Hintel·ligència policial
“Si pica, cura”, ens deien de petitets. I pel que sembla, la “ferida catalana”, la mateixa que fa tres-cents anys que supura, deu anar camí de guarir-se per la via ràpida, o per la Via Catalana cap a la independència que, pel que ens ocupa, ve a ser més o menys el mateix.
I és que el que és picar, a fe de món que aquesta Via pica. Els pica als particionistes que posen el crit al cel només de pensar que un tram del camí pugui unir Alcanar amb Vinaròs, escenificant que el nostre poble s’estèn més enllà d’allò que dicten les artificials fronteres provincials estatals; els pica als autonomistes que no suporten comprovar com la solució independentista ha enterrat, per submisa i caduca, qualsevol opció estatutària; els pica als federalistes (o potser haurem d’acabar dient que li pica al federalista, perquè arribem a dubtar que en quedi més d’un) que arriben fins al deliri de voler limitar la llibertat d’expressió proposant que els manifestants (només els de la Via Catalana, no fos cas) paguin la factura del desplegament policial per vigilar la marxa (factura que, dit d’altra banda, hauria de ser equivalent a zero, exactament el mateix número de policies que convenen a la via); i els pica als rancis espanyolistes que, aquests sí, no amaguen gaire les seves intencions i arriben fins i tot a demanar la prohibició de la via per violenta, segurament per seguir la tradició acumulada amb el anys en això de les prohibicions i la violència.
Però si a algú pica en especial la via independentista és als capatassos de la hintel·ligència policial espanyola, a aquells que s’anomenaven “responsables de la lluita antiterrorista”, els mateixos que han viscut a tot drap durant anys i panys a compte dels foscos fons reservats que els proporcionaven les clavegueres de l’estat i que ara veuen com pot acabar-se’ls el xollo. Els darrers vint-i-dos mesos s’han encarregat de demostrar que la seva no era una lluita “contra el terrorisme” sinó una persecució paranoica de qualsevol independentisme. Ho demostra (la seva coïssor, la seva paranoia i, sobretot, la seva hintel·ligència) el seu darrer informe que constata una coincidència en els objectius dels independentistes catalans i bascos. Sí, senyors, no costava gaire certificar-ho, els independentistes catalans i bascos coincidim precisament en això, en que volem la independència dels nostres respectius pobles. No els calia malgastar massa fons de les seves clavegueres per afirmar-ho.
Ja que hi som, i al marge de la voluntat d’exercir el dret a l’autodeterminació i de fer-ho de forma favorable a la creació d’un nou estat, els regalarem una altra coincidència entre els independentistes catalans i bascos: la voluntat compartida de deixar-los a vostès ben aviat sense feina.
La hintel·ligència policial espanyola ha viscut obsessionada amb l’independentisme des de temps impertèrrits, i fins i tot s’ha fet rica a costa seu. Ja és hora, doncs, d’enviar als seus responsables a la cua de l’INEM, generant els únics aturats que ens alegrarem de veure. Així tindran tot el temps del món per rascar-se la seva coïssor. Que piqui, que piqui, que això vol dir que cura!
