Durant les dues últimes setmanes, Europa ha mostrat el millor i el pitjor d’ella mateixa. Mentre en un racó del Mediterrani un poble fart de l’austeritat donava una lliçó de democràcia, als despatxos de Brussel·les, Berlin i Frankfurt s’atacava per terra, mar i aire la possibilitat que Grècia pogués exercir la seva sobirania i escollir un camí diferent al dels últims cinc anys de retallades.
El referèndum s’ha desenvolupat sota enormes pressions, tant per evitar-lo com per condicionar el seu resultat. Per una banda, la fuga de capitals va obligar el govern grec a tancar els bancs i limitar la retirada d’efectiu a 60 euros per persona i dia. Els jubilats que no tenen targeta de crèdit poden retirar 240 euros de la seva pensió. El Banc Central Europeu ha mantingut oberta la línia de liquiditat extraordinària per Grècia, però ho ha fet decidint cada 24 hores si la mantenia, de manera que al mateix temps que garantia liquiditat, exercia una amenaça ja que podia tallar l’aixeta en qualsevol moment. L’estratègia dels mercats era clara: ofegar econòmicament una població que ja ha perdut molt amb la crisi per tal de condicionar el seu vot.
Els mitjans de comunicació i la campanya pel No
La campanya mediàtica ha estat igual o més dura. A les cadenes privades gregues, les raons per votar no han estat absents o caricaturitzades. El dilluns després de la convocatòria del referèndum, per exemple, la principal cadena dedicada a informatius, Skaï, va oferir una programació especial durant vuit hores, amb diferents taules de debat, en les quals no va haver-hi cap convidat que defensés el No. Les cadenes Skaï y Mega, les dues més grans, van convocar a les manifestacions pel Sí mentre no cobrien les del No. D’altra banda, la televisió pública ERT, reoberta recentment, ha mantingut una neutralitat exquisida.
Sobirania real
Des del 2012, Syriza considera que l’estat nacional és “una barrera a l’articulació de la lluita de classes, a la mateixa escala en què actua el capitalisme financer”. Ser un estat independent no significa res formalment si des d’instàncies superiors com les europees s’impedeix exercir la sobirania en tot el que té a veure amb la política econòmica. Segons aquesta tesi, no n’hi ha prou amb guanyar les eleccions d’un estat per produir canvis reals. La veritable batalla per la sobirania té lloc a Europa.
Grècia és un país la indústria del qual va ser desmantellada i no és una estructura econòmica independent. Forma part de l’engranatge constituït sobre la divisió continental del treball que és la Unió Europea en l’ordre neoliberal. La batalla que té lloc contra el deute no és econòmica, sinó política. L’economia grega només suposa el 2% del PIB europeu però al mateix temps el país està demostrant, gràcies a una mobilització multitudinària i sostinguda, que el neoliberalisme no és invencible.
Grècia ha inaugurat una fase de guerra oberta contra el neoliberalisme i la democràcia. A la Unió Europea, mai havia estat tan evident que ambdós són incompatibles. Mai fins ara un soci comunitari havia discrepat obertament amb tots els altres governs. La reacció contra el govern de Tsipras ha estat exactament igual per part de liberals, conservadors i socialdemòcrates, demostradnt que són tres expressions del mateix comandament.
I, malgrat tot, el poble grec va votar per un marge molt superior a l’esperat contra les polítiques d’austeritat. Per segona vegada en només cinc mesos, l’austeritat va perdre a les urnes amb un 61% de vots pel no, que en aquest context representa una victòria rotunda. Però al guerra segueix. Els creditors no han acceptat la legitimitat del referèndum i el resultat. Ahir, Merkel va arribar a dir que obligaria Grècia a acceptar un acord pitjor que el que va motivar el referèndum.
L’acord al qual s’arribi finalment serà fruit, òbviament, de la relació de força entre les parts. El desequilibri és enorme, per la qual cosa Syriza busca desesperadament aliats europeus amb els quals pugui conformar un camp oposat a l’austeritat a escala europea. Les seves esperances se centren en les eleccions a l’estat espanyol al novembre i les d’Irlanda al febrer. Syriza necessita com l’aire que respira les victòries de Podem i el Sinn Fein. En la resta d’estats europeus les forces que creixen són l’extrema dreta euroescèptica, amb les quals Syriza no hi vol tenir res a veure.
El paper del KKE
El partit comunista de Grècia es va oposar a la celebració del referèndum. Una vegada convocat va demanar el vot nul. La seva argumentació es va basar en què s’oposava tant a la Troika com a la proposta del govern de Syriza. Encara que alguns dels seus militants han manifestat a L’Accent que han votat No, els resultats electorals suggereixen que la majoria de la seva militància ha seguit la disciplina de partit. El vot nul va ser del 5,80%, pràcticament el mateix percentatge en el qual el KKE està instal·lat electoralment.
Del referèndum, se n’extreuen dues conclusions principals. La primera, que Europa segueix sent una idea en disputa. Encara que el caràcter neoliberal de la UE és indiscutible, la batalla de Grècia demostra que és possible imaginar altres marcs de relació entre els pobles del vell continent. Una de les consignes més repetides pels partidaris del No ha estat “no marxem d’Europa, canviarem Europa”.
La segona conclusió és que Grècia segueix en peu de guerra contra l’austeritat. Ho ha fet a través de vagues generals, a través d’una mobilització multitudinària sostinguda i també a través de les urnes. És un avís per als tecnòcrates, però també per al govern de Syriza. El poble grec no acceptarà qualsevol acord. El carisma de Tsipras és més gran que mai, però està completament condicionat a que aquest no accepti cap acord que provoqui més retallades i privatitzacions. Tothom entén que pugui haver-hi cessions si l’acord global permet no pagar una part important del deute, però si Tsipras cedeix en punts clau, tindrà un problema al carrer.
