancar-lo en una foto fixa: un partit únic que imposa amb violència i fins al deliri genocida, una ideologia basada en el culte a la força, a la pàtria i al líder i no veure’l pel que és: un procés, la progressió d’un riu de magma que va destruint gradualment a poc tot allò que de viu i esperançador hi ha en una societat.
Per oposar-s’hi – perquè els ritmes s’han accelerat innegablement – caldrà doncs mantenir la lluita al carrer per visibilitzar les manifestacions més extremes del moviment, però emmarcant-les en una estratègia d’atac sistemàtic a tots els fils que les mouen. Allà on – premsa, televisió, acte polític, cambra legislativa, tribunal, comissaria, caserna – es produeixi una agressió a llibertats i drets o una iniciativa que en suggereixi les retallades ens haurem de plantar. Perquè els fills de la “bèstia que sempre està fecunda” (Bertolt Brecht) avancen i en molts àmbits. I contra el feixisme, ja ho sabem, “ni un pas enrere”
